x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La independència de Catalunya i la dreta catalana
Juanjo Gallardo és historiador i militant de la CUP-Gent de Gramenet Juanjo Gallardo és historiador i militant de la CUP-Gent de Gramenet

En el debat sobre la independència, l'esquerra no independentista planteja un aspecte recurrent que sembla essencial per qüestionar l'opció per la independència: Política d'aliances. L'esquerra independentista (CUP-ERC), es diu, va de la mà de l'PDcat, partit de dretes, alumne avantatjat de les polítiques neoliberals i antipopulars, a més de ser el partit més corrupte de Catalunya i que defensa els interessos de la burgesia catalana. Què país podem construir amb aquestes persones? S’han envoltat de l’estelada per controlar i dirigir el procés, amagar la corrupció, mantenir-se en el poder i crear un país a la seva imatge i semblança. L'esquerra fa de “tonto útil” per a gent molt sibil·lina que el que està fent és una gran performance que, de rebot, beneficia a la dreta espanyola.

Són arguments que a qualsevol persona d'esquerres que aspira a un món més just i igualitari l’han de fer pensar i no menysprear-los. Comprenc les reticències de molts companys d'esquerra, però en determinades situacions històriques crec que hem de plantejar anàlisi racionals que són els que ens poden permetre vèncer en aquesta complexa partida d'escacs: l'objectiu és deduir, a partir de l'anàlisi de la realitat, si amb la independència de Catalunya avancen les posicions de la dreta i la burgesia o les de les classes populars ...

Sí, és cert que l'esquerra independentista i anticapitalista (CUP) va en una contradictòria aliança amb una dreta reaccionària, però és qüestionable que aquesta dreta tingui el control del procés, encara que un dels seus membres tingui la presidència de la Generalitat amb tot el poder què dóna això. Vegem la situació d'aquesta dreta després de diversos anys de procés independentista:

- El procés es basa en un ampli moviment popular que desborda a la dreta catalana. Les consultes populars sobre la independència es duen a terme en 555 municipis i més de 900.000 persones participen en favor de la independència. La manifestació contra la sentència del TC 2010, prop d'un milió de persones, mostra un canvi del catalanisme popular, des de l'autonomia cap a la independència. Aquestes manifestacions es donen abans de 15M, recordem-lo. La presència massiva a les Diades de l'11 de setembre demostra, una vegada més, que la lluita per la independència és protagonitzada per un ampli moviment popular. Sí que és cert que s'amplia amb el canvi ideològic mostrat per la dreta catalana, que passa de l'autonomisme a l'independentisme, moviment tàctic clarament oportunista que pretén posar-se al capdavant i dirigir el procés, però no està clar que la jugada li surti com pretenia.

- La dreta catalana va a remolc del moviment popular, tot i que tracta de liderar-lo, però més que dirigir-lo, és arrossegada. Posa els seus mitjans al servei de la independència, entre ells, els mitjans de comunicació de la Generalitat i les pròpies institucions autonòmiques. Aquest moviment permet mantenir l'ampli suport a l'independentisme mentre ho legitima des d'una instància simbòlica, com és el Govern de la Generalitat. L'enfrontament ja no és només el del moviment popular davant l'Estat espanyol, sinó que es converteix en una confrontació entre institucions. La dreta no fa res més que recollir el que és un clam popular que ve d’antuvi. La dreta catalana s'enfronta a l'estat (recordeu el Tancament de Caixes el 1899?) - La dreta catalana s’ha trencat pel camí. L'antiga CiU es va partir, i la Convergència autonòmica s'ha vist obligada a refundar-se per intentar eliminar l'estigma de la corrupció i la caiguda en desgràcia del seu patriarca, Jordi Pujol. - Ha perdut el suport dels grups empresarials i de comunicació més importants de Catalunya. La Caixa, Gas Natural, Gallina Blanca, Almirall, Freixenet, Pronovias, banc Sabadell, grup Godó amb la Vanguardia al capdavant, etc. És a dir, com a instrument de la burgesia catalana, ha perdut la més important de la seva base social. Avui, aquests grups empresarials no se senten representats pel PDEcat, i estan en contra de la independència. Una independència al servei de l'oligarquia catalana? Quina estranya oligarquia, que rebutja una cosa que es fa per al seu benefici. Això vol dir que les coses no són tan simples. Sabem que un sector de l'empresariat català, el més relacionat amb les activitats productives, sí estan per la independència, però no estem parlant de fer una revolució social i abolir la propietat privada dels mitjans de producció, sinó de provocar una ruptura democràtica a Catalunya respecte a l'Estat espanyol, com una esquerda que puguem ampliar en el futur.

