x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"El moviment independentista ha fet un gran esforç en no demonitzar els espanyols. Però crec que hem de fer molt més"
Fer trontollar el pilar de poder més important del Gobierno
18/06/2017 Hemeroteca
Liz Castro. Foto: El Món Liz Castro. Foto: El Món

El dimarts vaig preguntar a Twitter si una persona que es caracteritza a si mateixa com a 'no-independentista' havia de ser necessàriament contrària a la independència. Ho preguntava de manera lingüística, com a parlant no nadiua de català. No em referia específicament a Joan Josep Nuet, encara que confesso que la pregunta sí que venia inspirada per les seves declaracions dient que "No sóc independentista, sóc demòcrata".

Si ets independentista, s'entén que estàs a favor de la independència. Però si no n'ets, s'ha d'entendre necessàriament que hi estiguis en contra? Alguns em van dir que hi has d'estar o a favor o en contra, que no hi ha mitges tintes, i que a vegades no posicionar-se és posicionar-se. Pot ser. També em van dir que "Declarar-se ‘no-independentista’ de Catalunya significa estar a favor de l’estat opressor espanyol.” Ho sento, però no. El món és una mica més complicat que això.

I encara sort! Aquesta complicació li dona gràcia al món. La veritat és que em preocupa una mica aquesta tendència de ficar tothom en dos sacs discrets: els que estan a favor i els que estan en contra. ¿Perquè, què fem amb els que no es consideren independentistes, perquè hi són absolutament indiferents, perquè no és la seva prioritat, o perquè preferirien trobar una altra opció i encara no s'han convençut que no és possible? Tots sabem que la Colau ha dit diverses vegades que no és independentista però que va votar Sí Sí a la consulta del 9N. Què fem amb els que no volen la independència però estan disposats a permetre que nosaltres sí que hi decidim?

Hem de mirar més enllà de Nuet, Colau i els altres que es neguen a definir-se. Enllà de l'Ebre, fins als espanyols.

Aquests dies he estat tornant a llegir un gran llibre de Mark i Paul Engler, que es diu This is an uprising ("Això és una revolta"). És un llibre que explica sistemes populars de canvi i repassa els moviments de drets civils als EUA, de l'alliberació de l'Índia, de la derrota de Milošević a Sèrbia gràcies a Otpor, i molts altres moviments. El recomano molt.

Segons expliquen els Engler, inclús en un sistema democràtic, la saviesa convencional diu que el poder és monolític i el tenen només uns quants a dalt. El canvi, per tant, ha de venir de negociacions arduoses entre molts diferents grups, i els ajustos incrementals que van millorant la situació de mica en mica. Aquesta teoria obvia el fet que la gent de peu “amb pocs recursos i poc accés als poders fàctics convencionals han pogut fer realitat algunes transformacions que els polítics mainstream han considerat impracticables fins exactament el moment en què s'han convertit en sentit comú." Perquè el poder, insisteixen els Engler, no és monolític, sinó social.

Utilitza l'exemple del moviment a favor del matrimoni homosexual als Estats Units on, fins fa poc, havia estat un tema absolutament tabú, amb una gran majoria de la gent de carrer en contra, i amb una toxicitat que feia allunyar-se'n els polítics a anys llum. Quan jo anava a l'institut, era impensable ser obertament homosexual, i no en coneixia pràcticament d'adults. (Us sona? Imagineu-vos ser un indepe a Madrid.) Això contrasta molt marcadament amb la situació actual en què el matrimoni homosexual és legal a tots els estats, i acceptat com a cosa normal entre la societat. D'on va venir el canvi?

Tot i que és cert que va haver-hi una sèrie de judicis favorables als drets de matrimoni homosexual, el canvi d'actitud va venir de baix.

Gene Sharp explica que l'obediència és la font del poder polític. Els que manen depenen de la voluntat, les decisions i el recolzament de la gent. Si la gent es nega a cooperar, un líder, per molt fort que sigui, no pot continuar. Necessita la gent per fer arribar el correu, per a cobrar els impostos, per a munyir les vaques.

Però anem més enllà, a les teories de Robert Helvey que, en lloc de personalitzar tant aquesta complicitat, explica que hi ha certs “pilars de poder” que donen estabilitat estructural a un règim. Aquests pilars de poder poden ser els mitjans, els empresaris, les esglésies, els sindicats, els funcionaris, la comunitat educativa, els tribunals, la joventut, i també organitzacions culturals i activistes. Segons Helvey, per fer canvis transformacionals i no només transaccionals, en lloc d'influir en els poders fàctics, s'han d'influir en el públic directament via els pilars de poder. Quan els pilars ja no donen suport al règim actual, aquest cau pel seu propi pes.

