L’ascens a la presidència dels Estats Units de Donald J. Trump ha anat acompanyada, segons denuncien els seus crítics, d’una normalització d’idees radicals de dretes. Aquesta dreta alternativa (alt-right) fa una combinació no sempre equilibrada de nocions tecno-comercialistes, tradicionalistes i etno-nacionalistes. Dues d’aquestes potes, la tradicionalista religiosa i l’etno-racialista s’autoproclamen nítidament com a contràries a la “globalització” i alcen la bandera de la “sobirania nacional” o de la “identitat cultural”. El replegament identitari, però, va més enllà d’aquests marges ideològics i d’una forma o una altra contamina al “centre polític”. Les eleccions recents als Països Baixos donaren la victòria al candidat “centrista” Rutte amb la condició que aquest centre assumís discurs i comportament fins fa poc associat a la “dreta populista/xenòfoba” de Wilders. De totes formes, una part del “centre polític” continua fermament adherida a les concepcions de “mercat global” i és des d’aquesta posició que sota el terme de “antiglobalistes” o de “populistes” vol encasellar, alhora, a la “dreta extrema” i a l’“esquerra extrema”. Davant d’aquesta acusació del “centre extrem”, la “dreta alternativa” sol assenyalar que “l’antiglobalització” de l’esquerra és “falsa”, que senzillament oposen a la “globalització neoconservadora” una “globalització progressista”.

Val a dir que allò que fa quinze anys rebia el nom de “moviment antiglobalització” en la premsa burgesa, cercava de vegades el terme de “alterglobalització”, en la idea de “un altre món és possible”. No es tractava doncs d’ésser “antimundialista” sinó d’ésser “altermundialista”. En aquest sentit, l’agost del 2011, Michel Husson publicava un article a Contretemps sota el títol de “Proteccionisme i altermundialisme” (https://www.contretemps.eu/protectionnisme-altermondialisme-0/). La voluntat d’aquest article era superar el fals dilema de “lliurecanvisme o proteccionisme”, i així permetre l’altermundialisme de criticar “certes proposicions proteccionistes sense esdevindre advocat del lliure-canvi”.

Com a moviment de moviments o com a corrent ample, l’altermundialisme incorpora sectors de posicions socials diverses creuades a més amb procedències ideològiques diferents. Els diversos “occupy” que han anat sorgint des del 2011 reuneixen efectivament elements “anticapitalistes” de perspectives diferents que, esquemàticament, podríem classificar entre reaccionàries, reformistes, utòpiques o revolucionàries segons com es relacionen amb la fase actual del capitalisme.

Prenguem el cas de l’esmentat Michel Husson. Husson va nàixer el 3 d’abril del 1949 a Lió, és a dir que tot just ha complert ara 68 anys. Estudià ciències econòmiques entre el 1966 i el 1970, a les universitats d’Assas (París II) i Nanterre (París X), és a dir ben bé en el focus estudiantil del moviment del maig del 68. Com va dir en un article del 2007 (http://www.gauchemip.org/spip.php?article3743), el maig del 68 “va esclatar al mig d’aquella edat d’or del capitalisme de post-guerra que hom batejarà més tard com els ‘Trenta Gloriosos’”. Però si aquella època de “fordisme” era l’edat d’or del capitalisme també havia d’ésser l’edat d’or de la “seva crítica”.

Políticament, Husson entrà a militar en el Partit Socialista Unificat (PSU), que havia sorgit originàriament en el 1960 com a confluència de grups procedents de la SFIO i del PCF. Aquests grups hi havien trencat per motius diversos: la defensa del manteniment del colonialisme a Algèria de la SFIO o el posterior suport a la Constitució de la Cinquena República (1958) o bé l’aprovació tàcita de la intervenció soviètica a Hongria del 1956 per part del PCF. Retrospectivament, a aquesta col·lecció de “socialistes d’esquerra” i de “comunistes de dreta” hom l’anomenà “deuxième gauche”, en tant que s’apartava simultàniament de la “première gauche” encarnada per socialdemòcrates i comunistes oficials. A la “primera esquerra” li retreien la seva concepció de “marxisme a la francesa”, una rigidesa ideològica i organitzativa que alguns arribaven a remuntar als jacobins de 1792. Pel seu mateix origen el PSU incorporava sectors diversos, socialdemòcrates, de l’esquerra cristiana i del marxisme “heterodox”. Husson, si de cas, es comptava en els tercers. Els tres corrents, però, amb intensitats diverses compartien conviccions “antiburocràtiques” i “anticentralistes” la qual cosa els menà a simpatitzar amb el moviment autogestionari de la fàbrica Lip (1970-76) o amb propostes regionalistes.