- Aquesta dreta ha pagat un preu elevat per la seva opció d'independència. Si es tractés d'una senzilla maniobra en connivència amb la dreta espanyola perquè els dos nacionalismes es retroalimentin i continuessin i consolidar-se en el poder en una època de crisi, sembla que els fets ho neguen. Des del canvi a la independència, la ràbia de l'Estat espanyol s'ha dirigit vers la dreta de Catalunya, dient que ha traït el pacte de la Transició que permetia amagar la seva corrupció mútua. No ha dubtat a utilitzar els més baixos procediments (clavegueres de l'Estat) precisament contra aquesta dreta catalana i ha inhabilitat al més important dels seus líders, amenaçant-los, a més, amb la destrucció del seu propi patrimoni personal. Gràcies a aquesta confrontació hem pogut conèixer el nivell de corrupció en què nedava una part important d'aquesta dreta autonomista, la màxima expressió de la qual era la família Pujol.

- Alguns podrien argumentar que, precisament per tot això, la dreta catalanista necessita la independència, perquè així crearia un estat que no investigaria els seus casos de corrupció. Bé, això significaria que seria aquesta dreta la que hegemonitzaria el procés de creació del nou país. No obstant això, les perspectives electorals d'aquesta dreta no van precisament per aquest camí. En el moment del seu canvi polític cap a la independència, i quan es va presentar a Més com a nou Messia que esperava obtenir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya (2012), vam veure com els seus 62 diputats van quedar en 50 per passar a les següents eleccions, les de JxSí, a poc més de trenta. Les últimes enquestes li atorguen poc més de 20 diputats i restarien en quart lloc al Parlament.

- Un altre element de decadència de la dreta catalana ha estat la renúncia forçada d'importants personalitats del partit. Vam veure a Artur Mas desaparèixer de la presidència de la Generalitat per un veto de la CUP que també es va emportar per davant a dos dels personatges més sinistres de les polítiques d'austeritat aplicades abans de l'explosió del Procés sobiranista: Felip Puig, el de la repressió de 15M a la Plaça de Catalunya, i Boi Ruiz, el de la privatització de la Sanitat pública a Catalunya. Des de llavors, les polítiques aplicades no han anat en la mateixa direcció.

- Aquesta dreta catalana s'ha vist obligada a limitar les seves posicions neoliberals com un preu a pagar al moviment independentista popular, que, si està per la independència és també per acabar amb les polítiques d'austeritat. Hem pogut comprovar com el Parlament amb majoria absoluta independentista ha aprovat lleis que trencaven amb el marc mental de la dreta catalanista: Llei Renda Garantida de Ciutadania, Llei contra la Pobresa Energètica, Llei d'impostos als pisos buits, Llei d'eliminació i il·legalitat ds judicis franquistes, la Llei sobre la igualtat entre homes i dones, la llei sobre la prohibició de la tauromàquia, etc. Moltes d'aquestes lleis no satisfeien els desitjos més profunds dels moviments socials, però han marcat un gir a les polítiques que s'aprovaven abans de l'esclat del procés i que auguren una República catalana que políticament i econòmicament tendiria a un gir social. No ha estat la dreta català qui s'ha oposat a aquestes lleis, sinó l'Estat espanyol liderat pel PP i amb el suport de C’s i PSOE. Totes elles han estat rebutjades pel TC. Queda l'esquerra espanyola encara pensant que el problema és simplement llançar el PP amb l'ajuda del PSOE? Esteu segur que pot arrossegar el PSOE cap a polítiques que afronten l'austeritat imposada per la UE? Recordem que si el PDcat està a favor del CETA, també ho està el PSOE. Ara bé, la visió del món d’aquesta dreta és liberal, no l’oblidem, i la seva col·laboració amb la dreta espanyola encara es manté en temes socials i econòmics. És un aspecte que també hem de combatre des de la Catalunya progressista.

