x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Adamisme i Països Catalans

“Ja fóra hora de no confondre la pròpia ignorància amb la inexistència d’aportacions” (Núria Sales)

Dut, hom diria, d’un adamisme típicament juvenil, Antoni Trobat ha perpetrat un article, “Un malentès de cinquanta anys”, publicat a El Temps i reproduït ara per Llibertat.cat. Alegrement, Trobat hi perdona la vida a la generació fundacional de l’esquerra independentista contemporània, i, per extensió, a tot el moviment, del 68 fins avui, quant a teoria i pràctica i com a suma d’experiència acumulada. La concepció de Països Catalans en la visió de l’esquerra independentista és la víctima propiciatòria de l’operació.

Així com el capellà de Gramsci refuta brillantment l’ateisme tot inventant-se un ateu poca-solta ben fàcil de ridiculitzar, així mateix Trobat s’inventa uns xiruquers ridículs que vol fer passar per la generació fundacional de l’esquerra independentista contemporània, de manera tal que siguin elegantment exterminables d’un cop de ploma. Per a Trobat, doncs, haurien estat una colla de principatinets (i només principatinets) “ideologitzats”, “essencialistes” i “fantasiosos”, que del país no coneixien res de situat a més de quinze quilòmetres de Barcelona i que ni tan sols sabien llegir Joan Fuster. I mira que el tenien ben viu, i podien debatre-hi cara a cara; vull dir, en comptes de malinterpretar-lo a través de les múltiples màscares postmodernes que, molt posteriorment, ha anat interposant-hi un cert academicisme “revisionista” al servei de la tercera via levantina... I és que, en efecte, la grotesca caricatura de Trobat recorda massa els simulacres del pensament de Fuster que elaboraren els tercerviistes per a matar el pare (simulacres reciclats, al seu torn, dels dimonis familiars de la gasòfia blavera). La mecànica és la mateixa.

El problema del constructe és que la distància amb la realitat és massa enorme. Breu: Trobat demostra una ignorància olímpica dels fets esdevinguts, dels personatges reals i del caràcter, gruix i qualitat de llurs aportacions. Diguem-ho ràpid: els nostres teòrics coneixien bé el país (recorregut, trescat, viscut, reflexionat); i la teoria independentista dels Països Catalans ha defensat i defensa el caràcter profundament unitari del país precisament perquè ha partit en tot moment d’una coneixença aprofundida de la seva diversitat interna; no pas de cap presumpta extensió colonial dels trets característics de Rambla-passeig de Gràcia, ni tampoc de la fetitxització de localismes quintaessencialitzats. Ben al contrari, cims intel•lectuals com (posem per cas) Carles Castellanos, Eva i Blanca Serra o Josep Ferrer es caracteritzaven i caracteritzen, precisament, per tenir ben poc a veure amb l’univers referencial del principatinet mitjà, que, en efecte, sí que respon prou bé al sarcàstic aforisme de, si no m’erro, Lluís Alpera: “La diferència entre València i Barcelona és que a València hi ha molts blaveros, però a Barcelona ho són tots”. Trobat obvia, així mateix, l’evidència que aquest intel•lectual col•lectiu, nacional com era i és, el configurava gent de tot el país: en algú li sonen (posem per cas) Josep Guia, o Llorenç Planes? ¿Té consciència, Trobat, del nivell d’interconnexió que hi havia als Països Catalans entorn de 1975, si més no en la, diguem-ne, intel•lectualitat compromesa?

Pitjor encara: Trobat ignora la qualitat i diversitat de les aportacions d’aquella generació, així com la potència analítica i la capacitat explicativa que han anat derivant-ne. Les quals faria bé de conèixer, perquè constitueixen l’eix central de la branca alliberadora de la cultura política catalana contemporània; basen l’únic projecte coherent de país que tenim disponible; i són l’arrel teòrica de múltiples recerques científiques que ens han enriquit el coneixement de la realitat en general, i, particularment, de la realitat d’aquest país estès de Sales a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer. Es compten, encara, entre el millor que pot aportar l’experiència del nostre país a la causa universal de les nacions oprimides.

De debò que no sé escatir quina mena de contraproposta ens basteix Trobat: es tracta d’algun tipus de derivació del tercerviisme “postfusterià” (o postlizondià) en adaptació illenca, potser per la drecera de les “tres pàtries”?; d’una peculiar teoria de Països Catalans en versió new age?; d’una enèsima croada liberal contra la funesta influència del marxisme? No sé si no intuir-hi un barrija-barreja de tot plegat. Fa molt “transgressor”, això sí.

Això no va de rebentada; que consti. És magnífic –indispensable, de fet— exercir la crítica, revisar, reinterpretar, corregir, ampliar, capgirar. Però argumentadament, per descomptat; documentadament. Perquè això cal fer-ho damunt d’alguna cosa, i no pas en una tabula rasa desfonamentada en la ignorància del saber acumulat.

El problema de l’adamisme acostuma d’ésser sempre el mateix: que la ignorància és molt atrevida, però no ajuda a avançar. Gens. Menys encara si fas el futurista i cales foc a la biblioteca d’Alexandria.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid