Si algun dia ens decidíssim a fer un estudi comparatiu de les teoritzacions catalanes d'alliberament nacional en relació amb les que han sorgit en altres països, és ben probable que ens emportéssim més d'una sorpresa tocant a la precocitat amb que, entre nosaltres, han aparegut els plantejaments que, superant el concepte burgès de la nació, contemplen el fet nacional com a fonament i pedra de toc d'un internacionalisme que hauria d'eliminar, junt amb les classes privilegiades, tota mena de domini, d'avantatge o de discriminació de qualsevulla comunitat ètnica en relació amb les altres. Ja hem vist com el nacionalisme reivindicatiu català donava origen, entre els anys 1871-1872, a uns plantejaments sobre la qüestió nacional i l'internacionalisme proletari que no solament s'anticipaven, en part, a les teoritzacions de Lenin sobre aquesta temàtica, sinó que esdevenien una lúcida premonició tocant al perill que, en un futur món socialista o comunista, certes nacions heretessin, d'alguna manera, els afanys imperialistes de l' etapa capitalista.

A les darreries del segle XIX i als inicis del XX, el doctor Martí i Julià reprendrà aquesta mena de plantejaments, en alguns dels seus aspectes, per a presentar, avançant-se a les formulacions político-socials de la seva època, el nacionalisme reivindicatiu i el socialisme com dues cares de la mateixa punta de llança de 1'alliberament dels pobles.

Com a patriota català, partint del cas concret del seu país, comprendrà totes les pàtries; des de les pàtries dels homes blancs, els quals acusa implacablement de ser els més bàrbars, fins a les pàtries dels negres, dels pell roges, dels grocs... explotats, oprimits, vexats i anorreats en nom de la civilització. Rebutjant per acientífica i propiciadora d'imposicions imperialistes tota especulació a favor d'una pàtria universal a la qual caldria sacrificar les pàtries particulars naturals, afirma la universalitat de totes les pàtries; nega l’existència d'una civilització que pugui servir de model per a conferir patents de civilitat als diferents pobles i races i, contrari a qualsevol mena de colonialisme, d'imperialisme, de subjugació nacional, no accepta l’existència d'Estats plurinacionals. En nom de l'internacionalisme, reclama que totes les nacions, grans i petites, frueixin d'un mateix grau d’independència i de sobirania per a poder-se coordinar, lliurement, totes plegades; per tal que «es federin les unes amb les altres, no en el sentit de federació que resta lliure acció als pobles, sinó de federació en el sentit de regulació de les relacions econòmiques i de civilització internacionals».

Considera que on hi ha una nació oprimida o discriminada existeix una mena o altra d'imperialisme; i l'imperialisme és a les antípodes de l'internacionalisme. L'internacionalisme només és possible si totes les nacions naturals, grans i petites, gaudeixen de plena sobirania i estan en igualtat de condicions. Però cada una de les nacions només tindrà sentit, només ho serà de debò, si deixa de ser patrimoni d’unes classes privilegiades per a ser patrimoni de tots i cada un dels membres de la comunitat nacional, sense cap mena de domini, d'avantatge o de discriminació per part de ningú. Si diem que la pàtria és de tothom i cridem tothom a lluitar per la pàtria, hem d'admetre que la terra i la riquesa no siguin propietat d'uns quants, sinó de tota la comunitat nacional. El qui labora en profit propi i, no en profit de tota la nació, no és patriota.

Si no hi pot haver internacionalisme om hi ha nacions oprimides, explotades, discriminades, tampoc no hi pot haver pàtria on uns homes són oprimits, explotats o discriminats pels qui pertanyen a la seva mateixa nació. És per això que el nacionalisme, entès com a reivindicació de la llibertat política integral dels pobles, i el socialisme, potenciació de l'home i de la seva llibertat al servei de la comunitat, no poden dissociar-se; apareixen indissolublement entrelligats, perquè «què serien les pàtries i què el socialisme, la universalitat per al bé de l’existència de les pàtries, la de la vida lliure de les nacions del món, la contraria a l'imperialisme, si no es fonguessin i directament no ataquessin els grans imperialismes, els grans Estats que, ofegant els pobles petits han creat en ells el predomini de la força per damunt del dret?», es pregunta el doctor Martí i Julià. I aclareix: «El socialisme és el que crea l'internacionalisme, que és la base de la llibertat del món; perquè el món sense llibertat no es concep i, de llibertat, no n'hi ha d'altra que la que esdevé del lliure existir de tots els pobles de la terra.»

Conseqüent amb aquests plantejaments, considerava que hom no pot parlar de la riquesa nacional de Catalunya sinó, únicament, de la riquesa d'uns quants catalans, ja que aquesta riquesa, en no ésser socialitzada, no beneficia la comunitat; i definia el catalanisme com «un moviment social que té per únic fi la renaixença absoluta i completa de la nacionalitat catalana», per tal que «el poble català sigui element cooperador de la sobirania espiritual del món».