L'amic Adam Majó expressava en un recent article (No vaig néixer al Mediterrani) la seva disconformitat amb part del contingut de l'opuscle 2017 Referèndum, República recentment publicat per Poble Lliure. En concret, criticava un parell de paràgrafs relatius a la proposta de bases per a una política internacional de la nova república. Cito textualment les seves paraules:

" ... És el què fa referència a les relacions internacionals de la nova república i en el qual es rebutja l'àmbit europeu i es fa una aposta ambigua i poc justificada per un suposat espai euromediterrani o directament per la Mediterrània com a àrea estratègica on caldria situar el nou estat. D'entrada, sobte que es decideixi prescindir de la orientació (cultural, econòmica i política) europea i europeista de la societat catalana dels darrers -com a mínim- 200 anys sense la reflexió reposada i profunda que una opció d'aquesta transcendència requereix. l sobte també la manca de concreció de l'alternativa defensada. Perquè, què volem dir exactament quan parlem d'Euromediterrània ? ... "

Per mirar de respondre, contextualitzar o aclarir què volem dir exactament, caldria començar per reproduir els dos paràgrafs de l'opuscle als quals l'amic Adam fa referència en la seva crítica. Són els següents:

"En defensa de la seva independència nacional, la República Catalana revisarà i desenvoluparà un nou marc que superi les estructures de dominació política, econòmica i militar actuals, com són la UE, /'FMI i l'OTAN. Fomentarà un nou marc de relacions euro-mediterrànies i internacionals de pobles lliures i es comprometrà a potenciar la cultura de la pau, la cooperació, la solidaritat, la llibertat i la plena sobirania dels pobles.

En general, en un món multipolar com l'actual, el paper internacional de la nova República s 'haurà de fonamentar en la multilateralitat com a principi, tot considerant la Mediterrània com a àrea estratègica. La República Catalana desenvoluparà la cooperació política i econòmica basada en el rebuig a la guerra, al militarisme i a l'imperialisme. La seguretat del nou estat independent es basarà en el principi d'autodefensa."

l a continuació, els aclariments:

1. Sobre Europa i la Mediterrània: Pont de mar blava o fossa comuna de l'imperialisme? L'opuscle de PL deixa ben clara l'aposta per un nou marc de relacions euro-mediterrànies, que passen, segons la nostra opinió, per considerar la Mediterrània com a àrea estratègica, i no com a pati del darrere del que han estat les polítiques imperialistes i la construcció de l'Europa del Capital.

És a dir, no entenem la Mediterrània com a concepte excloent, (a diferència del que sí fan els malanomenats europeïstes amb la seva sacralitzada Europa-fortalesa), sinó que afirmem que ambdós conceptes, Europa i Mediterrània, conformen complementàriament el marc geogràfic, i per tant econòmic, polític, demogràfic i militar que condiciona primordialment les nostres condicions d'existència, i en el qual es desenvoluparà la República Catalana.

Cap dels principals reptes que planteja la societat contemporània, des dels fenòmens migratoris i les qüestions de seguretat, fins el model de desenvolupament econòmic i de relacions socials pot encarar-se prescindint d'una realitat punyent: Alger és a 600km Barcelona. l en aquest context, la tria és clara:

a)Podem seguir (amb dosis infumables de propaganda i post-veritat) apostant pel model UEOTAN. És a dir, per un model econòmic que ha dut a l'empobriment de les classes populars, a la destrucció de bona part del nostre teixit productiu i a la subsidiarietat de la nostra economia respecte els interessos del gran capital franco-alemany. Model que està comportant una intensificació de les polítiques imperialistes i de saqueig, amb la destrucció física de societats senceres, les consegüents crisis migratòries i la indignitat més absoluta respecte els refugiats. l model, que, no ho oblidem, fomenta l'aparició i desenvolupament d'ideologies i moviments retrògades i feixistoides a una banda i altra de la riba mediterrània.

b)O podem apostar per un nou model de relacions que es fonamenti en l'objectiu d'un desenvolupament econòmic i social que garanteixi unes condicions de vida dignes al conjunt de la població. Un model on la voluntat popular i els drets fonamentals a l'habitatge, l'educació o la salut prevalguin pel damunt dels interessos del grans lobbies, la banca i les multinacionals. On el gran capital i la indústria energètica i armamentística no puguin tirar dels mercenaris de la desinformació per artiar la guerra i la destrucció de societats senceres parlant cínicament en nom de la democràcia.

Aquest segon model, pel qual nosaltres apostem, és incompatible amb determinades estructures construïdes precisament per a tot el contrari, com el FMI i l'OTAN, i francament difícil d'imaginar en una UE cada vegada més convertida en un 4t Reich al servei de l'oligarquia, que ha asfixiat econòmicament tant les classes treballadores com bona part de les petites burgesies nacionals.

