Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar una “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partit de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.