Com han estat els processos constituents de Bolívia i Equador? Què hi va aprendre vostè?
En el cas de Bolívia jo formava part d’un equip format per 6 persones. A Equador era assessor del president de l’Assembla Constituent, Alberto Costa. I els dos processos van estar encadenats, l’un darrere de l’altre, tot i que cronològicament la Constitució de Bolívia s’aprova més tard que la d’Equador. Però la primera assemblea constituent és la boliviana, i després l’equatoriana. En la de Bolívia, en ser la primera, ens vam trobar amb molts problemes, coses que en el cas d’Equador ja se solucionaven gràcies a la primera experiència. L’assemblea de Bolívia és molt més accidentada que la d’Equador, on tot va anar més establert.
La participació ciutadana va ser clau en aquests dos processos?
Els mecanismes de participació hi són. En el cas bolivià hi ha mecanismes de participació ja previs a l’assemblea constituent, com el referèndum preconstituent. Els nivells de participació i mobilització eren molt alts, també a nivells no institucionalitzats, i amb un debat important de propostes sobre el projecte de Constitució. I el dia de les eleccions hi ha dues urnes, una amb el referèndum preconstituent per preguntar a cada departament si volen que la nova Constitució en reconegui l’autonomia política, i en paral·lel es trien els constituents.
I a Equador?
Els mecanismes de participació són diferents pel que fa a l’activació de l’assemblea constituent, per exemple. A Bolívia es va poder activar una llei perquè la pròpia Constitució anterior ja n’establia mecanismes. En canvi, a Equador l’activació del procés constituent es fa per la via referendària. Quan Correa guanya les eleccions convoca un referèndum i pregunta a la ciutadania si vol activar o no un procés constituent. I dins de l’assemblea constituent equatoriana hi havia una unitat tècnica de participació que establia els mecanismes per canalitzar la participació ciutadana. En qualsevol cas, els dos són processos amb una forta participació i on les assemblees constituents no són espais hermètics i tancats, on només hi operen els polítics, sinó que són espais oberts i hi entrava permanentment els diversos sectors de la societat.
Com es poden aprofitar aquests dos casos des de Catalunya?
Tot i que els processos d’arreu del món no són extrapolables mecànicament d’un país a l’altre, sí que hi poden haver elements paral·lels amb el cas català. Per exemple, a Bolívia hi ha elements com ara el mecanisme d’activació del procés constituent, que allà és una llei de convocatòria, i aquí també, aprovada pel Parlament, o la Llei de Transitorietat. Tot i que cap cas és extrapolable eh, insisteixo, ni el cas bolivià ni l’equatorià tampoc. Però analitzar els diferents processos et permet trobar vies per veure quines són les dificultats que s’han trobat en aquests altres escenaris. I, a l’hora de preveure i dissenyar el procés català, pots tenir en compte aquestes experiències. Segurament el procés català incorporarà elements de diversos processos, llatinoamericans i europeus, i a partir d’aquí es dissenyarà una via pròpia per al procés constituent de Catalunya.
El procés constituent català s’engegarà després del referèndum (en cas de victòria del Sí) i s’allargaria del setembre fins al març, a priori. Li sembla un bon enfocament? Caldria començar aquest procés abans del referèndum?
Tot procés constituent ha de tenir un fonament de validesa, a partir del qual s’activi. En molts casos l’ideal és que el fonament de validesa sigui quantitatiu i formal, un referèndum. En el cas d’Equador per exemple, o a Colòmbia el 1991. Aquest fonament dóna legitimitat al procés constituent. El cas català és complicat, perquè el referèndum no serà reconegut per l’Estat espanyol ni tampoc per una població pròpia de Catalunya, de manera que el fonament de validesa serà parcial. Això obliga que s’hagi de combinar aquest fonament quantitatiu a un fonament social, és a dir, la mobilització ciutadana. Crec que els dos elements han d’anar de la mà, s’ha de realitzar un referèndum vinculant, i que vagi acompanyat d’una forta mobilització social. Els dos elements junts poden donar una legitimitat que permeti activar el procés constituent. Les passes han de ser aquestes.