El desenvolupament d'aquest segon model integrador, just, igualitari ... implica necessàriament englobar el conjunt de pobles mediterranis en la seva definició i el seu desplegament, per tant en la construcció d'un nou marc de relacions, amb independència de si la UE és reformable, si caldrà anorrear-la, o si s'anorrearà ella soleta, com sembla darrerament.

No es tracta doncs de ''prescindir de la nostra orientació cultural econòmica i política europea", sinó de saber destriar el gra de la palla: la declaració dels drets humans i el marxisme neixen a Europa, però també són de patent europea l'imperialisme, el colonialisme, el supremacisme, el nazisme, etc ...

En el nostre context històric, la construcció de la República Catalana suposa l'oportunitat (i per tant, l'obligació) d'intentar contribuir al desplegament d'aquest nou model de relacions basat en unes economies d'escala i proximitat, combinades amb grans acords de cooperació estratègica, que garanteixin unes condicions de vida digna als pobles que compartim un determinat espai conformat per Europa i la Mediterrània, com diuen els mapes i el cens. Recuperar sobiranies per globalitzar drets.

2. Relacions internacionals: Multilateralitat o subordinació?

Tot i que en l'article de l'amic Adam no es fa referència explícita a questa qüestió, el fet que fos tan ben rebut per hooligans de la dreta independentista i el lobby sionista, ens obliga a insistir en el tema de la multilateralitat i denunciar la visió tan sectària com suïcida i curta de mires d'aquells que defensen com a única via per a l'assoliment del reconeixement internacional la subordinació de la República Catalana als interessos dels EUA, Alemanya i Israel.

La política internacional (com totes les altres) es mou entre els principis i el pragmatisme ... i ni per una qüestió ni per l'altra, no s'aguanta per enlloc l'aposta d'esdevenir el nen dels encàrregs d'aquests tres sinistres agents de l'escenari global. Prescindiré de repetir aquí arguments de tipus ideològic (i fins i tot moral) de sobres coneguts i ens centrarem en la qüestió pràctica.

La independència, la sobirania, consisteix en la capacitat real de dur a terme aquells projectes i aquelles polítiques democràticament decidides pel poble i que, sovint, entren en contradicció amb els interessos de grans corporacions econòmiques transnacionals i/o d'estats aliens. La política internacional té, entre altres objectius, sortejar aquestes dificultats i permetre, tant com sigui possible, dur a terme allò que el poble ha decidit.

Superat el miratge de la fase històrica posterior a la descomposició de la Unió Soviètica, que Toni Negri caracteritzà com "l'Imperi" i Francis Fukuyama com "el final de la història" (el que havia de ser el New American Century), les contradiccions del desenvolupament capitalista, les respostes i la resistència a l'imperialisme, com les conseqüències de la seva aliança amb el wahabisme, el desenvolupament dels països del BRICS, especialment la Xina, etc, han donat lloc a un món multipolar i inestable, on la unilateralitat dóna pas a un joc d'equilibris estratègics.

l en aquest context, la millor garantia d'independència, de capacitat de surfejar en un mar de tempestes, és tenir unes relacions internacionals tan àmplies, variades i significatives com sigui possible. Unes relacions que permetin defensar els interessos i necessitats de la nova República en aquells àmbits que puguin resultar més favorables i/o on les contrapartides siguin més fàcils de digerir.

La clau, és doncs, la multilateralitat i la no-subordinació estratègica a interessos aliens, especialment si aquests són els d'estats especialment implicats en la defensa d'un model de societat, economia i relacions humanes i internacionals diametralment oposat al que hom pretén defensar.

Evidentment que la República Catalana haurà de tenir relacions amb els EUA, però fóra un suïcidi renunciar a tenir-ne amb la RPXina; per descomptat que caldrà relacionar-se amb els estats de la UE, però sense oblidar les potencialitats de la cooperació amb estats llatinoamericans. l tot això, cercant el màxim d'aliats per intentar fer del nostre entorn, Europa i la Mediterrània, un lloc on regni la pau i on es pugui viure amb dignitat, des del moviment amazigh a l'esquerra europea o a l'HDP.

Cadascú haurà de jugar les seves cartes, i en aquest sentit és oportú recordar, per exemple, que un centenar de partits i moviments d'esquerres molts del quals formen part de governs i parlaments de desenes d'estats d'arreu del món ja han donat el seu suport explícit a la celebració del referèndum d'autodeterminació (declaració del seminari internacional organitzat pel PT de Mèxic el passat mes de març, posicionaments de Die Linke, Enhedslisten, etc ... ).

l és que la República Catalana, si mireu el mapa, la trobareu e Europa i a la Mediterrània, just a la banda esquerra. ;)

Xavier Oca

Membre del SN de Poble Lliure.