Fa poques hores que Martin Mc Guiness ha estat enterrat al cementiri de la seva ciutat natal, Derry. La mateixa població on, 45 anys abans, va tenir lloc l'anomenat Bloody Sunday (Diumenge Sagnant), la jornada en què les bales dels militars britànics van acabar amb la vida de 13 manifestants i que tant va marcar a sang i foc el moviment republicà irlandès.

Precisament, McGuiness va viure el Diumenge Sagnant amb només 21 anys, com a militant d'un Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) que es disposava a incrementar sensiblement les seves accions armades contra les forces britàniques. Durant aquests anys de plom, McGuiness va passar per la presó i es va acabar convertint en comandant de l'IRA, primer, i en dirigent indiscutible (juntament amb Gerry Adams) del seu braç polític, el Sinn Feinn, després.



Parlar de la pau a Irlanda del Nord és parlar de Martin McGuiness. De l'home que va tenir la suficient visió política per entendre abans que cap altra persona que irlandesos i britànics estaven involucrats en una guerra que, a la llarga, ningú no podia guanyar .

És parlar, també, del primer ministre conservador John Major, que va iniciar els contactes secrets amb Adams i McGuiness, i del seu successor, el laborista Tony Blair, que va signar els Acords de Pau de Divendres Sant del 1998 amb els representants unionistes i republicans d'Irlanda.

La premsa britànica i irlandesa ha destacat aquests dies, el vessant militar de McGuiness, però també la seva inqüestionable aportació a la pau, una pau que, en paraules sàvies de Tony Blair, "només es pot negociar amb els enemics". Amb enemics del republicanisme irlandès com el reverend unionista radical Ian Paysley –aquell que va declarar que "preferia ser britànic abans que just"-, i amb qui McGuiness va compartir responsabilitats al govern nordirlandès (Paysley com a primer ministre i McGuiness com a viceprimer ministre principal) sorgit després de les eleccions del 2007.

Davant del procés de pau que ha acabat amb la violència política a Irlanda del Nord, hom no pot evitar fer un paral·lelisme amb una altra realitat que ens ha estat més propera. Una altra realitat, la del País Basc, que comparteix algunes similituds i unes quantes diferències evidents. Començant per les víctimes, força més nombroses en el cas irlandès (el triple de morts amb una població que és poc més de la meitat de la dels territoris bascos), o el paper jugat pels governs britànics (ja fossin laboristes o conservadors) i espanyols.

Ras i curt, mentre McGuiness encaixava les mans dels primers ministres i, fins i tot, de la reina britànica, l'aposta per la pau d'Otegi era condemnada a sis anys i mig de presó i a una inhabilitació que busca apartar-lo definitivament del tauler polític basc. Queda clar que la via espanyola per arribar a la pau té més similituds amb la utilitzada per Turquia que no pas amb la desenvolupada per una democràcia molt més consolidada com la britànica.