Algunes persones al País Valencià, continuen molt condicionades per certes teories estranyes i fins i tot una mica esotèriques que van anar generant-se des de les files de l’independentisme valencià, especialment des dels anys 80. Ara, de vegades, com a conseqüència directa d’eixes teories i indirectament d’altres, es repeteixen una sèrie de tòpics sobre el procés independentista a Catalunya que tenen com a resultat fer veure com de lluny estem nosaltres d’un procés similar. Els tòpics sempre parteixen d’una part de la realitat, però la part no és el tot i menys si apareix deformada.
Primer tòpic: primer Catalunya, després la resta
Sí, sembla que primer serà Catalunya i després suposem que la resta, però no passarà mecànicament. És evident que tots els fenòmens de caràcter popular intens, com són les revolucions, tenen els seus efectes expansius. Així, les revolucions democràtiques passades van anar estenent-se d’un país a un altre i els seus valors van travessar fins i tot països on les forces del canvi no tenien prou força per a produir la seua pròpia revolució.
La major llibertat i tolerància a les Províncies Unides[1] tenen molt a veure en el rerefons de la revolució anglesa de 1688. Els valors revolucionaris de la independència de les colònies angleses al continent americà van traspassar ràpidament l’oceà i van ajudar a donar cos teòric i espenta a la revolució francesa. Els efectes de terratrèmol revolucionari francés a l’Estat espanyol van afeblir-lo alhora que esperonava les lluites reeixides de les independències centre-americanes i sud-americanes. La revolució de 1830 es va estendre exitosament per bona part del continent europeu, i la del 1848 donà peu a importants canvis en la divisió d’Europa, tot acabant tres dècades després amb la unificació d’Alemanya i Itàlia. L’onada revolucionària russa del 1917 també va tindre la seua ona expansiva a Alemanya, Àustria, Hongria i fins i tot al nostre país, amb la convocatòria de vagues generals. I és ben segur, perquè ja es pot constatar, que la revolució democràtica independentista catalana tindrà els seus efectes més enllà de Catalunya.
Però si hi ha una característica comuna a totes les “rèpliques” polítiques és que totes estan basades en les seues pròpies contradiccions i en les seues pròpies forces. En el nostre cas, també serà així. L’exemple català ens pot esperonar, i de fet ja ho fa; ens pot servir de referent i sobretot ens pot servir per a afeblir l’Estat que ens oprimeix també a nosaltres si la seua lluita per la llibertat i la democràcia arriba a reeixir. Però si nosaltres no ens espavilem, fem visibles els efectes de la dominació i canalitzem les forces populars a la recerca d’un objectiu compartit, no aprofitarem el terratrèmol català. I això és així perquè, ens agrade o no, malgrat conformar una realitat cultural i socioeconòmica compartida, la història ens ha convertit en subjectes polítics propis i diferenciats. No és qüestió de ritmes diferents sinó de processos propis i fonamentalment endògens, cadascun d’ells amb el seu propi ritme.
Segon tòpic: en Catalunya s’avança per la unitat interclassista
Un altre “mantra” molt difós és que Catalunya ha fet el salt a una majoria independentista gràcies a la consciència nacional de la burgesia catalana. El procés no ha estat exactament així. Cert és que a Catalunya el nacionalisme ha tingut des de la renaixença un component burgés i conservador. Eixes van ser, entre d’altres, les raons del naixement de l’independentisme modern, amb la fundació del PSAN el 1968, que des de bon començament van situar la lluita nacional i social en plans complementaris, i va superar així, molt qualitativament, el nacionalisme burgés. Ha estat aquesta línia d’intervenció política la que 40 anys més tard ha estat capaç de canalitzar les conseqüències de la confrontació d’interessos entre, d’una banda, el gros del cos social català, i de l’altra, el de les elits que dominen i s’aprofiten de les estructures de dominació de l’Estat espanyol.
No obstant això, la burgesia, especialment la gran burgesia, sempre s’ha trobat més o menys còmoda dins d’eixes estructures de dominació. Impulsora del pistolerisme de principi del segle XX, còmplice amb la dictadura de Primo de Rivera, col·laboradora del colp d’estat franquista i de la seua consolidació, part activa en el pacte de la transició, còmodament assentada amb l’autonomisme del “peix al cove” i ara encoratjadora de tot allò que supose posar pals a les rodes del procés independentista.
Ha estat el poble, en la seua més àmplia accepció, el que, aprofitant políticament les contradiccions generades per la política de dominació espanyola, ha tirat del procés i qui ha estat capaç d’emplaçar la xicoteta burgesia (i sectors molt importants de la mitjana burgesia) cap a posicions independentistes. Els partits polítics autonomistes s’han vist obligats a fer-se independentistes o a desaparéixer. Primer va ser ERC la que, al congrés del 1989, va assumir la lluita per la independència; després, ha estat la reconversió de Convergència i la desaparició d’Unió, mentre que d’altres partits com el PSC han passat de la centralitat política a ser minoritaris.
La gran burgesia, el denominat lobby del pont aeri Barcelona-Madrid, que equival als “nostres” Roig, Boluda, Trenor, Serratosa i companyia, no només no ha fet eixe pas a l’independentisme, sinó que és l’eix central de la defensa de les polítiques més neoliberals i les més espanyolistes. Estar pregant al País Valencià per l’adveniment d’una dreta nacionalista és tan idealista com posar-li ciris al Sol.
Tercer tòpic: el procés en Catalunya està dirigit per la burgesia
Aquest és un altre “mantra” difós a bastament al País Valencià i complementari de l’anterior: el procés independentista està dirigit per la burgesia. El tema és una mica més complex. Ja he explicat més amunt que la gran burgesia no només no hi està interessada sinó que farà tot el possible per fer-lo inviable. Això no vol dir que no juguen diverses cartes a la vegada i aprofiten que els valors i el tipus de societat que ells defensen són acceptats ideològicament com a propis per bona part de la societat (amb tota la contradicció que això suposa) amb l’objectiu de garantir que, passe el que passe, els seus interessos restaran salvaguardats.
Paral·lelament, a mesura que el procés va sent cada dia que passa més independentista, va sent també més fidelment reflex dels interessos materials de la majoria de la població, i per tant, podem dir que més d’esquerres. Aquest decantament no va més de pressa per la influència de les idees que va consolidar Solé Tura, que reduïa el fet nacional català a una qüestió de la burgesia mentre indicava que l’espai per a la revolució social era Espanya, malgrat que aquestes idees siguen encara importants en una part de l’esquerra catalana. Així, determinats fenòmens continuen deixant bona part de l’espai de direcció del procés a forces polítiques burgeses, amb el perill de fer marxa enrere que això suposa. Fenòmens com “els comuns”, que es converteixen de facto en la darrera frontera de l’espanyolisme, o fins i tot els dubtes, dia sí dia també, dins d’una part de l’esquerra independentista entre assumir la direcció del procés o tornar a una estratègia en clau espanyola.
Podríem dir, per tant, que la direcció del procés és un espai de confrontació ideològic entre el model present escorat clarament a favor dels interessos de la burgesia, i el model en construcció, que té totes les possibilitats d’escorar-se a favor dels interessos de la majoria social. Això sí, cal remarcar que eixes possibilitats no cauran del cel per intercessió divina.
Una bona conclusió per al País Valencià passa en primer lloc perquè fem un esforç per anar un poc més enllà dels tòpics. Hi anem?
[1] Consolidades en 80 anys de lluita independentista contra els exercits de la Monarquia Hispànica.
