Fa dies que escolto, a tot arreu, que la culpa del que els hi passa als nostres infants és dels pares. Jo, com a psicòloga de poble que sóc, haig de dir que cada cop em trobo amb mes adolescents que mostren tot tipus de problemes: anorèxia nerviosa, bulímia, vigorèxia, idees suïcides, autolesions i un llarg etc. Davant d’aquesta realitat, al meu entorn, escolto les paraules de: “la culpa la tenen els pares”. Sovint, aquesta solució fàcil a problemes complexos, em tarnsporta a les discussions interminables que s’escoltaven en els cafès antigament. S’ha de dir que cada cop són més escasses, potser per la manca de temps que ens acompanya en aquest principi de segle. Allà, els “homens” (les dones eren a casa fent cafè, si podien, amb les veïnes i parlant de temes casa endins) parlen del preu de l’”auliva” (oliva) d’enguany, del poc que es paga, del molt que costa el pa, dels polítics i de com arreglar el país, el món i l’univers a través de “si jo manessa (manés) les coses anirien d’una altra manera, ja ho veuríeu”. La culpa la tenen... (els ecologistes, els antitaurins, les feministes, els corruptes i un llarg etc.)”.
Jo a la meva consulta no cerco culpables. El que sí veig, i més des de que un grup de dones hem realitzat un taller sobre com el llenguatge sexista des dels mitjans de comunicació ens afecta en la nostra construcció de la identitat, és un seguit d’ímputs que reben els nostres i les nostres adolescents cada dia. Des de la famosa balena blava que promou els suïcidi a traves de la xarxa, passant per la sèrie “13 razones” que ens parla del suïcidi d’una adolescent (normalitzant-lo?) a través de la televisió o acabant per totes les operacions biquini que trobem en els anuncis.
Negar la força i la responsabilitat dels pares en l’educació no és el que cerco, però la realitat és molt complexa i, actualment, no totes les famílies són estructurades, no totes elles tenen un adult constantment per controlar el que veuen els seus infants. La realitat que jo em trobo a consulta sovint són avis esgotats, mares solteres que crien com poden els fills després de treballar un munt d’hores i una llista interminable de punts suspensius.
Ja sé que potser se’m dirà que això no és culpa de la societat, però dir-me això és dir que només tenen dret a tenir una infantesa saludable els fills de les famílies acomodades i, això, ja sabem que només ens porta a les teories de l’eugenèsia si molt estirem el fil.
Davant d’aquesta realitat hi ha la il·lusió per fer el Barri Sèsam (Sesame Street). Un projecte que va néixer als setanta (primera edició als Estats Units el 10 de novembre de 1969) i que va sorgir en detectar que els infants de classes més desafavorides tenien desavantatges a l’escola ja que no havien anat a les llars d’infants. A més, en aquestes llars, les criatures, es passaven el dia mirant la televisió. Per això, un grup de pedagogs idealistes van pensar a fer un programa per aquestes criatures que les prepares per a l’escolarització, una mena de llar d’infants des de la TV.
I jo em pregunto, no seria més bonic tornar al Barri Sèsam des dels nostres grans mitjans de comunicació?
