Recorden la manifestació de l’11 de Setembre del 2012? Va ser la primera de les diades multitudinàries organitzades per l’Assemblea. La marxa que va reunir més d’un milió de persones al centre de Barcelona i que va provocar un terratrèmol polític que va acabar amb el trencament del pacte entre CiU i el PP a la Generalitat, amb la convocatòria de noves eleccions autonòmiques i amb el pas cap al costat independentista d’Artur Mas i el seu partit.
 
Doncs bé, els organitzadors de la manifestació, entre els quals i de manera molt destacada l’actual presidenta del parlament català, van explicar per antiga i per passiva el lema d’aquella convocatòria. I aquest no era cap altre que “Catalunya nou estat d’Europa”. Però davant d’aquella evidència, tal i com fan alguns ocells, el llavors diputat i cap del grup parlamentari de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, va amagar el cap sota l’ala i va inventar-se una nova intenció per a la marxa. I així, sense envermellir, va manifestar reiteradament que es tractava d’una mobilització pel... pacte fiscal.


Segons Duran, doncs, aquella no era “una manifestació independentista”. I fins i tot, afegia que “no cal ni ser catalanista per anar-hi”. Com tots vostès saben, la teoria de Duran va quedar feta bocins des del moment zero de la mobilització, en què entre les reivindicacions més escoltades cap va fer referència al pacte fiscal.

I perquè explico ara tot això, quan Duran és avui un polític irrellevant? Un polític que, després de ser el negociador cobejat per a tots els governs, lobbys i poders madrilenys, va acabar presentant-se en solitari a les urnes (vull dir només com a Unió) per aconseguir la irrisòria xifra de l’1’7 % dels sufragis? Un polític que va deixar les seves històriques sigles desacreditades i arruïnades i que fins i tot va acabar fent desaparèixer el seu partit?

Doncs perquè aquests dies, l’actitud d’alguns líders curiosament situats a l’altre extrem ideològic de Duran m’han fet recordar molt les peripècies del polític del Campell per no acceptar una realitat inevitable. Perquè no em negaran que voler reduir la convocatòria d’un referèndum per a la independència de Catalunya a una simple mobilització pel dret a decidir no és un intent de defugir la pròpia responsabilitat?

Quan des de Catalunya es planteja el pols més important a l’Estat de les darreres dècades, resulta que aquells que cridaven a omplir les places per canviar-ho tot se’n desmarquen i s’ho miren des de l’equidistància. Quan des de Catalunya es qüestiona com mai s’havia fet fins ara el règim del 1978, els que es deien més revolucionaris ens remeten a la legalitat i  a una Constitució escrita amb l’alè dels militars franquistes al clatell. Quan des de Catalunya es pretén posar en marxa un procés constituent, els que tenien més pressa ens demanen paciència i moderació.

L’onada independentista i l’onada dels indignats del 15-M tenen en comú que xoquen frontalment amb l’statu quo imperant des de la Transició. I el referèndum de l’1 d’octubre -si no s’imposessin els partidismes i els anàlisis de curta volada- hauria de ser el punt d’encontre entre els dos moviments per començar a canviar-ho tot. Amb el vot afirmatiu o amb el negatiu, però posant per davant la gran oportunitat de poder crear un nou país més just i al servei de les classes populars. Posant sempre per davant la democràcia, la valentia i el dret inalienable dels pobles a decidir lliurement el seu futur.