Recordo els ulls del meu pare, fets del silenci del rebel vençut, però no pas derrotat, immersos en el blau-gris de l’oceà del seu mutisme eloqüent, que cridava en la solitud de l’home incomprès. Els ulls del rojo-separatista, del militant d’Estat Català perillós pel seu poble, denunciat pels seus veïns, apallissat, vexat i humiliat a la Comissaria de Via Laietana, depurat i expulsat de la feina, i tot pel greu delicte d’estimar la Terra. Recordo el seu silenci eixordador, de quan anàvem a pescar i parlava amb els núvols i el mar, els que millor l’entenien. M’explicava quan el van enviar a l’Àfrica a matar moros, i com es va fer amic d’aquells berbers seguidors d’Abd el - Krim que, com ell, també volien la independència del seu poble. Jo poc entenia per la meva edat, però la passió que posava en el relat em transportava a la terra dels camells, dromedaris i a la felicitat dels harems i sentia damunt la pell la carícia del Sol del desert i el tacte de la sorra a les meves sandàlies.
En aquella casa dels dos terrats on vaig néixer, jugava al pati amb el meu cavall de cartró, resseguia el camí de les formigues, donava menjar a la tortuga i mirava aquell cel que tenia el color dels ulls del meu pare. Ell acostumava a asseure’s en una cadira de vímet mentre fumava en silenci, l’espiral de fum s’enlairava, i mirava com creixien les plantes i el gat que reposava damunt les rajoles del pati.
Diuen que l’amor està fet de silencis, d’aquella mirada de complicitat o desig que fa que l’entesa amb l’altre sigui total, com aquella vegada amb la desconeguda del tren, que es va fondre enmig dels xiulets del vapor i la boira sutjosa del fum del carbó.
Estimo el silenci dels records que em parlen a crits, revisc les dones que he estimat, i ara, en el silenci feixuc de la vellesa, les seves paraules i moviments em semblen, passats pel sedàs del temps, més sonors. I així, el passat em permet de viure un present de sorolls massa estridents, sense sentit, perquè preveig com tots els vells un futur no excessivament llarg, que al final serà d’un silenci de pau total, en un cementiri de nínxols blancs, des d’on pugui veure el blau del mar com el dels ulls del meu pare.