Tot està relacionat. Cada dia sóc més conscient. Les diferents opressions també i l'obstinació a negar-les per part d'algunes persones reprodueix una vegada i una altra el mateix esquema. El sistema dominant ens esquitxa i els seus missatges ens queden dins. Cal fer una purga si volem transformar aquesta societat.
Em plantege aquest text des d'un prisma pedagògic, clar, senzill i directe. Aquests són alguns dels arguments amb els quals es fan invisibles lluites que no interessen:
1- NOVETAT
No totes les lluites tenen la mateixa trajectòria històrica. El sistema va creixent i reproduint noves opressions. Des d'aquest context, molta gent mostra suspicàcia i reticència quan senten parlar d'un tema que els resulta nou. Salten els prejudicis i les idees preconcebudes. Una de les més recurrents és associar tot el nou amb burgesia. D'aquesta manera, intenten neutralitzar els nous discursos, associant-los amb un grup de persones amb alt nivell adquisitiu que no tenien altra cosa millor que fer que inventar-se un activisme.
2- NATURAL / NORMAL
L'argument de "és natural, és normal" és el més usat per aferrar-se al immobilisme i no haver de qüestionar-se res. D'aquesta manera ens diuen que si alguna cosa ha estat així per molt temps, no pot ser modificada. Exemple: "El natural / normal és la parella heterosexual", "el natural / normal és que els homes siguen més agressius que les dones i de vegades no actuen correctament". D'aquesta manera, interioritzem opressions i les fem quotidianes. Intentar canviar sona a una utopia impossible que vol anar contra una mena d'instint arrelat en el nostre ésser.
3- ÉS UN TEMA PERSONAL
Com no va a ser en part una qüestió personal per a mi la lluita feminista, la lluita de classes o la lluita del País Valencià (PPCC)? Totes aquestes lluites (i altres) conformen una part de la meua identitat, és innegable. En qualsevol cas això no vol dir que les opressions que patisc siguen casos aïllats, més aviat són el reflex d'estructures de poder sobre col·lectius específics, als quals pertanc. L'argument del cas aïllat ve a dir que pot ser que hages patit "alguna" d'aquestes opressions però que en aquesta societat hi ha "algunes" persones dolentes, descontextualitzant i negant l'estructura de poder que hi ha darrere.
4- NO ÉS IMPORTANT
Si un tema és personal, com va ser important? Des d'aquest qüestionament ens vénen a imposar altres lluites com realment necessàries, infravalorant el nostre discurs i el nostre espai d'activisme. Aquesta és una estratègia molt patriarcal on les lluites es jerarquitzen i "alguna persona" (generalment, que ha assumit el rol de mascle alfa) imposa el seu criteri sobre el de les altres persones. No se suposa que el dret a decidir de cada persona és essencial? Al meu entendre si. Si alguna persona decideix militar amb major èmfasi en una causa, no té cap sentit negar aquest dret i intentar imposar una altra militància. D'altra banda, és compatible estar al capdavant de més d'una lluita.
5- "AMOR"
Aquest argument és tremendament pervers i reflecteix la crueltat d'un sistema construït sobre els col·lectius oprimits. Faré ús d'un exemple molt significatiu: "Li ha pegat una pallissa perquè la vol tant que no va poder controlar-se, a més potser ella ha fet alguna cosa". Seguint amb l'exemple, trobem que es fa ús d'aquest suposat amor que el marit té cap la seua dona descentrant l'atenció del fet fonamental, la dona ha estat agredida físicament, per fer dubtar i qüestionar la persona que ha estat atacada. D'aquesta manera, es resta importància a un fet de màxima crueltat i es culpabilitza la víctima. Des de fa algun temps vinc mostrant un gran interès per la gordofòbia, com a dona grassa que es surt de l'esquema corporal normatiu. L'amor que la gent mostra cap aquesta qüestió ve sempre embolicat en un discurs sobre la preocupació per la meua salut. Tots i totes creuen que parlar sobre gordofòbia és fer apologia de la grassor, per tant d'una malaltia. No serà que vull justificar els meus fracassos amb les dietes? És llavors quan he de sentir frases insultants sobre el meu cos, la meua manera de viure la meua corporalitat, però clar, tot és fa per la meua salut i pel meu bé. Això acaba reflectint que la gordofòbia que rep té sentit i que he d'acceptar aquest fet.
6- ELS PRIVILEGIS
D'on vénen aquests discursos? Des de que perspectiva són llançats? Potser des de gent amb alguns privilegis? Quan ets part privilegiada empatitzar amb la part oprimida és tasca complicada. Primer, perquè tenim un desconeixement gran sobre aquesta realitat i segon perquè reconèixer-nos com a responsables en algunes opressions suposa confrontar-nos amb les nostres pràctiques diàries i el que som. És més còmode, no fer aquest procés, negar els propis privilegis i seguir el camí. Però a més de còmode és injust. Seguint amb l'exemple sobre la gordofòbia, crec que pocs homes (parle des d'un prisma cis) volen qüestionar aquest tipus d'opressió centrada en el pes, perquè ells viuen una situació de privilegi en el sistema heteropatriarcal i d'alguna manera veuen un gran avantatge en seguir controlant a les dones des dels seus cossos, perpetuant el rol de mascle alfa que ha de lluir una parella atractiva al seu costat per a ser reconegut socialment. Pel que fa a les dones normatives, gaudeixen d'una visibilitat, una posició que no reben la resta, on són admirades en base al seu atractiu físic.
7- NO ÉS POLÍTICA
Si un tema és "nou", "és normal / natural", és personal i per tant no importa, a més és negat pel bé de les persones oprimides i en benefici de les persones privilegiades, la conclusió a la qual arribem és que no és un tema per debatre en els espais de militància que freqüentem. Però recordem, TOT ÉS POLÍTICA.
* He fet ús d'alguns exemples que em són propers. Convide a la persona que m’estiga llegint a aplicar aquests arguments a la seua realitat per analitzar aquests sis passos bàsics.
