Aquest article de Carme Abril Ferrer està emmarcat en la campanya engegada
L’operació biquini
Fa un temps es va fer viral (quasi un milió i mig de visionats) un vídeo de la Yolanda Domínguez, «Poses» (el podeu trobar a YouTube) , que mostra imatges de models posant de maneres impossibles i després altres dones -»normals», ja que les que no són normals en aquest cas són les models- posen de manera semblant al carrer. L’efecte sobre la gent és ben evident, la campanya té per objectiu provocar i visibilitzar l’absurd i l’artificial que és el món del glamour i la moda que venen les revistes ja que difonen una imatge distorsionada de la dona a través de models molt allunyades de la realitat. Un altre vídeo de la Yolanda Domínguez que vull destacar aquí és «Niños vs. Moda» on es mostren imatges de models a xiquetes i xiquets i se’ls demana què hi veuen, les respostes de la innocència són que si està malalta, espantada, se sent sola, té temor, té gana, si estan abusant d’ella, se sent culpable, plora, s’ha desmaiat, està drogada, s’ha mort, que s’anime que no estiga trista... Aquesta és la imatge de les models que veuen els infants. I jo, que fa vora 30 anys que treballo amb adolescents, sóc molt conscient que aquesta mirada innocent canvia en fer-se grans i moltes aspiren a voler ser com elles, malgrat l’aparença de debilitat i submissió d’aquests ideals de bellesa «impossibles».
Amb l’arribada de l’estiu patim el bombardeig de l’operació biquini, que com tot bombardeig no deixa de ser una forma de violència: dietes per perdre pes, gimnasos, cremes reductores, facials, centres d’estètica i de cirurgia estètica, com fer que el sol no ens destrosse la melena... i rebaixes perquè consumim de valent. Les dones, i els hòmens cada vegada més, som víctimes d’un sistema que ens imposa una pressió estètica a través d’aquests estereotips de dones impossibles, que en alguns casos arriben a causar trastorns alimentaris que poden posar la vida de les persones en perill. La indústria de la imatge té un gran mercat, però afecta d’una manera molt més radical sobre les dones, d’això ja se’n fa càrrec el patriarcat que ens educa per agradar els altres abans que a nosaltres mateixes, des de ben menudes, i a pensar que som valorades pel nostre aspecte i no pel que som. I no només a l’estiu!
Quan no es segueixen els cànons de bellesa sovint arriben els insults, sobretot (no només) a les dones públiques, enteneu aquí públiques de la mateixa manera que si escrigués hòmens públics, no li fem el joc al llenguatge masclista. Gorda, bruta, porca, vaca... puta! Les dones no demanem què se’n pensa del nostre cos, ni ens ha d’importar el que diguen. Recuperem el nostre cos com una sobirania més, amb alegria, amb somriures i posem la vida al centre de tot.
En el projecte d’alliberament nacional i feminista hem de ser capaces d’això, i repeteixo, de posar la vida al centre de tot, que allò que sosté la vida estiga fora de la lògica de les lleis del mercat, acabar amb totes aquestes microviolències publicitàries de propaganda sexista i capitalista. Amb la participació activa del moviment feminista podrem disputar al patriarcat i al mercat espais d’alliberament, el nostre cos ha de ser un espai alliberat, perquè no som objectes, no som mercaderies.
Que aquest article serveixe per donar suport a la campanya engegada arreu dels Països Catalans «Ens passem l’operació biquini per la xona»!
