Hem passat un estiu tranquil, durant l’agost, el silenci del whatt’s app s’ha notat: la gent ha fet vacances. Això sí, després del gran (per no dir etern) Ple del Parlament, tot torna a sulfurar. Als grups de whatts app, al facebook i al twitter no paren de passar videos, articles, àudios i mil informacions, queda clar: s’acosta la diada i el dia del referèndum.
Avui he llegit un article emocionant del pare de Guillem Agulló i Salvador. Un article sensible del David Fernández ens el presenta, amb la seva senzillesa habitual. Per a les fornades de joves militants formades a Maulets, el jovent independentista revolucionari, Guillem Agulló és un referent, un emblema, un motiu de lluita. Cada abril, quan s’acosta el dia 11, pensem en aquell dia de l’any 1993 (quan jo, de fet, tenia 3 mesos de vida) i ens ve al cap Montanejos, els neonazis de Marxalenes i Pedro Cuevas. Recordem el “Guillem Jódete” dels Yomus al camp del València, pocs dies després del seu assassinat i, per suposat, el discurs de la seva germana al concert d’Obrint Pas gravat en CD i que tantes vegades hem sentit i plorat.
Hem crescut així, amb això al cap i al cor. Ara bé, quan avui veig que als grups i a les xarxes socials, persones que no venen de l’independentisme combatiu comparteixen i debaten sobre l’article del pare de Guillem, m’omple de joia. Si és per això, ja val la pena on som i el què fem. Orgull Roig acaba la cançó d’homenatge a Guillem Agulló dient “Guillem Agulló, present, els soldats catalans no t’oblidem”. Ara, anys més tard d’haver-la escrit, els hi recomanaria que la canviessin, ja que el poble, ara mateix, no l’oblidem, sinó el recordem. I ho farem avui, demà, l’11 d’abril i qualsevol dia de l’any. Ho farem l’1 d’octubre, per ell i tants d’altres.
I per què aquest article, que en part pot semblar sentimentalista, però no ho pretén ser. Perquè ara és l’hora de fer l’últim esforç. Hem construit, entre tots i totes, des la humilitat, la senzillesa i la paciència, portar el discurs que fa tants anys que prediquem al nostre terreny. Tenim un poble interessat per la política i per esdevenir una societat lliure i millor. Qui s’hauria imaginat que el centre del debat de moltes persones sigui el què passa al Parlament? Allò què en David Fernández en deia Matrix. La gent pregunta, discuteix, et mostra la seva conformitat o negació, però debat. Un poble polititzat, és un poble viu i actiu, i això, ja és molt.
Mantenim-ho. Fem-ho, com diuen la bona gent de les Assemblees de Joves per la Unitat Popular. Tenim ben clar que l’1 d’octubre votarem i continuarem compartint coneixements polítics i sumant il·lusió i energia. Això sí, ben clar i ràpid: el dia 2, iniciarem la construcció de la República Catalana, socialment justa i lliure, i això serà el segon esglaó de la nostra tasca: la socialització del discurs i la creació d’un procés constituent. Anem-nos arremangant, tenim feina i ho hem de fer per nosaltres, per Guillem Agulló i tants d’altres que ja no hi són i els hi agradaria veure com els Països Catalans es van vertebrant i independitzant a poc a poc i, sobretot, per tots aquells que vindran.