Que la història l’escriuen els vencedors, els catalans ho sabem de sobres. I que no només l’han escrit com els hi ha convingut durant dècades des de el 1939, sinó que també es dediquen a reescriure, tergiversar i manipular la dels vençuts amb les seves falsedats. Per fer-ho bé, cal fer memòria dignificar les seves vides.
Amb el cap ben alt i fins a la mort m’enorgulleixo de tots aquells homes i dones que varen defensar la República catalana arriscant la seva pròpia vida i que voluntàriament varen fer-se responsables del moment davant la declaració de guerra del feixisme nacional catòlic espanyol i els seus col·laboradors. Per ser fidels a la veritat, s’ha de dir que cap d’aquelles persones mai haguessin agafat les armes , ni haguessin tingut que anar al front si no hi hagués hagut el cop d’estat militar, únic culpable de tot plegat.
És en aquest context de guerra que es creen de forma espontània les patrulles de control i les milícies antifeixistes,de les quals la majoria que en formaven part eren homes i dones vinculats a la CNT i FAI, però també del POUM, ERC, PSUC, UGT o Acció Catalana. Varen ser la primera força de xoc organitzada per aturar el cop d’estat i va ser gracies a elles i a la ferma voluntat popular que va fer que no triomfes a Catalunya la sublevació militar. Uns pocs mesos després, un cop aturat l’embat feixista , juntament amb altres forces , varen convertir-se en la policia de la república amb el nom de Junta de Seguretat Interior de Catalunya, sota l'autoritat de la Generalitat republicana presidida pel President màrtir Lluis Companys. Orgull i honor per a tots/es elles. (Per saber-ne més: Les milícies antifeixistes i l’Exèrcit Popular, EDICIONS EL JONC)
Tanmateix la guerra havia començat. Molts d’aquets joves , pares i mares , seguidament van haver d’anar al front a lluitar amb l’Exèrcit Popular per defensar el govern legítimament escollit i amb ell, la llibertat i la democràcia i la justícia social i alhora mantenir l’ordre i la seguretat a la reraguarda, ja que es veia amenaçada per l’acció dels col·laboradors, quintacolumnistes i Uncle Tom’s nostrats . Us recomano “Homenatge a Catalunya “ de George Orwell.
Tot i això, aquest país caminava cap a l’evolució natural de la humanitat , basada en la igualtat, la justícia, en el repartiment de la riquesa; l’era de les llibertats col·lectives dels pobles i dels treballadors/es, l’era de l’emancipació de la dona i els seus drets. Però els interessos imposats per la força d’uns pocs varen condemnar a generacions de joves a l’ostracisme de la llarga nit de la dictadura militar-feixista de Franco. Els colpistes, els traïdors a la República, senyoritus terratinents i els malanomenats “amos” que fins i tot alguns d’ells també es creien “amos” dels treballadors i les treballadores, amb el vist i plau d’una part de l’església, sortiren de les seves llodrigueres i varen voler fer pagar la gosadia de deslliurar-se de la bogeria de l’ Inquisició feixista, de defensar que la terra és de qui la treballa, de revelar-se contra jornades interminables als telers, o de creure que tenien els mateixos drets que els homes.
Un cop acabada la guerra res, res, justifica la persecució posterior, casa per casa, fins l’última masia de Catalunya, de tothom que es tingués sospita de ser d’esquerres o d’haver defensat la República. Es desfermà la set de venjança i repressió en forma d’exili, de camps de concentració i extermini, de fosses comuns on enterraven als homes i dones assassinats, de violacions i robatoris de nens i nenes, de cremes de llibres de biblioteques públiques i privades i d’imatgeria Republicana... de l’intent de sotmetiment i alineació de la nostra estimada Pàtria Catalana. Però no ens varen vèncer, la llavor fa temps que és sembrada (Germinal, Emili Zola), aquí estem i estarem fins la victòria.
Jordi Pons Ferrer
