x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"La proliferació de nazis al carrer és ostensible des que varen ser convocats a la primera gran manifestació espanyolista del 8 d’octubre a Barcelona"
Per què el feixisme és la força de xoc del 155
05/12/2017 Hemeroteca

Els feixistes han tornat a sortir a campar pels carrers, de cacera. El seu lema és la violència. A Catalunya la proliferació de nazis al carrer és ostensible des que varen ser convocats a la primera gran manifestació espanyolista del 8 d’octubre a Barcelona. Altres ciutats de l’Estat, particularment València i Madrid, també han experimentat l’increment de la presència pública de feixistes en manifestacions i aldarulls aprofitant el clima generat contra el conflicte català. Això, pel que fa als feixistes militants. Hem pogut veure, també, com han proliferat actituds pròpies d’un feixisme cultural, civil, gairebé de caràcter familiar: el famós “A por ellos” com a expressió popular d’un sentir catalanofòbic. Un “A por ellos” emprat com a crit de guerra també per policies de viatge a Catalunya. I hem comprovat amb estupor com la Policia Nacional i la Guàrdia Civil compten entre els seus destacats membres en sindicats policials i associacions a activistes decidits d’extrema dreta.

La policia municipal de Madrid ens queda lluny, però marca el to d’un esperit nazi incrustat en components dels cossos armats: lloes a Hitler i el nazisme; desitjos de mort a repartir entre immigrants de tota mena, i apol·logia de l’assassinat contra polítics d’esquerres, republicans i/o independentistes. Un “A por ellos” un xic més subtil però igualment abrandat ha esclatat entre el periodisme espanyol nacionalista, com en el cas de “Espejo Público”, tot confirmant a les seves audiències que la catalanofòbia és una emoció justificable. En fi, per acabar-ho d’adobar, el Tribunal Constitucional és taxatiu en l’empresonament de càrrecs electes i dirigents independentistes pacífics però suspèn cautelarment l’ingrés a presó dels feixistes assaltants a Blanquerna formalment condemnats. Podríem continuar fins a l’extenuació amb molts altres exemples.

Però, si com se’ns insisteix, vivim en democràcia, per què és possible l’expressió desacomplexada del feixisme? Senzillament, perquè a Espanya el feixisme està blanquejat i és normal: forma part de l’horitzó del sistema polític espanyol. De fet el mateix Partit Popular hi flirteja constantment. Personatges com els senyors Albiol i Casado en són un clar exemple. Dos polítics del PP perfectament homologables a l’extrema dreta europea; dos parafeixistes que fan gal·la de la seva agressivitat i la seva llaurada ignorància.

Què és el que marca la diferència en el tractament del feixisme a Espanya respecte d’altres estats europeus de passat feixista? Doncs el fet històric que a l’Estat la Llei de Reforma Política, impulsada per les institucions franquistes el 1976, blanquejà definitivament el feixisme contingut en el Movimiento Nacional. De fet, normalitzà el conjunt del franquisme. Perquè Espanya arriba a la democràcia formal mitjançant un procés de reforma pilotada pel sector reformista de la dictadura. Una dictadura, no ho oblidem, protegida pel bloc militar occidental durant la guerra freda, amb els EE.UU. al capdavant. En aquest marc històric, la dictadura de Franco fou concebuda per moltes democràcies liberals europeees com un mal menor en la creuada geopolítica antisoviètica. La dictadura espanyola oferí els seus serveis a Occident erigint-se en mur de contenció del comunisme i permetent esdevenir plataforma militar dels EE.UU. i, per derivada estratègica, de l’OTAN.

Amb tot, a partir de 1975 l’estat de dret espanyol s’estructurà en base a concessions progressives a les forces democràtiques sense alterar l’estructura institucional bàsica de l’Espanya concebuda de blau: la indissoluble unitat de la nació espanyola, les forces armades com a garants de la integritat territorial de l’Estat, les autonomies uniformitzades que concreten paradigmàticament la unitat nacional, la mateixa monarquia imposada pel dictador. Es tractava de perviure en el marc de les democràcies formals europees en procés de coordinació en un mercat comú i en polítiques generals que conformarien amb el temps la UE. Siguem conscients del fet que no fou prou forta l’oposició democràtica del conjunt de l’Estat com per fer caure la dictadura en vida del dictador. Quan no s’és prou fort, l’oponent delimita les regles del joc. Segur que en aquell context les forces democràtiques, particularment els comunistes i els republicans, valoraren els avenços que s’estaven fent com a necessaris a la llum de la correlació de forces existent, però el temps ha demostrat que la democràcia resultant és deficient; que les pautes político-culturals del franquisme mantenen el seu dinamisme en el desplegament del règim del 78 fins als nostres dies.

En conseqüència: la democràcia espanyola políticament segrestada per una transició hegemònicament franquista, consenteix el feixisme perquè l’evolució de les institucions de la dictadura a les resultants de la transició espanyola comportà el pacte que cap responsable del règim dictatorial hagués de passar comptes del seu passat ni dels seus actes. La transició fou, entre d’altres coses, la consumació d’un blanqueig en tota regla de l’obra de Franco i de l’esperit del Movimiento Nacional. Com si no hagués existit el feixisme espanyol. La teoria de les dues espanyes assenyalava la republicana com a font de desordres i violència. Franco, en fi, presentat gairebé com una necessitat històrica per posar ordre en un període històric desordenat, plagat de conflictivitat social i confrontacions nacionals interiors. Així, amb una part del poble sotmès a la derrota, amb morts mal enterrats als vorals de camins i carreteres i amb una història criminal encara per revisar, Espanya és un estat on el feixisme pot perviure sense problemes i expressar-se sense dificultats, perquè ha estat absolt per pactes de les elits polítiques a esquena de la ciutadania.

Per tant, hem d’entendre que quan la concepció de la unitat pàtria concebuda per Franco i el Movimiento Nacional està en perill, és lògic que els feixistes surtin dels seus caus a fer de força de xoc del bloc del 155 a Catalunya, i a torpedinar qualsevol resquici de republicanisme a l’Estat que pugui empatitzar amb alguna solució per a Catalunya que no passi per la mateixa medicina constitucional de sempre. Actuen desacomplexadament perquè el sistema polític espanyol dominant els inclou com a part de la família. En formen part des de 1939.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid