Són dies de 48 hores on el temps, de cop, s'ha accelerat. Tot passa ràpid i les notícies caduquen i s'encavalquen a la velocitat de la llum des de l'assalt a una impremta de Cambrils. El primer acte de campanya pel sí, que es va fer el passat dijous 14 a Tarragona, es va convertir en un accelerador de partícules a escala nacional: des de llavors, el ritme mediàtic —a dictat de la fiscalia i la Guàrdia Civil— encara s'ha revolucionat més, que ja és dir. Aquell mateix dia van arribar les amenaces de la fiscalia als gestors del Tarraco Arena, un pavelló va quedar tan petit que la meitat de la gent que hi va acudir es va quedar al carrer. A partir de llavors la reacció de l'Estat ha estat un tsunami antidemocràtic de tal magnitud, que val la pena agafar aire un moment i repassar, ni que sigui en diagonal, la quantitat de bestieses que s'han fet en nom de la llei i la sagrada unitat d'Espanya.
S'han enviat requeriments a més de 700 alcaldes, més de dues terceres parts dels batlles catalans per tal de posar-los la por al cos. Han imputat la mesa del Parlament de Catalunya per enèsima vegada. Han amenaçat el president i vicepresident de Catalunya amb la presó, fins i tot han tractat de delinqüents a tots aquells que volem votar el proper 1 d'octubre. Han segrestat revistes per motius estrictament ideològics, donant ordres a Correus perquè aturi els enviaments postals de qualsevol cosa relacionada amb el referèndum. Tots hem vist les escenes dignes de Monty Python amb totes les policies i serveis d'espionatge espanyols buscant urnes i paperetes, però resulta que només han trobat propaganda per requisar. Hem hagut de veure com Rajoy, totalment fora de si, celebrava que la Benemèrita hagués confiscat 100.000 cartells de la campanya del sí com si es tractés d'un carregament de cocaïna. Tres quarts del mateix amb Zoido, ministre de l'interior, penjant a Twitter les imatges de l'expropiació d'unes planxes d'impressió, talment com si els seus cadells haguessin descobert un amagatall farcit d'amonal i dinamita. Ridícul espantós a escala internacional: els màxims dirigents d'un país orgullosos de segrestar propaganda política.
Però n'hi ha més. Aquests dies hem vist imatges més pròpies de l'època franquista que de l'any 2017. Hem vist policies municipals actuant impunement —i segons diversos juristes, de forma totalment il·legal— requisant propaganda política, escombres, cola d'encartellar, pots de pintura i ratllant la més pura performance dadaista, han tingut el valor de segrestar uns ramets de clavells. Fins i tot a Barcelona hi va haver un detingut per la Guàrdia Urbana que, amb tota la dignitat del món, es va negar a identificar-se davant dels agents perquè senzillament no estava fent res il·legal. Alguns policies locals fins i tot s'han atrevit, sense cap mena de vergonya, a aturar cercaviles amb gegants i bous de cartó perquè duien el «sí» o una banderola amb la paraula «democràcia». D'altres directament s'han saltat la llibertat d'informació a la torera requisant el mòbil d'un periodista a Sitges, o fent esborrar una fotografia d'un reporter a l'Hospitalet de Llobregat.
Aquí no acaba la cosa, perquè hem hagut de veure els serveis de neteja d'algunes ciutats arrencant pancartes amb la paraula «democràcia». I jo em pregunto: per ordre de quin antidemòcrata, si es pot saber? Des de divendres passat, agents de paisà de la Guàrdia Civil s'han dedicat a repartir requeriments judicials a diversos mitjans de comunicació, tant públics com privats, al més pur estil Gestapo —això sí, molt amables i simpàtics, ha!— per haver-se atrevit a posar publicitat del referèndum. Uns agents de la Guàrdia Civil que han arribat a extralimitar-se, fins i tot, fent identificar periodistes que estaven treballant a la redacció tal com li va passar a Sara González, de Nació Digital. Han prohibit actes a València, Madrid i Gasteiz, actes que s'han fet igualment i que l'únic que han aconseguit ha estat multiplicar-ne el número d'assistents i la seva indignació. Però encara n'hi ha més perquè l'Estat ha ordenat el tancament de webs —que s'han reproduït com bolets— i han dictat a les operadores de telefonia, al més pur estil Erdogan, que bloquegi algunes adreces a internet. Mentre tot això passava, la Generalitat ha anunciat que els ciberatacs contra organismes del Govern català s'han multiplicat per tres durant aquestes setmanes. Les ciberclavegueres ja són aquí —de nou.
I que més hi tenim, a la campanya del no? Doncs el boicot actiu de l'extrema dreta, anunciant escarnis a les portes de l'ANC i amenaçant d'arrencar les urnes a hòsties, si cal. El manifest impulsat per una secta maoista i sotasignat per autoanomenats intel·lectuals d'esquerres, que tenen tant d'esquerres com d'intel·lectuals: absolutament res. Però també tenim els càlculs partidistes de Pablo Iglesias proposant, tard i malament, una assemblea d'electes que només li interessa a ell per poder-se fer la foto. I el PSC? El PSC no diu res que no sigui viva el Rey, el orden y la Ley, però el PSOE li diu amén a Rajoy. Que sí, que si vol aplicar el 155 i petar-se definitivament la pírrica autonomia catalana, que compti amb ells i que ancha es Castilla.
La campanya del no és tota aquesta merda junta, barrejada i regada amb vi barat de cinquanta cèntims el bric. És l'eco troglodita d'un torero, lluint una bandera franquista al mig d'una plaça de bous. És el silenci eixordador d'uns progres que amb la boca t'escupen la paraula democràcia, però que amb les mans aplaudeixen la policia requisant clavells.
