Què sent un periodista que menteix?

Trist. Amb les emocions trinxades. Sí, no em fa basarda explicar-ho, encara que potser al lector no li sembli substancial que jo exposi aquí de manera tan explícita quins són els sentiments que m’envaeixen des del passat diumenge. Podria escriure aquí una frase crossa del tipus “per tothom és ben conegut a aquestes alçades què és el que va passar”. Ho faria emparat en el poder de les xarxes socials, la comunicació massiva, els vídeos de les batusses de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que han circulat a velocitat desfermada des que es van esdevenir. I malauradament no puc escriure-la amb les màximes garanties de no equivocar-me. 

No puc escriure-la perquè segur que hi ha persones que no n’estan assabentades. Persones grans, incomunicades o senzillament passives que si entre els seus hàbits s’hi compta el d’informar-se, ho fan a través de diaris de Madrid com l’ABC, La Razón i El Mundo, ràdios com la Cope i Onda Cero i emissores televisives estatals com Televisió Espanyola, Antena 3 i Telecinco. Aquestes persones no saben què ha passat a Catalunya, no en tenen ni idea. Viuen enganyades pels enganys d’uns mentiders.

Permeteu-me que em salti consideracions que potser em vindria de gust fer sobre el dia dels fets i vagi directament al tema que volia abordar: què deu sentir un periodista quan sap que està mentint? Vull dir que què sent íntimament quan arriba a casa al vespre després de la jornada de treball a la redacció i sap positivament que la seva feina del dia ha sigut mentir i manipular? Li és igual? Sent una mica de remordiments però se’ls tira a l’esquena com si res? Està fotut? 

No sóc ingenu –o com a mínim intento no ser-ho gaire- ja sé que fa molt de temps que la mentida i la manipulació existeixen a segons quins mitjans de comunicació. Però en el cas que ens ocupa, ho sento i ho percebo de manera molt descarnada. Per posar un exemple, els periodistes de Televisió Espanyola a Sant Cugat han denunciat la censura a la que estan sotmesos aquests dies. També el consell d’informatius de l’emissora pública ha emès un comunicat en aquest mateix sentit. Dos periodistes –que jo sàpiga- de la casa han manifestat públicament la seva disconformitat.
 
Aquest problema té a veure amb el sistema de poder podrit en el que vivim. Amb el clientelisme i la servitud de mitjans de comunicació que són altaveus de qui mana i no coneixen la dignitat ni saben què significa aquesta paraula. Mitjans dirigits per mercenaris sense escrúpols, directament connectats amb la Moncloa i amb les esferes de poder, males persones a les que no els interessa saber res sobre la responsabilitat social, la pluralitat, l’explicació raonada i complexa del món i l’honestedat de la nostra estimada professió. Existeixen a tot el món, no en tenim aquí el patrimoni, però val a dir que aquests dies s’estan lluint de valent.

Sabent això, sobre el que m’interrogo avui té relació amb la sensació íntima de la mentida. Què sent, per exemple, un periodista polític de La Razón sabent que allò que està escrivint i que els lectors llegiran en xarxa o el dia següent al paper, és una mentida impresentable. Són persones de carn i ossos, que respiren com tothom, que mengen i dormen. Persones que necessiten un sou per poder viure, per vestir-se, alimentar-se i criar els seus fills. Són representants d’un ofici com qualsevol altre, una professió que demana amos però sobretot manobres, soldats rasos. Què sent un soldat ras de la informació quan sap a ciència certa que està mentint? 

Qui treballa a aquests mitjans de comunicació –subproductes infames com OK Diario, Libertad digital, 13TV i altres desferres els deixo al marge ni que sigui per higiene- ja sap on es fica? Bé, així ho intueixo. Cobren per la seva feina, necessiten la seva feina i humanament tenen els seus motius de subsistència perfectament justificats. Però em continuo interrogant: no senten res especial sabent que estan mentint de manera deliberada? Els couen les entranyes sent conscients que estan contribuint a la desinformació i a la propagació de l’odi? I en cas que els cogui, se’ls pot exigir la coherència de la dimissió? La perceben com a present aquesta coherència o és un valor que enterren en benefici de la imprescindible retribució econòmica?

Algú que està obligat a escriure una notícia o a muntar un vídeo en què s’informa que els ferits per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional van ser quatre, pot dormir bé? Fer d’altaveu acrític de personatges com Albiol i Hernando –em fa fàstic fins i tot escriure els seus noms- els és igual? Quina mena de valors inculquen als seus fills després d’haver perpetrat aquestes mentides, després d’haver ajudat a aquests personatges indecents? El dia següent dels fets, Oriol Junqueras va dir que hi havia un component “de bons i de dolents” en el que havia passat. Hi estic d’acord. En el conflicte polític que ens ha portat fins aquí potser hi poden haver responsabilitats compartides –en percentatges desiguals- però en les pallisses de diumenge la responsabilitat només pertany a un bàndol. El dels dolents. 

Aquests dies de dol i de tristesa noto que se m’afilen els valors i les ganes d’afirmar-los. Noto que estic menys per punyetes i no tolero segons quines opinions. Se m’està fent evident allò venia intuint des de ja fa temps. Aquella frase “Totes les opinions són respectables” és de les mentides més grosses que s’han inventat. Algú que defensa l’actuació policial de diumenge passat, que justifica les pallisses, passa ser per mi de manera automàtica i sense matisos un indesitjable, una mala persona. De tertulians de carnet que menteixin deliberadament n’hi ha de professionals –Inda, Marhuenda- però a aquests no se’ls pot dir periodistes. Em costa més qualificar de manera tan categòrica el periodista que menteix perquè pertany a una xarxa perversa, perquè el seu amo li mana, perquè el diari on treballa és una màquina de fabricar mentides i no té altre remei que fer-ho. I sap que si no ho fa ell, al carrer hi ha cua de gent esperant per ocupar el seu lloc el dia següent. 

Com ho arreglem això? No sé si té solució. Sóc pessimista. Aquests mitjans no deixaran de mentir. És la seva raó de ser. A nivell personal, hi ha poca disposició a mullar-se, a sortir del fangar purulent, a apostar per la coherència encara que això ens costi el sou. I jo? Què faria? Intentaria per tots els mitjans al meu abast no haver arribat a l’extrem d’haver-me de decidir. O sigui, en segons en quines cases potser no m’hi ficaria. Però bé, parlo des de la comoditat d’estar treballant en llocs que m’aprecio i m’aprecien. Em fico en la pell de l’altre i l’únic que puc fer és fabular. Arribat el moment, tant de bo tingués nassos de ser coherent i quedar-me descansat amb allò que penso i que sento. Treballaré íntimament a consciència perquè així sigui.