En una conferència al Col·legi de Periodistes el passat 10 de maig, l’exministre d’Afers Exteriors José Manuel García-Margallo es va confessar. Va admetre que davant del 9-N va proposar al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, requisar i destruir les urnes que s’estaven fent al CIRE, prendre el control dels Mossos durant vint-i-quatre hores usant l’article 155 de la Constitució espanyola i obrir, tot just després, una reforma de la Constitució. I va explicar que Mariano Rajoy no li va comprar la idea. Encara li ho haurem d’agrair. La seva magnanimitat em corprèn. La idea no era dolenta: destrosso la societat civil organitzada i la ciutadania que van ser l’ànima de la consulta, arracono el Govern traient-li el poder sobre els Mossos i, davant d’una Catalunya destrossada, negocio amb un país sotmès.
Paral·lelament, fa mesos vaig participar amb una delegació oficial de la Generalitat de Catalunya en una cimera a Stuttgart per parlar de serveis públics d’ocupació. Des del moment que vàrem trepitjar l’aeroport, ens va començar a perseguir —que no acompanyar— el cònsol de l’Estat espanyol. Al grup hi assistíem perplexos alcaldes, membres de patronals, sindicats i el Govern. Anàvem a parlar de l’acompanyament dels aturats. Tot plegat es va convertir en una persecució dels serveis consulars que intervenien a cada reunió o conferència dient-hi la seva, sinó contradient els representants de la delegació o el Govern. Em vaig sentir perseguida i coaccionada. Com es deuen sentir els membres del Govern de la Generalitat quan han de fer la seva acció exterior en la clandestinitat. No vull el meu Govern enganyant i mantenint la seva agenda en secret. El president del meu país és lliure d’anar al Centre Carter. Com també és la seva obligació acompanyar missions comercials a l’exterior —com l’anul·lada i conjunta amb Flandes— i intentar que l’economia catalana revifi. Si no ho fes, faria deixament de les seves funcions. La ingerència de la diplomàcia espanyola ratlla la indecència, però a més a més limita la capacitat econòmica de Catalunya. Escanyats internament, volen limitar l’ajuda i els negocis a l’exterior.
Si una cosa ha fet Catalunya aquests darrers anys és debatre. Parlar i dialogar sobre model d’energia, telecomunicacions, model laboral i universitari. Sobre FP i transports. El projecte sobiranista —amb el qual es pot estar d’acord o no— és una allau de propostes i d’intencions. És un projecte sòlid i ric que es planta davant dels que el volen banalitzar. Pensat i meditat. I davant seu, només ha trobat una resposta, sense matisos i molts cops sense arguments: No.
A aquest projecte no es pot contestar amb negativitats, perquè la societat catalana se l’ha fet seu. S’ha fet seu un model propi social, econòmic i polític, que és tan ric i divers i amb uns fonaments tan sòlids que no es pot respondre amb amenaces i coaccions.
Democràcia al segle XXI no és anar a les urnes cada quatre anys com creu el Sr. Margallo. És tenir en compte la societat civil i les seves opinions. Consisteix a pensar un país més enllà de les seus ministerials i dels interessos de les elits. Aquí, a Catalunya, un grup promotor compost de ciutadans, sindicats i entitats és capaç de capgirar el model de polítiques socials i aconseguir una renda garantida de ciutadania. Una plataforma ciutadana pot aconseguir posar contra les cordes a subministradores elèctriques. I aquí és on cada dia creix la distància entre ciutadans i ciutadanes de Catalunya i el govern estatal. La proposta i les inquietuds d'uns, les ganes de viure millor, tenen per resposta un monosíl·lab.
El Sr. Margallo creu que pot anar calant focs i que ja s’extingiran quan s’acabi la benzina. Però millor que deixi de fer de piròman, perquè de carburant n’hi ha per molt de temps i al final es cremarà.