Husson, mentrestant, completà els estudis a l’Escola nacional d’estatística i administració econòmica (ENSAE) el 1974, i ingressà en el cos d’administradors de l’Institut nacional d’estatística i estudis econòmics (Insee). Fou adscrit a la Direction de la Prévision del Ministeri d’Economia, encarregada entre d’altres coses de fornir modelitzacions macro-econòmiques per a l’elaboració de pressupostos.

En el 1979, Husson, que havia deixat el PSU, ingressà en la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). La LCR era, des del 1974, el nom de la Secció Francesa del Secretariat Unificat de la Quarta Internacional. El cicle polític post-1968, però, s’havia de tancar precisament en el 1981, amb el triomf de “l’esquerra” a les presidencials.

Pel que fa a la seva carrera professional, en el 1984 deixà la Direcció de Previsió per fer una estada de dos anys al Instituto Nacional de Estadística y Geografía (INEGI) de Mèxic. Retornat a França, entre el 1987 i el 1989 va treballar com a cap del Bureau Analyse Statistique del Service de Statistiques Industrielles (SESSI) del Ministeri d’Indústria. El 1990 i, fins a la jubilació, fou el cap del “Groupe Emploi” de l’Institut de recherches econòmiques et sociales (IRES), organisme co-gestionat pel govern i els cinc sindicats majoritaris.

Retrospectivament, hom pot dir que el cicle desmobilitzador iniciat en el 1981 es tanca la tardor del 1995, amb l’onada de protestes i vagues contra el “plan Juppé” de contrareforma de les pensions i de la Seguretat Social. Però si augmenten aquestes mobilitzacions en les dues dècades següents és, sens dubte, pel fet que a l’estat francès s’han intensificat les mesures “neoliberals”. Husson adquireix protagonisme en aquest període a la LCR, de manera que la premsa burgesa el veu com “l’economista oficial” d’aquesta formació, tota vegada que, a partir del 1995, és reelegit diverses vegades com a membre del comitè central.

La crisi del 1993 ja havia conduït a la formació de “Agir ensemble contre le Chômage” (AC!). El desembre del 1997, en un editorial de Monde Diplomatique titulat “Désarmer les marchés” (http://www.monde-diplomatique.fr/1997/12/RAMONET/5102), Ignacio Ramonet, empès per la crisi borsària de l’Àsia Oriental proposà la creació de una “Action pour une taxe Tobin d’aide aus citoyens” (Attac), en referència a la taxa sobre les transaccions financeres internacionals que James Tobin havia formulat en el 1972. Attac es creà efectivament el juny del 1998 amb el nom un xic alterat de “Association pour la taxation des transactions financières et pour l’action citoyenne” (https://www.attac.org/). També en el 1998, es creà, a iniciativa del sociòleg Jacques Kergoat (LCR i ex-PSU), la Fondation Copernic. La Fondation Copernic (http://www.fondation-copernic.org/) es creà com una “Anti-Fundació Saint Simon”, és a dir en resposta a la Fondation Saint-Simon creada per François Furet en el 1982. Curiosament, la Fondation Saint-Simon es dissolgué en el 1999, com si volgués assenyalar que la seva tasca com a “think tank” del liberalisme francès ja havia triomfat.

Husson, actiu a AC!, esdevingué membre del Consell Científic d’Attac i membre de la Fondation Copernic. D’aquesta època son alguns dels seus llibres més difosos: “Les ajustaments de l’emploi” (1999), “Six millards sur la planète: sommes-nous trop” (2000), “Le grand bluff capitaliste” (2001), “Les casseurs de l’État social” (2003), “Supprimer les licenciements” (2006) o “Travail flexible, salariés jetables” (2006).

Amb el tombant de segle el moviment de resposta a la contrareforma neoliberal creix en visibilitat social i mediàtica. Té, això sí, un caràcter reactiu. De vegades sembla que la majoria que hi participa tan sols pensa en tornar a una situació com la dels “Trenta Gloriosos”, és a dir a desfer purament les contrareformes. D’altres vegades, s’adopta una posició merament proteccionista recolzada també en la idea d’un excepcionalisme francès o, tota vegada que Attac s’implanta fora de França, a una via europea d’economia més social, intervinguda, participada i solidària.

Els diferents sectors havien mantingut ja en el període de cohabitació del 1997-2002, amb el govern de “gauche plurielle” de Lionel Jospin, relacions diverses quant a la forma d’intervindre a les institucions. El govern Jospin, malgrat alguna conquesta pírrica, desencantà a molts votants de l’esquerra i això es traduí electoralment en el 2002 en unes presidencials on la segona volta confrontava la dreta (Chirac) amb l’extrema dreta (Le Pen) i unes legislatives que retornaven el govern a una dreta reforçada. Moltes de les polítiques empreses en l’era Chirac era presentades a l’opinió públic com un esforç necessari d’acord amb els compromisos adquirits amb la resta de socis de la Unió Europea. I, en conseqüència, la següent cita a les urnes de gran rellevància era el referèndum sobre la “Constitució europea” que a l’estat francès s’havia de fer el 29 de maig del 2005.

La LCR se sentia enfortida des dels comicis del 2002. A les presidencials, el seu candidat, Olivier Besancenot havia superat en primera volta al candidat del PCF (4,25% enfront de 3,37%), encara que en segona volta havien hagut d’afanyar-se a fer una crida a “batre Le Pen al carrer i a les urnes” (i.e. a votar Chirac). En el 2005, la LCR, particularment a través de la Fondation Copernic, va fer campanya pel No a la Constitució europea, i aconseguí arrossegar en aquesta campanya alguns militants del PS i dels Verts que discrepaven del suport oficial dels partits respectius a la campanya del Sí.

El 29 de maig del 2005, el No guanyà el 54,68% dels vots emesos (front el 45,32% de Sí). Descomptant el Front Nacional, aquesta victòria fou capitalitzada per l’anomenada “gauche antilibéral”. Husson defensava l’articulació d’una candidatura unitària de cara a les eleccions del 2007. La Conferència Nacional de la LCR de juliol del 2006, no obstant, declarà la candidatura d’Oliver Besancenot a les presidencials. Bo i que aquesta majoria no descartava retirar la candidatura de Besancenot si era possible una candidatura unitària antiliberal, sí que posava com a condició que aquesta candidatura unitària mantingués un compromís d’independència respecte del Partit Socialista. La minoria considerava que la millor forma d’aconseguir aquest compromís era la participació en els col·lectius antiliberals. En veure el curs dels esdeveniments, Husson dimití del Comitè Central el desembre del 2006 i anuncià l’abandonament del partit el gener del 2007.

En les eleccions presidencials d’abril del 2007, Husson donà suport a la candidatura de José Bové, sostinguda pel “Col·lectiu nacional d’iniciativa per un reagrupament antiliberal d’esquerra i de candidatures comunes”. Bové aconseguí 483.008 vots. És a dir que fou superat per Arlette Laguiller (LO, 487.857), Dominique Voynet (Verts, 576.666), Marie-George Buffet (PCF, 707.268) i Olivier Besancenot (LCR, 1.498.581).

Cinc anys més tard, en les eleccions presidencials del 2012, Husson s’adherí al manifest d’economistes en suport a la candidatura de Jean-Luc Mélenchon (Front de Gauche). Mélenchon aconseguí en la primera volta 3.984.822 vots (11,10%). La segona volta la guanyà el socialista Hollande. Hollande era destinat a fer bo Mitterrand com a president d’esquerres.

Ara, a les eleccions del 2017, el Front de Gauche repeteix candidat. Les primàries han deixat fora de la contesa a Hollande i a Sarkozy.

Des de fa dues dècades, la pàgina web hussonet.free.fr recull articles de Husson o relacionats amb ell. Algú podria dir que ara que és sense partit disposa de més llibertat, però és obvi que ni el PSU ni la LCR destacaren mai per una línia ideològica fèrria.

Husson resum així la trajectòria del capitalisme global de les darreres quatre dècades:

- el gir neoliberal dels anys 1980 es pot entendre com a una reconfiguració de les aliances entre els actors que distingia Michael Kalecki: gestors, rendistes i assalariats. Si en el keynesianisme-fordisme, l’aliança entre gestors i assalariats conduïa a l’eutanàsia dels rendistes, en el neoliberalisme l’aliança de gestors i rendistes es fa a costa dels assalariats. L’augment de les taxes d’interès per part de la Reserva Federal a partir del 1979 conduí a una crisi de deute en els països del Sud. Aquest gir responia a la necessitat del capitalisme de rellançar la taxa de benefici a través de la contenció salarial i la reconversió industrial.

