La paraula procés com a síntesi del projecte polític independentista català dels darrers 4 anys, és un dels invents més nefastos i letals pels objectius de l'independentisme. Si a alguna cosa pot apel·lar la paraula procés és a quelcom llarg i feixuc. La vida és un procés, fer-se gran és un procés, l'aprenentatge és un procés. Fer un estat no és un procés, és una acció.
L'independentisme ha viscut els darrers 2 anys pensant a eixamplar la seva base electoral convencent els indecisos de les bondats d'un projecte polític que ha de ser el catalitzador d'un canvi per millorar les seves vides. 2 anys perduts en els quals no s'ha respost a la pregunta clau. Per què una persona indecisa ho és? I què necessita per deixar de ser-ho?
La resposta a aquesta pregunta és la clau de volta de tot plegat. Aquesta pregunta no s'ha resolt o si ho preferiu, s'ha resolt de forma equivocada.
La tesi que s'ha imposat és la que diu que cal convèncer a aquells que dubten si amb la independència Catalunya disposarà de més recursos per invertir en sanitat, educació i prestacions socials. Que podrem disposar de millors infraestructures i més ben gestionades. Que deixarem de patir un estat a la contra i ens podrem desenvolupar de manera sobirana obeint únicament als designis de la nostra gent. Buscar respostes a aquestes qüestions és, des de la meva perspectiva, erroni.
Hem parlat tantes vegades dels avantatges de la independència i hem repetit els arguments de manera tan reiterada que, de vegades, quan sents parlar un líder independentista pots anticipar el que dirà: Greuge-Alternativa-Oportunitat.
Realment pensem que els nostres estimats indecisos no han sentit cent vegades la canterella del dèficit fiscal, el govern espanyol i centralista ens maltracta perquè només li interessa Madrid, el corredor mediterrani no es fa perquè Espanya gasta els diners en AVE's buits i el "si ho gestionéssim nosaltres, els trens arribarien a l'hora i rodalies funcionaria"? El discurs dels greuges i les oportunitats està amortitzat. Aquella persona que no l'hagi escoltat és perquè no té cap intenció ni voluntat de fer-ho, si us plau, no hi perdem més el temps.
El relat de l'independentisme ha de passar de la retòrica als fets. Tothom té clar els arguments racionals a favor i en contra de la Independència, el que no té ningú clar és si la voluntat dels "indepes" és prou forta per arribar fins al final i derrotar a l'estat.
L'independentisme ha de projectar una imatge de fortalesa i determinació. En una situació de confrontació les persones tendim a empatitzar amb la part més vulnerable de la disputa, però només ens mobilitzem quan veiem expectatives de victòria. El dèbil és simpàtic, però no genera adhesió. O construïm un relat guanyador que fugi del victimisme i el derrotisme atàvic d'aquells que han perdut totes les guerres en les quals han lluitat, o no ens en sortírem amb aquells que dubten.
Ens passem la vida explicant-nos tant, que de vegades costa saber si a més de parlar fem alguna de les coses que diem. Projectem poca credibilitat en tot allò que fem si hem de justificar-ho permanentment. La gent identifica el lideratge i la determinació amb molta facilitat, amb la mateixa facilitat que identifica l'absència d'aquest. Convé passar a l’acció, facta non verba.
Jo vull guanyar. Si projectem victimisme, obtindrem compassió. Si projectem força, obtindrem vots.
Bernat Tresserras
Llicenciat en ciències polítiques per la UAB, menció en teoria política. Intento entendre el present mirant endarrere, a vegades tant que costa recordar el punt de partida. M'agrada més el caos que l’ordre, la polèmica que la concòrdia i l'humor que la serietat. No m'agrada el sushi.
