El llibre té un total de 177 pàgines, dividides en un pròleg, una introducció, una nota introductòria i 12 capítols, a més a més, d’un annex amb 33 fotografies i documents. Editat per Tigre de paper, edicions (2016). El text són unes memòries, una autobiografia de l’autor del llibre Francisco Liñán  militant del PCE que el 1963 arriba a Barcelona procedent de Puebla de los Infantes, fugint d’unes estructures feudals i de l’opressió dels cacics del poble, que l’obligaren a començar a treballar de porquerol als 6 anys a canvi del menjar.

El títol del llibre ens anuncia que vol explicar aquella història que no s’ha relatat després de la Transició, perquè posaria en qüestió el caràcter democràtic del neofranquisme borbònic. Ens sembla especialment interessant el període de la seva infantesa, quan explica la duresa del feixisme al seu poble on, com en la majoria de pobles d’Andalusia, la repressió fou exercida per la Guardia Civil, ajudats pels falangistes del poble, que eren els cacics i terratinents de sempre, i tot això sota el vistiplau del rector del poble.

En els llibres d’història, quan s’estudia el primer franquisme 1939-1952, es fa un recompte dels afusellats, però sovint es passa per alt el dolor, el patiment infligit a la població en forma de pallisses al “cuartelillo”, les purgues amb oli de ricí, les depuracions, desterraments, multes, llistes negres, que impossibilitaven de treballar, i d’altres formes degradants a les quals foren sotmesos els vençuts.

Interessant per haver estat viscut en primera persona és l’explicació del procés de la formació de CCOO a Barcelona (1964), de les reunions al Bosc de Collserola, com des de la lluita per les condicions de treball i millores econòmiques, s’arriba  a una crítica global al sistema.

L’autor ens explica com, durant la Transició es produeix la transformació camaleònica dels antics falangistes als demòcrates de la UCD, molts dels quals, en un exercici de transformisme polític, fan el salt cap a el constitucionalisme del  PP/PSOE. També és crític amb el pacte establert abans del 1975, entre el PCE/PSUC i els sectors reformistes del règim. Després de la mort del dictador la cúpula reformista de la CONC va adoptar un estratègia possibilista, basada en la política de la conciliació i el pacte amb la patronal/Estat. D’acord amb aquesta línia de treball, el 1984, la cúpula de CCOO va expulsar tota la direcció de la Federació Siderometal·lúrgica, que no volia signar un conveni que lesionava els interessos dels treballadors.

A més a més del camp sindical, l’activitat de F.Liñán tingué una acció destacada en l’Associació de Veïns del Barri de la Pau entre (1970-1985), en les mobilitzacions per aconseguir els equipaments necessaris per al barri. Més endavant en la Coordinadora d’Associacions de Veïns de Catalunya, per aconseguir un habitatge digne, també  la lluita contra els petits i grans usurers.

Tota una vida de lluita al servei de la moral comunista, del repartiment equitatiu de la riquesa produïda pels treballadors, de la solidaritat de classe, de l’eliminació de l’explotació capitalista. També de la crítica a l’esquerra oportunista, el de les cúpules sindicals que han transformat el sindicalisme en un “modus vivendi”, sindicalistes que dirigeixen sindicats sense haver treballat mai.

Escrit amb un estil directe i planer, fa de bon llegir perquè acompanya les seves experiències amb consideracions i anàlisis polítiques, que relliguen la pràctica amb la consideració teòrica.

Potser hauria estat interessant afegir una mínima bibliografia orientativa per als lectors que vulguin aprofundir sobre el tema.