A partir de l’any 2009, data que marca l’esclat de les mobilitzacions independentistes a Catalunya, els paràmetres hegemònics fundats el 1978 es veuen intensament sacsejats per l’ascens d’un nou subjecte polític –o per l’abandonament de la seva letargia de tres segles–, configurant-se com una alternativa radicalment democràtica a l’ordre constitucional espanyol: el poble català en marxa comença a emprendre la Via Catalana a la Democràcia i, el Règim del 78, no sols es veu sacsejat, sinó que comença a clivellar-se, mai més ben dit: es genera, per primer cop des de la transició transfranquista, una clivella (cleavage) que no podrà resoldre’s per la via del pacte, ni de l’encaix amb l’ordre juridicopolític establert.
No es podrà resoldre a la pràctica. En teoria, en canvi, sorgiran –com, de fet, continuen apareixent– múltiples “camins, dreceres i autopistes de peatge” amb l’objectiu de cercar un “nou encaix constitucional” per a la Catalunya, ja no emprenyada (us en recordeu del “català emprenyat?”), sinó revolucionària. Quelcom impossible de satisfer quan, al món real, s’ha emprès un rumb de canvi polític majoritari i curull d’oportunitats per a les classes populars que, a més, és irreconciliable amb el Règim del 78, ja no merament per la manca de voluntat política de negociació, sinó sobretot perquè el seu motor i el seu horitzó són diametralment antagònics i, fins i tot, constituents de la contradicció mateixa entre el poble català i l’Estat espanyol.
En aquest sentit, a l’article “No tots els camins porten a Roma (I): la Via Catalana a la Democràcia” s’establien, de manera general, els paràmetres d’aquesta contradicció, entre el moviment popular cap a la independència i el “búnquer del 78” (PP-PSOE-Ciutadans) que segueix operant dins del mateix marc (juridicopolític i ideològic) dels últims gairebé quaranta anys. El que es volia fer palès és que, a partir del 2009, “ja no tots els camins porten a Roma”, ja que el camí del poble català, justament, destitueix el relat històric del 1978 i ja no condueix cap a la seva “democràcia”, sinó cap a l’únic marc democràtic possible per a un poble que es vol sobirà: la independència plena.
Però, davant d’aquest fet, quina és la posició dels Comuns? Ja s’havia comentat que, a nivell estatal, Podemos no havia constituït i, de fet, cada cop representava menys, una alternativa global als fonaments del Règim del 78. No ho representava, a la pràctica, ja que si ens miréssim la teoria, ja feia anys, per no dir que havia existit sempre, alguna força antagònica a l’ordre establert. Però el fet és que aquest partit, expressió política castradora del que fou el moviment del 15-M, continua movent-se dins dels paràmetres constitucionals vigents, com Ciutadans, de manera que la seva “alternativa” política no es basa tant en una impugnació dels mateixos, sinó en la crítica als seus gestors: Podemos denuncia, i amb raó, la corrupció i la plutocràcia oligàrquica dels governs del PP i del PSOE, però en comptes de denunciar el règim que ho ha fet possible, “maten el missatger”.
D’aquesta manera, s’erigeixen com als millors garants de la gestió del règim, en comptes d’actuar com a avantguarda política d’aquell moviment espontani que omplí places i carrers arreu de l’estat per exigir “la democràcia real”. I malgrat haver guanyat les darreres eleccions estatals a Catalunya, això és justament un signe inequívoc del que es deia anteriorment: que el pacte, que els altres camins que podrien arribar a portar a “Roma”, són només possibles al món de les idees. Vegem, però, quina és la situació de Podem a Catalunya i de les forces polítiques que, juntament amb aquests, constitueixen l’espai dels Comuns.
Tot i que els seus components no podem reduir-los a un sol projecte, ja que existeix una gran diversitat de posicions i una intensa dialèctica interna, ara per ara, els posicionaments oficials segueixen una línia una mica desconcertant: alguns dels seus principals portaveus (i aquí em refereixo, sobretot, a Rabell i Coscubiela), alhora que han donat suport a l’exercici del dret a l’autodeterminació –demanda general del moviment popular–, l’han subordinat a una reforma constitucional o a un acord amb les forces del règim. Així, a l’hora de posicionar-se sobre el referèndum convocat l’1 d’octubre, aquestes mateixes forces s’han pronunciat de manera prou ambigua: sembla que faran una crida a la votació, però a la vegada qualifiquen l-O, no de referèndum, sinó de “mobilització popular sense caràcter vinculant”.
Enmig d’una estira i arronsa que a vegades fa emergir posicionaments del tot hostils amb el projecte independentista i, d’altres vegades, semblen més favorables a les seves línies programàtiques generals, el que l’espai dels Comuns acaba posant de manifest és la seva profunda desorientació política. Aquest fet produeix que, davant de l’actual disputa per la democràcia, no acabin de clarificar la seva posició, oscil·lant entre la via del regeneracionisme i de la ruptura democràtica.
