Ma mare, de ben petit, m’ensenyava que totes les persones són respectables i que el que cal sempre és combatre les idees funestes i nefastes que deshumanitzen, desigualen i segreguen. Les polítiques que discriminen. Els discursos que menteixen. Les paraules que fereixen. Em tirava, amablement, Paulo Freire pel cap. Pedagogies de l’oprimit, dallà on aprens que l’autoritat ètica només té la poden conferir els de baix, mai els de dalt. Per autoritat moral –en el país de la vaga dels tramvies enmig de la dictadura, de la PAH contra la voracitat dels carronyaires, dels insubmisos a tot militarisme– la llarga memòria de les resistències civils: la de les Madres de Plaza de Mayo, la de Rosa Parks, la de les sufragistes. Aquelles que van rebre tots els cops i tots els insults del poder.

Qui vol fer quelcom cerca un estri, qui no una excusa. El proverbi àrab –en temps d’islamofòbia– sura més que mai. I sí, tornant a casa en aquesta primera columna a la Directa, sospesava respondre alguns dels arguments que va emprar Joan Coscubiela dimecres passat. Aquells que van fer posar dempeus, eufòrica, la bancada de la por; la que ha merescut tots els elogis de la caverna; la que ha estat exalçada per les veus més sinistres del més ranci autoritarisme. Els arguments he dit, no la persona: sobra dir-ho. Thomas Paine escrivia: "Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es tornarà contra ell". Dubtava de fer-ho, mai saps si acabarà en binari soroll caníbal o en necessari silenci reflexiu, quan la calma en temps de cridòria és revolucionària. Preferiria dir per tota resposta que el cop d’estat és tan raríssim i estrany que, en molt poques hores i lliurement, 670 ajuntaments ja han donat el seu suport al referèndum, que s’han inscrit 26.000 voluntaris desoint les amenaces repressives directes de Méndez de Vigo, que 77.000 ja han cosignat la convocatòria sense por malgrat la por. Que hi ha 400.000 inscrits a la Diada. Que la Directa ja ha imprès 100.000 exemplars sobre l’1-O, des del fil fèrtil dels moviments socials i la intrahistòria humanista de la desobediència civil, pacífica i no violenta. Fins i tot, que Comissions Obreres va ratificar ahir mateix el seu compromís amb el dret a l’autodeterminació en el país, per sort, de les 300 llengües maternes, en la societat on el fet nacional bàsic és la migració, en el país de la diversitat que ens converteix en un dic de contenció antiracista davant els tèrbols vents que bufen a Europa i la xenofòbia –social i institucional– que perdura en tants sentits.

Anava. Anava a fer-ho. Sobretot centrant-me en algunes trampes de vergonya, atès què en situacions excepcionals no són possibles sortides normals. Que més voldríem. En el despropòsit absolut de responsabilitzar, culpabilitzar i criminalitzar qui defensa la democràcia, no qui la tomba. No tinc anells i, per tant, no se’m cauen: sí, l’opció triada per poder garantir un referèndum que reclama el 80% de la ciutadania va ser una opció prometeica. No n’hi havia cap més. De Prometeu –castigat per robar el foc als deus– no n’hem celebrat mai el robatori, sinó el foc que calia per sobreviure. La resta, l’estratègia roïna d’una oposició que sota escarafalls i embolcalls només pretenia negar les urnes democràtiques. Estratègia mediocre –¿tanta por els hi fan les urnes?– amb un sol objectiu més que evident: forçar que el TC arribés abans que l’aprovació del referèndum en seu parlamentària, amb els vots d’una clara majoria democràtica. És a dir, tant com dir, tant com contribuir, a què tot continuï igual i l’Estat demofòbic se’n surti amb la seva: garantir que res no canviï i que seguiríem esperant un Godot que mai arribarà. Que continuaríem muts i en la gàbia. I que seguirien menystenint i trinxant la raó democràtica de la llibertat política catalana.

No faré la llista de quants han invocat l’Ordre i la Llei per impedir canvis democràtics; no invocaré quants tiren de Codi Penal per (a)negar la democràcia i prohibir les urnes a tothom –als del sí i als del no; no recordaré que tractar els conflictes polítics com un simple problema d’ordre públic és nítidament franquista. I en canvi, en contraposició, del Parlament –nosaltres, que el vam envoltar contra les retallades i el cop d’estat del mercat– agraeixo tot el que no agraeixen els arguments de Coscubiela: és a dir, que hagin retornat la veu a la ciutadania i que hagin arriscat per garantir el dret democràtic a l’autodeterminació. Davant l’Estat que sempre l’ha negat i proscrit, davant el regne que declara secrets els acords militars amb Aràbia Saudita després que Barcelona li recordés les complicitats criminals d’una geopolítica miserable, davant el PP que ens fa pagar 50.000 milions de l’impune rescat bancari, deu-mil cops més que el cost democràtic del 9N. I malgrat ara, l’hostilitat de l’arrogant nacionalisme d’Estat rastregi urnes, escorcolli impremtes, controli seus polítiques i cerqui paperetes de vot. Enmig del soroll de sabres, pot ser el mateix que el del 1978. El delicte: la democràcia. Ja ho veus, si volen evitar l’únic cop d’estat –o l’estat de cop– que s’està forjant, el que hauran de fer és autoreprimir-se: a ells mateixos.

O sigui que sí, blanc sobre negre amb tots els grisos que calguin en temps complexos, anava a respondre: també que som el país que acabava d’anul·lar –i hem hagut d’esperar 40 anys– els 81.000 processos del franquisme. Però ahir al matí, quan era a punt de desistir d’escriure perquè no les tenia totes, vaig rebre una trucada que, inesperadament, em va resoldre el dilema. A la pantalla del mòbil posava Guillem Agulló. El pare. Lluitador de pedra picada en dictacràcia i en democradura, regidor comunista valencià en les primeres eleccions municipals i pare d’en Guillem, assassinat el 1993 per l’extrema dreta. Estava indignat, adolorit gairebé, amb la teva intervenció. Li vaig demanar –a l’estellesiana, és a dir, de genollons– que ens ho escrivís. Parlava del teu fill i el seu. A les poques hores, arribava la carta. I allà va, íntegre com ell, perquè no es pot dir millor, ni tan pacíficament, ni tan clarament, t’escrivia:
 

"CARTA OBERTA A JOAN COSCUBIELA

El dia 7 de setembre, vaig veure amb molta atenció el teu parlament a les Corts Catalanes, escoltant amb perplexitat alguna de les coses que te vaig a referir a continuació. Primer vullguera que sapigueres que jo em sento un comunista convençut i que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret fonamental que el comunisme sempre ha defensat.

 

Em vaig sorprendre i colpir tant amb les teues paraules com en veure com t’aplaudia la dreta i certa esquerra espanyolista representada en el Parlament Català, que no puc deixar d’escriure estes notes per recordar-te el que representa eixa esquerra i dreta espanyolista i com ens negaven les llibertats per les que lluitàvem nosaltres, els comunistes, moviment del que tu també vens. Com també saps, l’eurocomunisme parlava d’una Europa dels pobles que era la part més dinàmica de la democràcia, cosa que tu negues en el teu discurs. També que la lluita popular dels pobles sempre ha anat per davant de les lleis que han volgut fer claudicar als ciutadans. Per tant, no hi ha cap discussió que, en la pràctica diària de la lluita, està la solució.

Però si realment me va escandalitzar el teu discurs va ser quan digueres que no estaves disposat a què el teu fill Daniel visqui en un país en el que la majoria pugui tapar els drets dels qui no pensen com ella. Potser no te n’adones que quan dius açò, malgrat les citares, t’has oblidat de les víctimes de l’estat que ara defenses. Estat hereu dels que afusellaren els compatriotes republicans. De la vella impunitat, vigent encara.

 

I ací entre jo, quan me pregunte si el meu fill no tenia el mateix dret que el teu a defensar les seues idees. Dret que li varen negar segant-li la vida per ser independentista, antiracista i antifeixista. I són eixes majories les que ens han negat amb la mort, que pensarem lliurement, i eixa majoria independentista a la que tu te referixes serà la garantia i la primera defensora de què les minories puguen viure respectades democràticament. Mai voldrem per als altres el que nosaltres hem patit. Mai. Enlloc. Contra ningú.

I jo, personalment, eixiré en defensa de les minories sempre que hi haja una injustícia. T’ho ben prometo.

Guillem Agulló i Lázaro,
pare de Guillem Agulló i Salvador, assassinat l’11 d’abril del 1993 a mans d’un grup feixista"

 

Em vaig posar dempeus. A aplaudir. Amb els ulls enrogits. De tant d’agraïment que els seus altres fills, els que vam haver de renéixer aquell abril negre del 1993, els devem: per fer-nos créixer per dins i fer-nos donar-nos per fora. Guardaré la carta a la butxaca dels pantalons de pana. I aquest primer d’octubre, a Barcelona, com el 9N, tornaré a votar per ell. Per Guillem Agulló. El pare i el fill. I la família sencera –Carme, Betlem, Carmina. I pels segregats per qualsevol discriminació, els oblidats de la història i els perseguits sota qualsevol poder lliberticida.