En el cas del matrimoni homosexual als Estats Units, van fer trontollar els pilars dels mitjans (amb les declaracions i acceptació d'actors homosexuals com l'Ellen Degeneres), de la religió (amb múltiples debats iniciats per líders de diverses fes sobre els casaments dins de l’església), de la jurisprudència (amb sentències aprovant la custòdia dels fills de parelles homosexuals), d'experts en pedagogia i sociologia (avalant els pares o mares homosexuals), dels moviments d'altres països (que van legalitzar i normalitzar les relacions homosexuals arreu del món), i de la joventut (que va començar a fer grups de suport als instituts d'arreu del país). La xifra de persones que deien conèixer una persona homosexual va pujar d'un 25 a un 74%, entre el 1985 i el 2000, la qual cosa és molt significativa ja que conèixer una persona homosexual és un dels indicadors més potents de suport pels drets de matrimoni. Va ser en aquest ambient que van guanyar els diferents judicis als tribunals. Com expliquen els Engler, “si els moviments socials podien guanyar la batalla sobre l'opinió pública, els tribunals i legisladors seguirien darrera”.

A Catalunya, hem vist també com una idea que semblava impossible fa deu anys ha guanyat acceptació. Hem estat veient (i fent) caure aquests pilars de poder del règim antic.

Però ara que tenim una data i pregunta per al referèndum, he vist una certa ansietat sobre com ho farem això. Què ens farà el Gobierno espanyol? Ens portaran tots a judici? Ens embargaran els comptes? Ens inhabilitaran? Ens faran fora de la feina? I hi ha una qüestió important: els que mantenen en poder aquest Gobierno, ho consentiran?

Quin és el pilar que encara aguanta les accions del Gobierno de l'Estat? Els ciutadans espanyols. Potser no se n'adonen, del seu poder, no ho sé, però el tenen.

Crec que el moviment independentista ha fet un gran esforç en no demonitzar els espanyols. Fem servir aquesta frase "Estat espanyol" justament per distingir les accions opressives del Gobierno dels pensaments dels espanyols mateixos. Tots tenim parents i amics a Espanya i sabem que hi ha de tot allà, com a tot arreu. Al documental "Propera parada" i a un reportatge a VilaWeb d'Andreu Barnils, hi ha diverses entrevistes de madrilenys que reforcen aquesta posició. És obvi i important recordar que els espanyols no són l'enemic.

Però crec que hem de fer molt més. No arriba gaire informació imparcial sobre Catalunya a l'Estat. I la que arriba es rep amb poc interès. Potser del mateix nivell que l'interès de Catalunya pels moviments polítics a França o a Eslovàquia, vés a saber. No els en culpo. Però si considerem que la força amb què se sustenta el Gobierno, que ben aviat pot actuar contra nosaltres, depèn del pilar dels espanyols de peu, és evident que és essencial arribar-hi i influir-hi.

Diferenciem entre no independentistes i unionistes. Si podem acceptar que els danesos no són independentistes però tampoc unionistes, podem acceptar-ho dels espanyols també. Deixem que la gent tingui una posició demòcrata (“deixeu-los votar”) encara que prefereixin que ens hi quedem. Expliquem-los que som demòcrates i que el nostre èxit és el seu èxit. I que la nostra derrota és també la seva derrota. No els convé tampoc als espanyols que el seu Gobierno utilitzi els tribunals o els embargaments per parar un moviment democràtic representatiu del poble. A Catalunya, podem tenir tot el dret en demanar que els nostres polítics es defineixin. Però amb la població espanyola, crec que seria molt més intel·ligent limitar-nos a explicar el nostre moviment democràtic, i així minar el suport que representen pel seu govern per actuar en contra nostra.

Ens han de veure. De la mateixa manera que els gais i lesbianes dels Estats Units van tombar tots els pilars en contra del vell sistema per fer-se conèixer, nosaltres ho hem de fer amb els espanyols. Truqueu als cosins, als parents, als amics. Feu conèixer el procés. Si ens limitem a escridassar-los o etiquetar-los, si ens llancem a sobre, som nosaltres qui serem les 'fàbriques d'unionistes' i els pilars del Gobierno s'aguantaran.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid