El nou espantall és la CUP. Articles i tertúlies del magma mediàtic madrileny han disseccionat, disciplinadament, fins a l'últim ninotet del cartell dels cupaires i han predicat i profetitzat l'assalt al poder d'aquesta mena de brigada paraveneçolana que, segons El País, és "descarada, desafiant i fins i tot bronca". La divisió cuirassada constitucional arriba a permetre's el luxe de donar consells a Artur Mas i el PDeCAT -després d'anys de menysteniment i amenaça-, i recomanar-los, amb to benèvol, que abandonin les males companyies. Rajoy encara va més enllà i demana "als catalans amb sentit comú, seny i maduresa a que donin un pas endavant i aïllin als extremistes i radicals" i, per comunicar-ho, envia Garcia Albiol -se suposa que un català d'aquests del sentit comú, seny i maduresa- a dir-li de tot, en ple mes d'agost, a Carles Puigdemont al Palau de la Generalitat.
El seu problema és que el gruix de l'opinió pública catalana percep al PP com a partit radical i extremista en major mesura que la CUP, a qui es pot acusar del que es vulgui, però no d'omplir-se les butxaques a costa de saquejar els diners del contribuent. I és per això que els votants de Junts pel Sí accepten fàcilment els acords amb la CUP, però repudiarien frontalment qualsevol entesa amb el PP que no passés per fixar les condicions per a un referèndum acordat. A Catalunya, fa molt de temps que el PP s'ha convertit en un partit excèntric, amb una estratègia basada en l'insult i el bloqueig que satura per repetició. I amb aquesta calor encara més.
Per si fos poc, l'Estat ha fracassat reiteradament a l'hora d'intentar mobilitzar l'unionisme. Cada 12 d'octubre ha estat un desastre i invents som Societat Civil Catalana a hores d'ara no serveixen per a gaire cosa més que com a instruments judicials substitutoris de Manos Limpias. El problema que té Rajoy, justament, és que els catalans amb sentit comú, seny i maduresa han donat un pas endavant i ara estan decidits a decidir.