Hi ha més quòrum al voltant del procés constituent que del referèndum unilateral. Això pot beneficiar aquest engranatge?
En l’element quantitatiu, el referèndum, hi poden haver desacords. Però en la part social hi ha més acord, perquè s’articula al voltant de la creença col·lectiva que el règim del 78 és incapaç de solucionar aspectes democràtics, socials i econòmics. Molts actors, inclosos els Comuns, coincideixen aquí. I cal dir que si es fa el referèndum de manera unilateral és perquè serà l’única opció que queda, des del punt de vista que l’Estat no permet la consulta.
Com ha de ser la mobilització del procés constituent?
No s’ha d’entendre una mobilització com una manifestació massiva com les de la Diada, o davant les portes d’un tribunal. Són les que reben més importància, però cada dia al Principat hi ha moltíssimes mobilitzacions sobre multiplicitat de temes que potser no fan referència directa al procés d’independència, sinó a la quotidianitat. Tots aquests espais de mobilització són poder constituent. Per tant, la mobilització no vol dir que s’hagi d’anar a una manifestació massiva, sinó que pot implicar la combinació de macromanifestacions amb les múltiples petites mobilitzacions quotidianes.
D’altra banda, com hauria de ser el full de ruta concret per a l’elaboració de la futura Constitució catalana?
Les línies a grans trets estan dissenyades en les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, aprovades pel plenari del Parlament. Allà s’estableix un període de sis mesos després del referèndum que combinaria la participació d’assemblees obertes amb un fòrum social constituent. Per cert, al meu parer aquest fòrum l’haurien d’integrar representants dels partits, de les entitats i de ciutadans escollits per sorteig. La idea d’aquest fòrum és que ha d’elaborar unes temàtiques que constitueixin els interessos de la societat. Així el procés es fa des de baix. I a partir d’aquí s’establirien les preguntes, per exemple en base a vuit grans temàtiques. Com ara: “Vols que la República tingui exèrcit o no?”. I que es resolgui per un procés participatiu a títol individual, amb multireferèndums vinculants. Aquest procés podria durar sis mesos. I, després, hi ha l’elecció de l’assemblea constituent, que ha de dissoldre el Parlament, assumir les funcions legislatives i redactar el projecte de Constitució amb mecanismes de connexió amb la societat. I, finalment, sotmetre la proposta de Constitució a una ratificació en un referèndum.
La Constitució s’hauria de votar en bloc, o amb els articles per separat?
Votar una Constitució per parts pot tenir l’avantatge d’evitar un cert xantatge des de determinats sectors. S’evita que es converteixi un No a la Constitució en un No al procés independentista. L’associació entre Constitució i procés s’evita si el referèndum de ratificació es fa amb els articles per separat. “Jo estic a favor de la República però no estic a favor del model econòmic que m’esteu plantejant”, per exemple. Per tant, pots votar Sí al títol preliminar, i votar No al capítol sobre recursos naturals, o d’economia. Així s’evita el xantatge.
Però segons el full de ruta, les eleccions constituents s’han de celebrar com a tard el març de 2018. Es podrien allargar els terminis?
Hi ha diversos factors: d’una banda hi ha el procés deliberatiu de la població, i també cal tenir en compte que el procés constituent català no té una lògica similar a la dels teòrics de processos així. On hi ha una ruptura i una superació de l’Estat d’origen, una segona etapa i un debat ideològic. A Catalunya és evident que l’Estat espanyol continuarà sense reconèixer la independència després del referèndum. Caldrà afrontar les dinàmiques deliberatives de la població i, a més, superar l’actitud de l’Estat en un context hostil i de repressió per part de Madrid. Això generarà problemes i obstacles també en el procés constituent. Així, es fixen uns calendaris que la pròpia dinàmica pot modificar. Però cal tenir en compte que un procés constituent no pot durar tres anys, perquè és un poder provisional i extraordinari. No es pot convertir un procés constituent en un règim. Cal saber combinar la contradicció del procés constituent. Els seus mecanismes requereixen temps i són diferents dels processos verticals. Cal donar agilitat al procés constituent, però alhora fer-lo participatiu. Els calendaris es modificaran però cal agilitzar el procés constituent. Sobretot perquè la legislació és de transitorietat i l’assemblea constituent assumeix el poder legislatiu.
