De tots els bells indrets de la nostra terra arriben fins a nosaltres paraules encoratjadores i noves falagueres. Les veus solitàries del principi s'apleguen ara, successives, amb un ritme fugat, com el solemne inici d'un coral immens. Amics inconeguts, veïns d'una mateixa ciutat o moradors d'una mateixa vila, s'han retrobat avui per la virtut de Justícia Social. Les mans que guiades per una mateixa impulsió cordial cercaven també la mateixa fulla hebdomadària, s'han ajuntat ara en l'encaixada germanívola. Els homes de bona voluntat que vivien en la suprema amargor de sentir-se arran de la desesperança definitiva, han retrobat per fi el company i l'amic que havien esperat debades. De la mutual companyonia n'han tret el mutual confortament, i, caminant de costat, han sentit enfortides llurs passes i oberts llurs cors a la nova esperança.

Els solitaris de les terres de Lleida i del Camp de Tarragona, gairebé a l'hora tràgica de la renunciació, s'han trobat impensadament acompanyats. A Figueres, a Terrassa, a Girona, a Vilanova i Geltrú—a quants llocs encara?—s'organtizen nuclis d'obrers i d'homes de professió espiritual per laborar pels ideals elevadors del socialisme. No es pregunten d'on vénen, sinó cap on van. I, si la ruta és la mateixa, es posen l'un al costat de l'altre, i avant!...

La mateixa ciutat tentacular, atuïda i dessagnada per tantes convulsions tràgiques i eixorques—a desgrat de les adverses circumstàncies de l'instant—es va deixondint lentament del seu marasme, com en el feixuc despertar d'un mal somni.

El mestre de les noves generacions intel·lectuals, que en els dies negres de l'abjecció i la vilesa ha sabut servar intactes les rebeldies del seu esperit i des de la seva seu insular, ha dit sempre la paraula que volpeix i alliçona. El sindicalista que intel·ligentment i abnegada ha donat a l'organització el millor de la seva vida. El veterà socialista al qual l'hora de la vellesa troba encara camí del taller quotidià amb la sola compensació de la veneració col·lectiva al sacrifici heroic i obscur de tota una existència consagrada austerament a l'ideal. L'estudiant somniador, sincer amb l'abrandament generós de la jovenesa, que menysprea amb un gest altiu els innobles camins de l'èxit fàcil que li ofereix—vella arcabota—l'afalagadora política burgesa. El dependent i l'empleat de sensibilitat afinada que s'enorgulleixen, plens de dignitat, de llur condició de treballadors i es senten humanament germans de llurs germans proletaris. El poeta del poble, arborat per la flama de tots els idealismes. El literat, el filòsof, l'obre manual, l'home de ciència... tots s'han retrobat ja, en el breu curs d'unes setmanes, aplegats en el camp del nostre hebdomadari, per tal com, per a franquejar la porta oberta, cap d'ells no ha tingut de renunciar a res d'allò que caracteritzava la pròpia personalitat, ni d'abandonar cap dels preferits camins de lluita, ni trair la fidelitat a les velles amors, ni retre acatament a cap definidor infal·lible, ni declarar cap fe irracional en dogmes encongits i efímers.

Tots s'han aplegat entorn de la nostra lliure bandera, perquè la “Unió Socialista de Catalunya” no els imposava cap negació ni cap coacció no els feia, perquè sols els demanava—per acollir-los al seu redòs—llur adhesió cordial als principis bàsics del socialisme internacional: anhels generosos de justícia, fe creadora en els alts destins de la humanitat.

I com s'és fet aquest miracle? N'hi ha hagut prou amb retornar a l'ideal socialista la puresa del seu sentit inicial: Amb treure'l de l'aire ofegador de la capelleta hermètica, amb llevar-li l'etiqueta d'un monopoli de casinet i de junta.

El socialisme aspira universalment a convertir-se en la nova religió de tots els homes de bona voluntat. I els companys de la “Unió Socialista”, sabem molt bé que la religió que avui vulgui sincerament assolir la catolicitat, té d'obrir amplament els braços, “per tal com els esperits han obert ja les ales”.

Després de tants anys d'agitacions fratricides i estèrils, el proletariat de Catalunya va reprenent consciència de la pròpia dignitat i neix una germanor nova per damunt de les cledes sectàries i dels cenacles encongits. Després de tants anys de tenebres, unes clarianes augurals apunten a l'horitzó. S'ouen coratjoses les veus fraternals dels companys que arriben pels camins dispersos.

És un alçament. És aquell alçament!...

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org