Oxfam Internacional acaba de publicar un informe (Banques en exil: comment les grandes banques européennes profitent des paradis fiscaux) sobre la banca europea i els paradisos fiscals, -amb dades de 2015 referents als 20 bancs de la UE més grans en termes de total d'actius-, que ens proporciona informació sobre la seva utilització pels bancs esmentats. Això ha estat possible perquè des de 2015 tots els bancs instal·lats a la UE han de rendir comptes de les seves operacions a tot el món i, entre altres, han de publicar els beneficis realitzats i els impostos pagats a tots els països on estan implantats, inclosos els paradisos fiscals. Ara, un dels reptes importants és aconseguir que, a més dels bancs, també les empreses no bancàries, i especialment les grans multinacionals, hagin de realitzar aquest exercici de transparència.
Els organismes internacionals (per exemple, el Parlament europeu, el Bank for International Settlements -BIS- o el Congrés americà, entre d'altres) consideren paradisos fiscals els països que adopten, de forma deliberada, uns règims jurídics i fiscals que permeten que els no residents (individus o empreses) puguin reduir al màxim els impostos que haurien de pagar als països on realitzen les seves activitats econòmiques principals, sense necessitat de que hi exerceixin una activitat econòmica substancial.
Els bancs citats declaren un 26% dels seus beneficis (25 bilions d'euros el 2015) en els paradisos fiscals, que només representen un 5% del PIB mundial i un 1% de la població mundial. En canvi, l'activitat econòmica d'aquests bancs en els paradisos fiscals és molt inferior: un 12% del total de la seva xifra de vendes i un 7% del nombre d'empleats. Luxemburg i Irlanda són els paradisos fiscals que prefereixen aquests bancs: hi declaren en total un 29% dels 25 bilions esmentats.
A Luxemburg (amb només 0,008% de la població mundial), on només hi treballen el 0,5% dels seus empleats, aquests bancs hi van declarar 4,9 bilions d'euros (un 5,2% del total dels seus beneficis); una xifra superior als beneficis declarats al Regne Unit, Suècia i Alemanya conjuntament. És interessant el cas de Barclays a Luxemburg que, amb només 42 empleats, ha generat 557 milions d'euros de beneficis, cosa que significaria una productivitat mitjana per empleat 348 vegades superior a la mitjana mundial de la banca. I sobre aquests beneficis espectaculars, Barclays va pagar només al voltant d'un milió d'euros d'impostos (una taxa efectiva d'imposició del 0,2%).
A Irlanda, amb una xifra de vendes de tres bilions d'euros, aquests bancs hi van declarar 2,3 bilions d'euros de beneficis. Per comparar, a Suècia, amb una xifra de vendes semblant, els bancs esmentats només van fer 0,9 bilions d'euros de beneficis. Cinc dels bancs (entre ells el Santander i el BBVA) van aconseguir uns beneficis superiors a la seva xifra de vendes, el que sembla una prova clara de que transfereixen a Irlanda una part dels seus beneficis d’altres països. La taxa efectiva d'imposició a Irlanda pels grans bancs europeus és del 6% (i en alguns casos del 2%), quan l’impost de societats (que ja és baix) és del 12,5%.
Hi ha paradisos fiscals on els bancs no paguen cap impost sobre els beneficis: així ha passat, en el cas dels bancs considerats, amb 383 milions de beneficis el 2015. Paral·lelament, alguns d'aquests bancs declaren beneficis negatius en els seus mercats principals: així, el Deutsche Bank va declarar pèrdues a Alemanya, però va tenir uns beneficis de 1,9 bilions d'euros als paradisos fiscals. Com si es tractés d'un miracle, 628 milions d'euros de beneficis del conjunt d'aquests bancs es van obtenir a paradisos fiscals a on no hi tenien cap ni un empleat.
Un 59% de les filials d'aquests bancs europeus implantades als EUA estan domiciliades a l'estat de Delaware, un paradís fiscal reconegut, i un 42% d'aquestes filials estan localitzades exactament a la mateixa adreça, la qual, per cert, és l'adreça jurídica de més de 285.000 empreses. Els bancs considerats tenen un nivell d'activitat econòmica semblant a Mònaco i a Indonèsia, però han declarat uns beneficis deu vegades superiors al paradís fiscal del Principat. Òbviament, això significa que, com en d'altres casos, a Indonèsia -un país de 28 milions de persones, on moltes viuen en una pobresa extrema- tenen uns ingressos fiscals molt inferiors als que haurien de tenir i, per tant, veuen limitades les seves possibilitats de lluitar contra la pobresa i les desigualtats.
Els empleats d'aquests bancs que es troben en un paradís fiscal resulten ser quatre vegades més productius -en beneficis aconseguits per empleat- que un empleat mig si es consideren tots els països. Això és una clara prova més dels beneficis anormalment elevats que els bancs esmentats declaren en els paradisos fiscals i, per tant, que deixen de declarar en els països on realitzen les seves activitats principals i substancials. Al mateix temps, les dades mostren que les activitats d'aquests bancs donen lloc a una taxa de benefici -percentatge dels beneficis sobre la xifra de vendes- mitjana del 19%; en canvi, en els paradisos fiscals aquesta taxa arriba a ser del 42%.
D'altra banda, aquests bancs faciliten l'evasió fiscal dels seus clients. N’hi ha cinc que es troben entre els deu bancs més implicats en l'escàndol dels Panama Papers, i varen crear més de 7000 societats offshore.
En conclusió, es pot veure que hi ha una transferència de beneficis dels grans bancs europeus cap a països amb una fiscalitat feble o nul·la: els paradisos fiscals. Al mateix temps, lògicament, declaren menys beneficis, o fins i tot pèrdues, en els països on realitzen les seves activitats econòmiques principals, on hi disminueixen artificialment les seves contribucions fiscals. El recurs als paradisos fiscals s'ha produït d'una forma normal en els darrers decennis per part d'un gran nombre d'empreses, sobretot grans i multinacionals, i entre elles els bancs. Conseqüentment, els ingressos fiscals en els països on aquestes empreses realitzen les seves activitats principals han disminuït de forma important, tot provocant una disminució de la quantitat i qualitat dels serveis públics i/o un augment dels impostos indirectes que afecten indiscriminadament a tota la població i, a l'àmbit macroeconòmic, una greu limitació a la possibilitat de realitzar polítiques econòmiques sobiranes per part dels països.