USAP. Canigó. Flama del Canigó. Tenora, cobla, sardanes. Sem folklore, només folklore? I què, i què, com teniu el català aquí? Pregunta i resposta de la mateixa persona: Ah, clar, els gitanos encara parlen català, no? Jo els he sentit ! Però no sento parlar català ningú a Perpinyà!!. Llengua. Només llengua? Perpinyà, Castellet. Cerdanya, pistes d'esquí. Els formatges. Sem només turisme? Universitat Catalana d'Estiu, Maternitat d'Elna. Platja d'Argelers. Sem només història recent ? Sijan, Carcassona? Ai no, això ja queda massa lluny. Sem “Occitanie”?
Una llista de tòpics, folklorismes i fets històrics. Importants. Sense cap mena de dubte. Però que projecten una visió esbiaixada de què és Catalunya Nord. Esbiaixada, segons el meu criteri, evidentment. Però sense cap mena de dubte, una visió monocrom del què és aquesta part del territori. Una visió monocrom que té raons múltiples i diverses. Però totes radicalment arrelades a la nostra idiosincràsia.
Monocrom. Primer de tot perquè segurament és difícil comprendre la complexitat de les comarques del Nord dels Països Catalans. Un company del Sud que vivia al Rosselló va definir un dia, de forma molt justa la nostra catalanitat: subterrània. I la definició parla per si mateixa, és molt difícil veure, relatar, comprendre com se viu la catalanitat a Catalunya Nord, perquè nosaltres mateixes l'amaguem.
I el monocrom que es deixa entreveure, és aquell dels que parlen, dels que en tenen els mitjans però també del discurs que decideixen fer. Perquè aquesta és l'altra raó del monocrom que aflora. Una auto-estima molt baixa. Per la llengua. Parli pas bé el català, jo. I si parli pas bé, potser el que tinc d'explicar és pas massa interessant. Només cal aplicar aquesta poca auto-estima, a totes les altres coses que fem i diem. Suma i segueix.
I per coronar el pastis, la cirereta: a alguns ja els hi convé viure d'aquests tòpics. Polítics locals, però també premsa. Tots prefereixen parlar de cargolades, finançar l'USAP i fer un gran espectacle pirotècnic per Sant Joan, mentre se prohibeixen fogueres i correfocs. Millor no complicar-se la vida intentant entendre el que hi ha als subterranis.
Com pot sortir de tot això, herència d'un genocidi cultural, un altre color que no sigui un gris somort? I doncs si, enmig d'aquest gris, hi ha un munt de matisos i colors. Hi ha homes i dones invisibles. Com a tot arreu, cert. Però pensi que les perifèries necessitem que se’ns visibilitzi més. Com les minories i les minoritzades.
L’Agasalla, un col·lectiu de joves nord-catalans que als anys 2000 va arribar a publicar una revista de forma regular durant uns anys ho deia molt clar: “Prou de nos mossegar la llengua: Hem decidit prendre la paraula.”Nos, hem decidit. Al plural. No individualment, no per explicar el que passa al jardí de darrera casa. Per intentar el explicar que sem, per construir un discurs sobre que vol dir ser nord-català. Amb l’auto-centrament ben clar. Mirant-nos un poc més el melic. Considerant els Països Catalans, però construint-nos amb els nostres propis referents.
Hem de prendre la paraula, i des d'aquí, amb la meua aportació, la voluntat de donar la meua pinzellada al que se sap de Catalunya Nord a la resta dels Països Catalans. Amb un mirall roig escarlata a la mà. Per observar amb un cristall diferent i posar una mica de color, una punta d’optimisme, un munt de memòria, un bri de futur, i molta imaginació. Deixar el resistencialisme que ens condemna als soterranis per capgirar la realitat amb l'activisme compromès i creatiu. Pel que sem i volem ser.
Castellers, diables, grallers, flabiolaires i geganters. Sant Joan i fogueres. Sem cultura popular. Ràdio Arrels, el Portal, la Directa escrita des d’aquí. Sem comunicació. En Raph Dumas, en Mawogani, en Nilco, el Perpinyà Sound i les cobles. Sem música viva. Literatura actual, pintura i poesia. Joan-Lluís Lluís, Joan-Daniel Bezsonoff, Renada-Laura Portet, Pere Figueres, Daniel DP. L’editorial el Trabucaire. La Llibreria catalana de Perpinyà. Sem cultura. Escoles públiques on s'ensenya per a tothom, i també en català. Sem educació. Desenes d’AMAPs que defensen l’agricultura local. La defensa del patrimoni històric de Perpinyà. Carters de Ribesaltes que fan la vaga més llarga de la història de la Poste. Un col·lectiu de Sense Papers que és tan referencial com desconegut a l’Estat francès. Reivindicacions per mantenir el tren groc i els transports públics. Marxes per protegir els espais naturals del Capcir i la Cerdanya. Sem lluita i solidaritat.
Aqueixa és la meua paleta de colors, la que veig cada dia. La meua: personal i intransferible, però que també vol ser col·lectiva. Una pinzellada per trencar amb el quadre monocrom.
