Fa unes setmanes escrivia aquest article titulat El relat, on explicava com el nacionalisme espanyol ha intentat combatre l'independentisme a base de construir un relat distorsionat, fals i fet a mida per aquells que no coneixen la realitat catalana i que res s'assembla amb el que passa al país. Aquest relat és el que diu que la comunitat educativa adoctrina la canalla a les classes d'història amb el supremacisme com a bandera, que el professorat atia l'odi contra els fills de Guàrdies Civils a base de debats a classe i que el castellà és un idioma ignorat a les aules del país. El mateix relat és el que diu que pares abduïts pel virus del separatisme utilitzen els seus fills petits per fer-los servir d'escuts humans als talls de carretera, o que un diorama d'una manifestació per l'alliberament dels presos polítics fet amb Clics de Playmobil no és altra cosa que una eina d'adoctrinament massiu. Fins i tot a les joguines volen aplicar l'article 155, Déu ni do.
A tot plegat però, cal afegir-hi un altre relat, el de la premsa del país. Ja fa anys, molt abans que comencés l'anomenat procés, que s'ha anat construint un discurs fabricat a base de mentides que diu que els mitjans públics catalans són l'aparell de propaganda del Govern i de retruc, la millor fàbrica d'acrítics televidents en addictes a l'independentisme. Amb el pas dels anys —i la consolidació de TV3 com a referent televisiu tot i la ferotge competència— aquest mantra s'ha fet cada cop més bel·ligerant fins al punt de posar al punt de mira programes guardonats com l'InfoK, un programa informatiu dirigit als infants amb més de quinze anys d'història, que explica les notícies d'una forma brillant perquè els nens les puguin digerir. L'InfoK tracta les notícies del món dels adults amb el llenguatge dels nens. Totes les notícies: des del terrible atemptat a la Rambla de Barcelona, fins a les competicions esportives, passant per la crisi del Brexit, fins a, òbviament —i això és el que molesta— el procés independentista.
No ha de ser fàcil manipular la realitat dels mitjans públics catalans quan aquests estan sotmesos a l'escrupolós jou del Consell Audiovisual de Catalunya, un òrgan amb representants de diferent color polític escollits per una majoria de dos terços del Parlament català. És curiós com a la ràdio i a la televisió pública del país hi ha un equilibri de sensibilitats polítiques on hi són representats tots els colors del Parlament a diferència, per exemple, de l'absència descarada d'aquesta pluralitat als programes i informatius de Televisió Espanyola. Una TVE, per cert, que per il·lustrar una notícia sobre Puigdemont ho fa amb la banda sonora de Mike Olfield dedicada a la pel·lícula L'exorcista. Veure-ho per creure-ho.
No és d'estranyar doncs, que un dels objectius predilectes de la violència espanyolista durant aquests mesos hagi estat la premsa, amb particular obsessió pels mitjans públics catalans. Desgraciadament no en falten pas exemples. Des del setembre, s'han fet diverses manifestacions espanyolistes davant de TV3 i Catalunya Ràdio, amb escarni dedicat a Mònica Terribas inclòs i un intent d'assalt a la ràdio que va acabar amb periodistes agredits i trencadissa de vidres a les instal·lacions de la ràdio. Durant aquests mesos s'ha convertit en habitual que els reporters de TV3 hagin de treballar als actes unionistes sense cap distintiu corporatiu per evitar les agressions. Unes agressions que no només s'han donat entre els treballadors de la televisió pública —vegeu com agredeixen en directe a una reportera de TV3— sinó que la caça de bruixes ha arribat a tal nivell que fins i tot s'ha agredit a periodistes en confondre'ls per treballadors d'aquesta casa: des d'un fotògraf que va acabar amb el cap obert fins al cas d'una reportera alemanya que divendres passat es va veure obligada a deixar de treballar i abandonar una concentració protegida per la policia local de Sabadell. Tots tres casos, per cert, els periodistes estaven cobrint manifestacions de Societat Civil Catalana.
Porto unes setmanes fent un reportatge molt més llarg i desagradable del que voldria. Enumerar i documentar totes les agressions amb motivació política per part d'activistes espanyolistes que s'han produït des del mes de setembre fins a l'actualitat. Encara no he acabat el document, però ja n'he tret dues conclusions irrefutables: hi ha una gran i preocupant quantitat de gent que no denuncia aquestes agressions —generalment per por a les conseqüències dels agressors o per desconfiança amb el sistema judicial— i també que un altíssim percentatge on les víctimes d'aquestes amenaces, coaccions i agressions s'han dirigit contra periodistes. I ara la pregunta del milió: algú de la bancada dreta del Parlament pensa preguntar-se per què?
