Johan Galtung analitza les diferents violències i les emmarca en el Triangle de la Violència, simulant un iceberg conformat per 3 violències. La violència directa, la més visible, la situa en el vèrtex superior del triangle (la punta de l’iceberg) i les altres dues, la estructural i la cultural, les situa en la base (part de l’iceberg oculta baix l’aigua), totes tres relacionades i complementades conformant l’entramat de violència. Aquest triangle ens pot servir per analitzar la violència exercida per l’Estat i els diferents poders fàctics al País Valencià en i entre els períodes de reestructuració del règim amb la finalitat de perpetuar-se al poder i impossibilitar un canvi rupturista.

En el primer període de transacció del règim, en la idolatrada restauració borbònica, s’evidencia la violència directa a mans de la repressió policial i l’agressió de grups feixistes i parapolicials en la mal nomenada “Batalla de València” (no va ser una batalla sinó l’intent d’aniquilació d’un projecte de País per part del règim). Recordem la bomba al camp del Llevant el dia d’abans de la “Trobada dels Pobles”, les bombes contra Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster o la bomba contra l’Aplec del País Valencià, fets que evidencien la violència directa en la restauració borbònica al País Valencià, per acabar d’adobar, la cirereta del pastís va ser traure els tancs el 23-F en una demostració de l’anomenada remor de sabres amb la que es va aprovar tan la Constitució espanyola com l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

 En quant a la violència estructural en aquest període observem com per una banda continuen els tentacles del franquisme en les diferents institucions, sols es realitza un canvi estètic per legitimar el “pluralismo limitado”, en els organismes estatals (el “Tribunal de Orden Público” sols canvia de nom: “Audiencia Nacional”) i en els Ajuntaments (Miguel Ramon Izquierdo o Rita Barberà personifiquen aquesta continuïtat, amb un breu parèntesi il·lustrat però molt tou enfront els problemes de fons) per altra banda s’obri la porta a l’economia de mercat, fet que aguditza la precarització econòmica de les famílies valencianes i incrementa l’exclusió social al País Valencià. (A la dècada dels 70 esclata la crisi del petroli) 

Aquestes violències es complementen amb la violència cultural que les tracta de legitimar construint un relat nostàlgic del règim (“con Franco se vivia mejor” sense crisi econòmica) i buscant un enemic regional comú (el valencianisme progressista assenyalat i estigmatitzat com “pancatalanista” i comunista). La barreja d’aquesta nostàlgia franquista i la recerca de la cohesió front a un enemic comú fictici facilita la construcció d’una identitat conservadora i reaccionaria, defensora d’una percepció distorsionada del neovalencianisme escorada a la dreta, que utilitza la negació del catalanisme com a senya d’identitat valenciano-espanyola (el “no ens faran catalans” com a mantra mental). L’anticatalanisme es converteix en l’eix vertebrador i aglutinador del blaverisme que s’abanderen com a defensors del purisme identitari i no dubten en respondre amb violència directa contra la dissidència. El simbolisme d’aquest neovalencianisme es cimenta amb la bandera de la ciutat de València (el blau i la corona per sobre de les 4 barres), la divisió i degradació de la llengua, la humiliació i desmantellament de la cultura popular valenciana d’una forma classista (vincular llengua i cultura valenciana a pobresa) i un himne regional que normalitza i realitza apologia del sucursalisme ofrenador valencià. Aquesta assimilació dels nous signes instaurats pel Règim va ser defensada pel blaverisme feixista i assumit, per diverses raons entre elles la por, per part de la societat valenciana com a senyes identitàries.

Actualment, en el segon període de transacció del Règim, tornen a aflorar les 3 violències per perpetuar un règim que no acaba de morir i impossibilitar un projecte alternatiu de transformació per al País Valencià. La violència directa exercida per la vexació i repressió de les forces de seguretat de l’Estat per reivindicar la nostra llengua (“a mi me hablas en espanyol”), les batudes feixistes i els atacs a seus d’organitzacions que no combreguen amb el pensament únic del neofeixisme blaver.

En quant a la violència estructural s’accentua especialment al País Valencià, al rebre les repercussions de la crisis global del neoliberalisme, partir l’espoli i la submissió al deute per part de l’Estat espanyol (sembla que els PGE els aprovaran per “derecho de conquista”) i convertir-nos en un cau de lladres per les relacions clientelars i corruptes del grup mafiós popular facilitades per model autonòmic hereu del franquisme. Una violència polièdrica que condemna a més del 30% de la població a viure en risc d’exclusió social, a l’alumnat a estudiar en barracons, a llargues llistes d’espera en sanitat i a prestacions de dependència no pagades, entre altres negacions de drets. Observem que quan més ofega aquesta violència estructural més és necessària la violència directa; recordem l’agressió policial a l’alumnat del Lluís Vives, en febrer del 2012, sols perquè demanaven unes condicions dignes a les aules.  

La violència cultural sempre intenta legitimar les altres dues. L’exemple més evident el tenim amb RTVV que ha estat molts anys exercint la violència cultural de forma sistemàtica, construint l’hegemonia del règim, tergiversant la realitat, silenciant als referents culturals, censurant la llengua (llista negra de paraules que sonen massa a català) i emetent dosis de sensacionalisme anestesiant. També han contribuït els defensors de les suposades senyes valencianes intenten humiliar la nostra llengua, tenim “el caloret del veran” de Rita i la “el aldeano” de la classista Carolina Punset. La violència cultural arriba als extrems de construir sociològicament l’anomenat autoodi dels valencians i les valencianes, la quadratura del cercle.

Com hem analitzat, la transacció del règim al País Valencià es basa en unes relacions violentes entre el poder establert i el poble valencià. De de les bombes i els tancs fins als PGE i el FLA (1) tot forma part d’una maquinària d’opressió i liquidació sistemàtica de qualsevol alternativa que reconega al País Valencià com a subjecte polític i situe a les classes populars valencianes al centre de les polítiques de transformació. Front a aquest greuge colonial hem d’organitzar una resposta nacional-popular vertebrada en el dret a decidir i l’apoderament popular en cada racó del País Valencià. Una resposta popular que emane del poble valencià com a poder constituent i trenque amb aquestes relacions de violència que patim. 

Juanjo Giner @giner_juanjo

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir @DaDPV 

1.- Amb els Presupuestos Generales del Estado (PGE )el govern central realitza el retorn pressupostari d’una molt petita part dels nostres impostos centralitzats a Madrid i el Fondo de Liquidez Autonómico (FLA) és el préstec amb interessos que ens concedeix l’Estat per poder complir amb el dèficit imposat. Són dos mecanisme de submissió política i econòmica generadors de violència estructural.