D’una banda, es proclamen forces del canvi, abanderant les reivindicacions del 15-M i, en certa mesura, també les mobilitzacions independentistes –almenys pel que fa a la defensa del dret a l’autodeterminació–, denunciant el Règim del 78 i les forces més reaccionàries. No hi ha dubte que, davant dels atacs de l’Estat i de les maniobres més feixistoides de la tríada del “búnquer”, els Comuns sempre se situen al costat del poble català. Però, d’altra banda, de manera més o menys paradoxal, torpedinen les forces rupturistes, en la mesura que romanen dins dels paràmetres del 1978, quan afirmen que la “seva” Revolució Catalana ha d’encaminar-se per les vies imposades per la Constitució espanyola vigent.
Així doncs, quan els Comuns defensen la democràcia, en termes sovint més similars als del moviment popular català, però alhora reivindiquen els esquemes de la lluita política de la “democràcia” espanyola del marc constitucional del Règim del 78, no queda clar si continuen ancorats a la “tesi”, prèvia al marc polític que nasqué a partir del 2009, o bé formen part de “l’antítesi” que, a partir d’aquesta data, les masses populars catalanes endegaren, arrossegant les forces polítiques que actualment defensen la Via Catalana a la Democràcia.
Aquesta dialèctica interna, com ja s’ha comentat, ha quedat “sintetitzada” provisionalment en l’ambigüitat i, precisament per tractar-se d’una ambigüitat, no podem afirmar que sigui veritablement la síntesi a la que han arribat els Comuns. En processos socials complexos, com és el cas del procés independentista català, en què les línies de confrontació d’identitats i de legitimitats històriques estan clarament traçades, més enllà del projecte polític i ideològic concret, difícilment poden desencallar-se a partir de posicions tremoloses i confuses com és actualment la dels Comuns. No es pot ser “tesi” i “antítesi” alhora. Perquè el problema fonamental és que fora de la República Catalana Independent, tan sols hi ha la Monarquia Borbònica i el Règim del 78.
El que voldrien els Comuns és, segurament, poder escollir entre República Catalana i República Espanyola, però, dissortadament, el món real mai és servit a la carta. La seva contradicció, doncs, difícilment podrà romandre en l’ideal del “no” a la independència i del “sí” a la Revolució Democràtica. La síntesi haurà de passar necessàriament per abandonar la posició de les mitges tintes i decidir-se a defensar les seves posicions sobre la “democràcia” dins del correlat espanyolista nascut el 1978, o bé abandonar aquest marc polític i situar-se al costat de l’alternativa democràtica del poble català, nascuda el 2009.
Això, segurament, portarà als Comuns a posicionar-se al costat de la República Catalana Independent (encara que, després, vulguin defensar la federació amb una hipotètica República ibèrica o espanyola), o bé al costat de la Monarquia Borbònica (encara que, en el marc d’aquesta, vulguin defensar la reforma constitucional i l’ideal republicà, com sembla que fa Podemos a nivell estatal). Sigui com sigui, la posició del “Sí-No” que còmodament pogueren defensar el 9-N ja no existeix. La resposta, a la pràctica, serà: “Sí” (No al Règim del 78) o “No” (Sí al Règim del 78).
Tanmateix, mentre la ruptura democràtica no es consumi, fins i tot al marc d’un referèndum binari com ho serà el de l’1-O, els Comuns podran romandre en aquesta posició d’ambigüitat, en aquesta falsa “síntesi” del “Sí a la mobilització, no al referèndum” o del “Sí a votar No”. Però, depenent de la resposta de l’Estat i de la tríada del “búnquer”, potser els Comuns hauran de posicionar-se abans del que els seria agradós. Sinó, tard o d’hora hauran de posicionar-se, sigui l’endemà del referèndum, sigui durant els primers passos del procés constituent de la nova república. Això ens portaria a pensar que, ara per ara, la posició dels Comuns trobaria un còmode desenllaç amb la victòria del “no” al referèndum. Però això també ens portaria a concloure que la síntesi dels Comuns acabarà sent la de l’unionisme. I no ho veig tan clar.
De fet, com els ha succeït a la resta de forces polítiques amb base social a l’actual moviment popular per la independència, també els Comuns haurien de preveure un terratrèmol orgànic equiparable al seu si, quan arribi el moment de la veritat. I si pot ser abans, molt millor, ja que és imprescindible la clarificació política d’aquest espai, a través de l’apoderament de les forces progressistes que el componen, per poder avançar no sols cap a la República Catalana Independent, sinó també cap a una majoria social transformadora, capaç d’impulsar el nou país cap a una Revolució Democràtica encara més profunda: la segona independència, la de la Revolució Catalaníssima.
L’hegemonia de les esquerres a la nova República depèn, doncs, d’aquesta necessària clarificació per part d’un espai indispensable per al progrés de les classes populars catalanes en el camí cap a la independència plena. I com que actualment “ja no tots els camins porten a Roma”, la síntesi dels Comuns esperem que acabi situant-se al costat dels anhels del poble català en lluita. Us volem al nostre camí, perquè sabem que també és el vostre. Us hi esperem.