- el gir de la política de Mitterrand en el 1982 i 1983 segueix aquesta lògica. La reactivació econòmica és substituïda per una política de rigor pressupostari. En nom de la lluita de la inflació, es desconnectà l’augment salarial dels augments de productivitat.

- la financerització dels anys 1980 i 1990 deriva d’una banda de l’augment dels dividends empresarials i de l’altra del creixement de la capitalització borsària. S’inverteix així la situació de les empreses industrials dels “Trenta Gloriosos”, quan 2/3 de les inversions eren autofinançades. La financerització provocà un distanciament entre la taxa de benefici i la taxa de rendiment financer.

- el creixement del mercat secundari condueix a crisis cícliques, quan apareix la percepció que hi ha una bombolla de valors i hom intenta realitzar els valors financers. La crisi dels “tigres asiàtics” del 1997 o la de les companyies “.com” (2001)

- la crisi financera del 2007 no s’ha d’entendre com la crisi d’un component “parasitari” del capitalisme. Així, la recuperació financera dels darrers anys tampoc no indica una recuperació veritable en termes de creixement, de taxa de beneficis o d’acumulació de capital. El manteniment de la taxa de benefici durant les quatre passades dècades s’ha fet a costa de l’agreujament de les desigualtats, del sobreendeutament, de la financerització i de la mundialització desequilibrada.

Husson parla de quatre grans contradiccions o dilemes que ha d’enfrontar el capitalisme europeu  global:

1) el dilema del repartiment, és a dir triar entre el restabliment de la rendibilitat o l’ocupació.

2) el dilema de la globalització, és a dir triar entre la reabsorció dels desequilibris o el creixement mundial.

3) el dilema pressupostari, és a dir triar entre la reabsorció dels dèficits o la despesa social.

4) el dilema europeu, és a dir triar entre la unilateralitat de cada estat o la coordinació.

El recrudiment d’aquestes contradiccions es manifesta, com hem dit al començament, en un major contrast entre les opcions polítiques capitalistes. El populisme capitalista que promet ocupació, creixement de l’economia nacional, major despesa social i major sobirania estatal és encarnat d’alguna manera en les eleccions presidencials franceses per Le Pen. Mentre que Macron encarna les promeses de productivitat, competitivitat exterior, reducció del dèficit i deute públics i la participació en les institucions europees i globals. Amb aquest contrast, entre “proteccionisme” i “lliure canvi”, l’esquerra (i no tan sols l’esquerra de l’esquerra) queda descol·locada i esdevé prescindible.

Per Husson, el rol de l’esquerra és demostrar que la perpetuació del capitalisme depèn de la seva capacitat d’imposar una regressió social permanent. Al capdavall, creix la consciència que el “sistema” ja no promet res de sòlid i en canvi reclama constantment sacrificis en nom de la competitivitat i de la rendibilitat.

Davant d’això, els apòlegs del capital solen insistir que, malgrat l’augment de la “desigualtat”, allò que més importa és la tendència secular a la reducció a la pobresa extrema. O, dit d’una altra manera, que la pauperització relativa de les grans masses és compensada per un enriquiment absolut (si bé a ritmes ben desiguals) de la immensa majoria de la població mundial.

Ara bé, aquest curs, si bé pot atenuar la pèrdua de legitimat social, el confronta directament a uns límits més fonamentals. Husson mateix declarava en una entrevista a l’agència Xinhua del mes passat (http://hussonet.free.fr/xinhua317.pdf) que el problema més greu del sistema és l’absència de resposta eficaç al “desafiament climàtic”:

“La transició ecològica i energètica implica necessàriament una menor rendibilitat econòmica i intervenció pública. En la mesura que el capitalista cerca el màxim de rendibilitat privada a curt termini, no pot transformar-se doncs en ‘capitalisme verd’ en una proporció suficient”

Així doncs, la perspectiva actual de Husson és la de l’“ecosocialisme”, bo i conscient que la superació del capitalisme cap a l’ecosocialisme requerirà de “lluites socials d’envergadura”.