El procés constituent i l’elaboració de la Constitució serà la ruptura definitiva?
La ruptura no és únicament nacional, també és amb l’ordre establert. Això implica una ruptura amb l’Estat, amb un ordre econòmic injust, amb un model representatiu tradicional, amb el model de relació amb la natura, amb el model de desenvolupament, etcètera. Un procés constituent és, per naturalesa, un procés transformador. La gran diferència entre el poder constituït i el constituent és que el primer és continuista i, el segon, transformador. No s’ha de focalitzar el concepte de procés constituent només amb l’element nacional. L’objectiu és canviar l’ordre de les coses.
I com es pot blindar l’assemblea de constituents i els òrgans que es creïn, des de zero i sense precedents històrics, per executar el procés constituent i, finalment, l’elaboració i aprovació de la Constitució catalana? L’Estat espanyol posarà tota la carn a la graella per carregar-s’ho
La conformació interna de l’assemblea constituent no està encara decidida. Es pot seguir el model espanyol del 78, on les Corts tenien una comissió constitucional, la dels pares de la Constitució, i passaven al ple el redactat perquè s’aprovés. O bé es pot organitzar amb diverses comissions, com el model llatinoamericà. Crec que el funcionament intern encara no s’ha definit, caldrà definir-ho. Que com es blinda davant els atacs de l’Estat? Jurídicament no tens manera de blindar-ho, el que es produirà al país serà una situació de coexistència, una dualitat de poders i legalitats. Per tant, l’única manera de blindar-ho i fer-hi front serà a través de la desobediència i la mobilització popular. Per tant, caldrà guanyar amb legitimitat l’ofensiva repressiva que vingui de l’Estat. La gent ha de ser conscient que iniciar un procés constituent en un context de ruptura i desobediència implica la mobilització. De fet, els processos constituents són processos on hi ha, tradicionalment, una explosió participativa. No només per afrontar el debat constituent, sinó que ara caldria afegir-hi la defensa davant els atacs de l’Estat. Així, operaran dues formes de subjecte polític durant el procés constituent: una mobilització transversal per defensar la legitimitat de les eleccions constituents davant l’atac de l’Estat, i a més la disputa interna sobre el propi contingut de la Constitució. És el que anomeno la mutació caòtica del subjecte constituent.
Anem acabant. Com a especialista en dret constitucional, creu que l’Estat podria justificar una eventual aplicació de l’article 155 de la Constitució? Ja sigui si se suspèn l’autonomia, es retiren competències concretes, o s’inscriu el cos dels Mossos en el Ministeri de l’Interior
Qui atorga la justificació de l’aplicació del 155 serà el Tribunal Constitucional, i ho justificarà, sense més. Ara bé, no tinc clar com actuarien els Mossos. Segurament es produirà, possiblement, perquè si la desobediència continua endavant pocs mecanismes té l’Estat per aturar-ho. Hi ha la via constitucional i la penal, i ho pot combinar. L’aplicació del 155 és possible que s’apliqui, però en qualsevol cas aquí caldrà veure a favor de qui es col·loquen els Mossos d’Esquadra, si a favor de l’Estat o del procés.
Mossos a banda, quina reacció hi hauria d’haver a Catalunya en cas que s’apliqui l’article 155?
L’única manera que tens de fer front a l’Estat, quan ja hi ha dualitat de legalitats, és la mobilització popular massiva. Així, la legalitat vinculada a la legitimitat ha de ser la catalana. Legalitat i legitimitat va junt. I si hi ha mobilització massiva al carrer, una legalitat serà majoritària i l’altra serà contramajoritària. I la que disposi de la legitimitat, la catalana, serà l’única eina que existirà. Tothom ha de ser conscient que aquest procés no es podrà fer des del sofà de casa, sinó que exigirà una etapa de forta mobilització ciutadana. I és desitjable que sigui així.
