L'any 2001 el PP d’Aznar va incorporar al seu ideari el patriotisme constitucional, a partir d’una ponència redactada per un català —Piqué— i una basca —San Gil. Aquest és un terme sobre el qual havia reflexionat l’alemany Jürgen Habermas, preocupat per donar una identitat al seu poble partint de fonts diferents de les d’un nacionalisme d’estat que havia degenerat en nazisme.
Tanmateix, en el PP no va significar cap gir sinó pur maquillatge de la seva idea monolítica de la nació espanyola. Però el terme encara té algunes repercussions (ha aparegut en alguns discursos del PSOE o C’s) i ressona també quan el bloc unionista, a qui no agrada aquest nom, s’autoanomena constitucionalista. El correcte seria anomenar-se setantavuitistes com a defensors de la Constitució del 1978, ja que constitucionalistes, en abstracte, suposa que l’adversari no vol cap ordre constitucional.
En canvi, el catalanisme té unes bases de patriotisme constitucional, salvant les distàncies, que també ressonen en la lluita actual per una República catalana i un procés constituent propi. En la reivindicació històricament sostinguda pel nostre poble, la llengua hi té un pes important però també el dret i el record de les institucions perdudes el 1714. Perquè les lleis de la terra no eren, com s’ha dit i encara es diu, privilegis d’unes elits, sinó un sistema de llibertats que protegia el conjunt de la societat contra determinats abusos de poder. El catalanisme beu d’aquest esperit republicà contra l’absolutisme, que s’havia anat gestant al llarg de l’edat moderna i que va culminar en la resistència del 1713-14.
Un exemple és el Tribunal de Contrafaccions que va funcionar entre el 1702 i el 1713 i que han estudiat i divulgat Josep Capdeferro i Eva Serra en un llibre publicat ara fa pocs mesos. Una lectura molt recomanable, especialment el recull de casos que posa en evidència quina mena de conflictes portaven la gent a recórrer al Tribunal per protegir els seus drets.
Tornant al 2017 cal defensar que el procés constituent que s’obrirà amb la República Catalana faci néixer un text i unes institucions que siguin viscudes per la nostra societat com a protecció i promoció de drets i llibertats. No com una llosa, no com un límit, que és el que ha significat el Tribunal Constitucional quan el Parlament català ha volgut donar resposta a nous reptes i problemes, especialment amb l’Estatut del 2006 i després amb lleis com les referents a la pobresa energètica, el fracking o la igualtat entre homes i dones, per posar-ne alguns exemples.
Això passa per garantir dues coses. La primera, la recuperació del que Francesc Masponsi Anglasell va anomenar, en el seu llibre del 1932, L’esperit del dret públic català. Maspons va fer un estudi sobre nombrosos textos jurídics catalans anteriors al 1714 i va treure conclusions com aquesta: “Essent impossible que la llei prevegi totes les contingències de la vida, pot ocórrer que, fins i tot essent justa i raonable en ella mateixa, la seva aplicació en un cas concret, per les circumstàncies especials que el caracteritzen, produeixi una injustícia. El règim català soluciona aquesta possibilitat avantposant l’interès de la justícia al de l’observança de la llei; és a dir, sosté la solució justa contra el manteniment de la fórmula legal i, per tant, afirma el dret de faltar a la llei en nom del dret de no ésser víctima d’una injustícia”. Donar continuïtat a aquest esperit significarà aplicar les normes posant per davant els principis de llibertat i justícia, i fins i tot contemplar la desobediència si es fa atenent a aquests principis.
L’altra qüestió que caldrà consolidar en el procés constituent és la capacitat d’actuar del poder constituent en oposició al constituït. Això que sembla un joc de paraules té una explicació senzilla. El que surti en la Constitució republicana catalana serà la foto d’una correlació de forces concreta. La Constitució espanyola del 1978 ho és. Si bé recull drets fruit de la lluita antifranquista (altra cosa és què han fet les institucions per desenvolupar-los, com per exemple l’article 47 sobre l’habitatge digne), també té limitacions claríssimes fruit de la pervivència dels poders fàctics de la dictadura. El que ha passat en els següents anys, dècades, ha estat el blindatge d’aquest ordre. De tal manera que no s’ha anat més enllà, especialment quan alguns territoris ho han provat.
En el cas d’un nou ordre constitucional català, cal garantir que aquest poder constituent tindrà mecanismes més enllà del moment fundacional, protegint i promovent figures com els referèndums, les ILP o la revocació de càrrecs. Aquesta és la via per generar la identificació de la societat amb la seva Constitució republicana.