En el sistemes democràtics, les repúbliques tenen un alt valor simbòlic de desenvolupament social i s’utilitzen per marcar èpoques: s’enumeren igual que es feia amb els reis. Ja sigui quan en ve una de nova després d’un període no democràtic, o bé quan la seva constitució es modifica tant substancialment que es considera que ha donat lloc a una nova república. França ja va per la cinquena república, per posar sols un exemple.

Exaltar el model de república en una dictadura o una monarquia absoluta constitueix una exaltació dels valors democràtics. Fer-ho en una monarquia constitucional com és actualment Espanya també és una declaració de principis que va molt més enllà d’un simple model de cap d’estat.

A Espanya, la II República ha estat fortament mitificada, no tant per mèrits propis sinó per oposició en front d’allò que la va succeir: una dictadura feixista llarguíssima. En canvi, la I República espanyola passa sense pena ni glòria en la memòria política actual, inclosa la dels catalans. I això que és l’únic cop en que hem tingut presidents de govern espanyol de la nostra nacionalitat: Estanislau Figueras i Pi i Margall. Potser això explica l’oblit dels espanyols. I que fos una república espanyola i també el primer i més gran fracàs del federalisme espanyol explica l’oblit dels catalans.

Centrant-me en el nostre país, a Catalunya la tradició republicana és ancestral i molt arrelada socialment. En els darrers anys no paren de sortir campanyes i idees sobre la nova república catalana, com és la república que volem, etc... En això hi veiem una república futura que ens il·lusiona.
Però quan mirem al passat els catalans solem trobar com a màxim referent republicà la II República Espanyola. Segurament ho fem per tot allò que va representar pel nostre país després de segles sense institucions pròpies, pels polítics que ens va donar i com el seu desenvolupament va marcar la nostra història més recent. I per suposat també per la forta implicació familiar d’avantpassats recents en el seu favor, que és un factor emocional molt decisiu.

Però és un error. No el fet de recordar-la (tot i que sóc del ferm convenciment que després d’una victòria republicana a la guerra civil espanyola la República d’Espanya hagués acabat sent repressiva amb l’autogovern català -i als fets i paraules de molts dirigents i presidents de la república espanyola em remeto, fins i tot, en plena guerra civil i perdent-), sinó al fet de no trobar més referents republicans per a Catalunya, quan en tenim molts.

Hauríem de buscar i exaltar aquests referents propis encara que sigui simplement en la numerologia de les repúbliques que hem viscut, com un homenatge a la nostra pròpia història en la recerca de la total sobirania. Ens hem plantejat mai quina república catalana és la que volem proclamar? I no parlo de la seva articulació jurídica. Parlo de si és la primera, la segona o quina és. Mirem-ho:

N’hi ha una, la I República Catalana (la poso en majúscules que fa més patxoca) que és la més evident, i la que més hauríem de recordar. Primer, per l’època en què es va produir: una època en què molt poques nacions aspiraven a ser repúbliques. Pels fets que la van produir: quan el poble català es va adonar que ni sota la monarquia hispànica, ni sota la monarquia francesa seria respectat. Per qui la va proclamar: un president de la Generalitat que ni tant sols era un noble. I també perquè va ser l’època en què Catalunya va perdre una cinquena part del seu territori i no ho hauríem d'oblidar. I és l'única que sense cap ombra de dubte establia un estat totalment independent i no condicionat a cap altre. 1640: Primera República Catalana.

Per veure quina és la segona, ja entraríem en dubtes. Però partirem de la premissa que les repúbliques espanyoles són només espanyoles i que les catalanes són aquelles en què es proclama una república a Catalunya que integrada o no en un altre estat, es considera a si mateixa una república pròpia.

La II República Catalana va de 1810 a 1812 i és obra de Napoleó Bonaparte. I encara que Catalunya es va constituir inicialment com a república independent, estava sota tutela francesa. Posteriorment va ser integrada directament a la República Francesa, del 26 de gener de 1812 al maig de 1814 (amb Fraga i Mequinensa al paquet) i on Catalunya en sí ja no era una república pròpia sinó 4 departaments, encara que es regissin diferent dels altres departaments francesos.

Trobarem la nostra pròpia III República dins la I República Espanyola (proclamada el febrer de 1873). Entre els dies 5 i 7 de març del mateix any es va proclamar la República Catalana (que incloïa les Illes Balears), presidida per Baldomer Lostau i Prats. Tanmateix no era una república que es considerés sobirana, si no descentralitzada. I que, malgrat tot, va causar tanta por a Espanya que es va haver de dissoldre, però de forma pactada i a un preu molt interessant: l’exèrcit espanyol també es dissolia a Catalunya i aquesta quedava lliure de l’exèrcit espanyol.

Per tant, per trobar-nos la IV República Catalana, arribaríem a l’any 1931, amb la proclamació de la república catalana per part de Francesc Macià, hores abans que es proclamés la república espanyola, i ho va fer amb la fórmula: “República Catalana dins la Federació Ibèrica”, tot i que hores abans ell mateix havia proclamat la república catalana a seques, totalment sobirana.

La V república nostrada és poc després, l’any 1934, on Lluís Companys proclama de nou la república catalana dins la república espanyola. La Generalitat existia ja dins d’una república espanyola, però els seus poders, com ha passat diversos cops gairebé un segle després, es van veure molt minvats quan l’Estatut va ser retallat a Madrid després de la proclamació de Macià, qui va haver d’acceptar-ho sota l’amenaça de guerra. Companys, malgrat segueix insistint en la república espanyola, assumeix la plena sobirania (“totes les facultats del poder a Catalunya”) i, per això, torna a proclamar la república catalana.

I com deia a l’inici de l’article, un canvi substancial dels poders republicans implica una nova numeració republicana. Per tant, va ser la V república catalana. I, fins ara, la darrera.

Així que en honor a totes elles, i independentment de si volem comptar la de 1873 o no, això va a gustos, seria un gran pas que comencéssim a dir ben alt i fort: “Visca la VI República!”

Per cert, si enlloc de repúbliques parléssim d’independències catalanes, o comptéssim tots els intents de ser-ho, donaria per un article molt més llarg que podríem titular “Catalunya: proclamant independències des del 988”.

Esperem que tant en repúbliques com en independències aquesta vegada sigui la definitiva i per moltíssims anys.