A mesura que el xoc de trens avança (sembla que de forma) inexorable cap a l’1-O els periodistes es converteixen de forma més i més activa en els peons a la primera línia de les trinxeres. Al llarg d’aquests llarguíssims anys de procés sobiranista, les mentides, les manipulacions, la intoxicació i els intents de desestabilització de l’adversari utilitzant tot tipus de munició informativa han estat a l’ordre del dia. Però el bombardeig s’intensifica a mesura que s’acosta el que sembla ser (una altra vegada) l’assalt final. Ahir a Mèdia.cat analitzàvem tres exemples de notícies falses publicades en només 48 hores.
Amb aquest article tanquem la temporada a Mèdia.cat, que a partir de demà quedarà inactiu per vacances fins al dijous 31 d’agost, però estem segurs que aquesta batalla dialèctica seguirà, encara més acarnissada, i que tampoc s’aturarà durant l’agost.
Sembla talment que una gran majoria de mitjans –i no pocs reconeguts periodistes- han decidit arriscar qualsevol resta de credibilitat i apostar-ho tot a una victòria que ara per ara es veu incerta, ja que ni tan sols queda clar que el referèndum del primer d’octubre sigui l’últim acte de l’espectacle i és probable que –sigui quin sigui el resultat- el conflicte renovi per una temporada més.
El gruix del discurs dominant –aquell que té més mitjans per fer-se sentir- han posat la càrrega de la prova en els mitjans amb una línia editorial sobiranista o, sovint, directament catalans. Acusacions de ser mitjans subvencionats –com si, de forma molt més opaca, no ho estiguessin els mitjans de Madrid-, servils o monocolor, en especial TV3, quan els estudis empírics demostren justament el contrari. Segons aquesta propaganda La Vanguardia i El Periódico eren “mitjans de propaganda dominats per les subvencions” quan publicaven notícies o opinions considerades favorables al procés, i “valenta premsa lliure” quan feien n’informaven de les misèries. Un discurs que, a més, oblida que tots els mitjans de Madrid són consultables des de Catalunya quan a l’inrevés això és gairebé impossible, sigui per accés a l’espai radioelèctric, distribució o llengua.
Els mitjans s’han convertit en un objectiu més a abatre i els periodistes es troben enfangats a les trinxeres i sota el foc creuat. A hores d’ara costa informar-se de forma mínimament honesta sobre el procés. La propaganda domina clarament sobre la informació.
Si bé aquesta afirmació és aplicable a ambdós bàndols tampoc es pot justificar una falsa equidistància: per la seva hegemonia sobre l’agenda mediàtica, per la seva virulència i per la seva capacitat de provocar conseqüències que van més enllà del simple descrèdit, és en els mitjans que han tractat de destruir les ànsies de votar d’una gran majoria de catalans on es troba el gruix d’aquest periodisme entès com a arma de guerra. El documental Las cloacas de interior posa negre sobre blanc moltes d’aquestes pràctiques.