- Ha estat la dreta català, per tant, que s'ha vist obligat a fer un cert gir. No estem en un procés anticapitalista, això seria de necis creure-ho, però si comparem aquestes lleis catalanes amb les que fa Syriza a Grècia, partit d'àmplies simpaties a l'esquerra espanyola, no podem menysprear-les. Si aquestes mesures les estigués prenent un govern de Podem a Espanya, en un context de pressió de la Unió Europea, les estaríem enaltint com les que són possibles donada la correlació de forces internacionals.

- Tot plegat, el procés sobiranista està debilitant el que ha estat l'instrument principal de la gran burgesia catalana durant el període d'autonomia. De totes maneres, hem de dir que aquesta aliança amb la dreta no és tant amb el PDcat, sinó amb les seves bases electorals, bases que van perdent progressivament en benefici d'ERC. Una base de classe mitjana disposada a trencar pacíficament el règim del 78, i no és, com es diu simplement, "la burgesia catalana".

Crec que la política d'aliances que manté l'esquerra independentista es justifica, no per vocació, sinó per la necessitat de la conjuntura actual. És una aliança que manté la perspectiva d'enfrontament i ruptura democràtica amb el Règim del 78, sense que això pressuposi que no s’han de combatre les polítiques d’austeritat que, mentre tant, s’intentin imposar. Dubtes, moltes. Arribaran fins al final? Crec que estan en un procés de no retorn. Els canvis al Govern, la clara actitud personal de Puigdemont, etc. així ho indicaria.

Per acabar. Si parlem de polítiques d'aliances, l'esquerra espanyola no hauria de menysprear que l'independentisme d’esquerres vagi amb la dreta catalana en aquest procés, clarament interclassista, que es viu a Catalunya. En altres ocasions i en altres les circumstàncies, l'esquerra no va dubtar a comprometre's amb la dreta perquè la situació històrica ho exigia. Vam veure al PCE pactar en la Transició amb els hereus del franquisme i no atrevir-se a forçar el moviment popular i obrer cap a la ruptura democràtica, tot, és clar, en nom d'objectius superiors, que arribés per fi la llibertat als espanyols, que no és qualsevol cosa. El 1931 es va produir el Pacte de Sant Sebastià, on forces republicanes de dreta i d'esquerra es van confabular per imposar la República a Espanya (que presidiria un dretà catòlic com va ser Alcalá Zamora), que a més es va fer sense respectar la legalitat i a partir d'unes eleccions municipals on només van ser elegits els alcaldes i els regidors. La situació també ho exigia. L’esquerra independentista basca va formalitzar el Pacte de Lizarra amb el PNV en nom del sobiranisme basc. Cada situació requereix una resposta depenent de les possibilitats de cada moment i dels objectius immediats. Avui, a Catalunya, un ampli moviment popular representat amb majoria absoluta al Parlament, creu que ha arribat l'hora de proclamar la República Catalana amb tots aquells que estiguin disposats a aconseguir-la. Quina gran paradoxa que la dreta catalana estigui avui per la República, mentre que certa esquerra espanyola, de moment, no la vol.

Juanjo Gallardo

8-8-2017

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid