Encara és fecund el ventre de la bèstia immunda, i la deriva feixista de l’estat espanyol n’és un exemple clar. Perquè quan s’enderroquen i empresonen governs, s’extén la repressió, s’amenaça amb “sang i morts”, s’incita a la violència catalanòfoba i aquesta gaudeix de total impunitat, s’assenyalen, es detenen i s’amenacen mestres… ja no s’hi val parlar amb subterfugis: això és feixisme. Punt.!
I davant el feixisme, sobren els cinismes equidistants. Demanar explicacions a les víctimes és, a banda d’oportunisme repugnant, una mostra de misèria moral i de connivència amb els botxins. Ningú ha de demanar perdó ni presentar excuses per haver desenvolupat un procés radicalment democràtic complint amb el mandat popular per al qual havia estat escollit. O potser aquest és, precisament, el pecat del nostre legítim govern empresonat i a l’exili?
El que mai perdonaran ni la casta de vividors gestors del règim, ni els qui, aspirant a substituir-los, són revolucionaris de cara a la galeria abans de les eleccions i esdevenen grisos buròcrates al servei de l’administració colonial un cop arriben a les institucions, és que ha estat, precisament, el nostre legítim govern (amb les excepcions de tothom conegudes) qui ha que estat conseqüent amb la dita sí, junts podem!
Junts podem organitzar i realitzar un referèndum arriscant el físic per protegir les urnes, junts podem fer les més grans manifestacions democràtiques que ha vist Europa, junts podem proclamar la República i junts podem, amb l’oposició activa de la patronal i el sindicalisme del règim, aturar un país. El que no hem pogut, fins ara, és fer realitat els nostres anhels de justícia i llibertat davant la coerció d’un estat autoritari, (in)digne hereu del franquisme.
No estaba muerto, estaba de parranda! L’errada primordial de l’independentisme ha estat assumir acríticament la falsa concepció liberal de l’estat, presentat com a una simple institució administrativa neutra i democràtica que permetria el tristament famós “de la llei a la llei”. Doncs no! Com a bon maltractador, l’estat espanyol ha reaccionant amb la maté porque era mía.!
L’estat, tos els estats, són primordialment eines de dominació al servei d’uns determinats poders, mai són neutres. I aquesta dominació, que pot exercir-se i modular-se en formes més o menys simpàtiques en funció de les vicissituds històriques i de les correlacions de forces, en el cas espanyol està, clarament esbiaixada vers l’autoritarisme. Un autoritarisme amb una profunda base ideològica: A por ellos, oé!
Tot estat genera, absorbeix, desprèn i socialitza una ideologia per mirar de perpetuar-se, i la base ideològica del règim del 78 no és res més que una posada al dia de la doctrina fundacional del 39: el nacionalisme supremacista espanyol que permet a les oligarquies i les elits extractives fer l’agost mentre entretè el personal amb l’enemic interior. Expulsats moriscos i jueus, la figura del diferent, el menyspreable, l’insolidari ha recaigut sistemàticament en el català. I així anem, dins Espanya, No Future!
Potser el corrent central de l’independentisme no ha estat prou conscient d’això, o potser l’error ha estat pensar que la Unió Europea intervindria per pura bona fe. I és que si els estats són eines de dominació i, en alguns, aquesta ve modulada pel fet d’haver de guanyar unes eleccions, la UE, dissenyada precisament per allunyar els centres de decisió de la ciutadania i segrestar la democràcia a mans de grans lobbies, bancs i corporacions, ni tan sols això.
Algú ha votat Tusk, Junker o Tajani per als càrrecs que ocupen? Bé, sí, el gran capital francoalemany, que aquest vota cada dia! Per tant, els buròcrates de la UE tan sols mouran un dit quan ho ordenin els seus amos, els qui es preocupen pels contes de resultats, allò que anomenen “estabilitat”, i no per si la policia reprimeix a centenars ciutadans (com Macron i Valls, per exemple i d’altra banda, hauran de fer ben aviat per imposar les contra-reformes a França.)
I què tenim? Tenim dues coses que són fonamentals, les bases que ens han de permetre derrotar la bèstia i guanyar la llibertat: un poble conscient i mobilitzat que no vol tornar a la gàbia i una República declarada però no construïda que hem de desplegar, amb un govern legítim que ha de vetllar pel seu reconeixement internacional.
Entre l’angoixa de la repressió i l’esperança de la República, Espanya ens ha imposat unes eleccions il.legítimes amb la finalitat de posar l’unionisme sectari i catalanòfob al capdavant de l’administració colonial i completar així l’obra destructiva de Franco-Wert, que en versió 2.0 es resumiria en españolizar a los niños catalanes.
Ara, el repte, com ja han anat dient algunes dirigents independentistes, és dona’ls-hi la volta i convertir-les en el referèndum que Espanya no va voler acordar. Però no ens enganyem: no serà fàcil!!
A banda de la repressió i persecució de persones i organitzacions independentistes, dels dubtes relatius a la transparència i equanimitat de tot el procés electoral, del missatge gairebé unànim dels mitjans de comunicació espanyols, hi ha un altre factor que distorsiona el resultat: el paper dels ambigus, els equidistants, els còmplices per omissió i oportunisme del gang del 155.
Per això és fonamental garantir que cap vot republicà, cap vot de ruptura, cap vot de gent que creu en un futur lliure de la monarquia borbònica vagi a parar a la pila dels comuns. No us enganyeu, com diu en Manuel Delgado (i reconeix Ada Colau) tornaran a ser comptats com a vots del No, i més ara que concorren amb unes llistes depurades de tota honestedat rupturista i en les que s’ha acabat imposant aquella forma perversa de populisme oportunista anomenada lerrouxisme.
En aquest sentit, l’independentisme no ha començat gaire bé la feina en la configuració de les candidatures. Per la part que ens toca, cal dir que la CUP, qui tenint l’oportunitat i gairebé el deure històric d’eixamplar la base social per l’esquerra articulant una candidatura àmplia i farcida de persones referents en les lluites socials i en els municipis, ha caigut de nou en la torpesa del sectarisme i l’auto-referencialitat i es presenta a les eleccions amb unes llistes rebutjades per un 33% de la militància. #etfelicitofill Passem pantalla.
Ara, però, toca fer dues coses: guanyar i administrar la victòria. És imprescindible un acord del conjunt de forces que defensin la República i aquest ha de ser públic i transparent. Un acord que prevegui, sobretot, què cal fer el dia 22, i que ho faci basant-se en els principis que ens han permès arribar tant lluny i que ens permetran acabar de guanyar un futur de justícia i llibertat: unitat, fermesa i mobilització.
Unitat en la configuració d’un govern de concentració disposat a aplicar els termes de l’acord i unitat, transparència i corresponsabilitat entre els representants institucionals i el poble organitzat.
Fermesa en la defensa de les nostres institucions, del nostre President legítim, de la llibertat dels presoners polítics, en l’exigència d’aturar la repressió, de la retirada de les forces d’ocupació i en la determinació de desplegar un procés constituent i anar aplicant polítiques d’igualació i justícia social.
Mobilització en contra de la repressió policial i administrativa, i en defensa dels nostres drets polítics; basada en la transversalitat, la participació massiva i la desobediència civil no-violenta, i orientada a internacionalitzar el conflicte i fer reaccionar la comunitat internacional.
Preparem-nos per a la guerra psicològica i carreguem-nos de força i de raons, que ens en sobren. La nit sempre és més fosca abans de l’aurora. El dia 21, tothom a votar!
