Aquest món i el que s’hi cria
Aviat es dissoldrà,
Talment una breu errada.
El canvi, Miquel Bauçà
Crec que no m’erro si dic que la immensa majoria de les persones que vam participar en la decisió sobre pressupostos crèiem en les raons per votar-los en contra i al mateix temps vam trobar raons per donar el sí instrumental i crític que finalment ha acabat decidint la CUP. La decisió de cadascú de nosaltres ha estat fruit de la cerca d’un equilibri entre uns arguments i altres, en cap cas un convenciment hegemònic de cap de les posicions.
I dir, a continuació i de forma necessària, que arribar a aquest equilibri va ser gràcies a un procés profundament raonat i debatut dins la CUP. Un procés exemplar en les seves formes, en la informació que va arribar a tothom, en la participació i finalment també exemplar en l’assumpció personal de les decisions preses de forma col·lectiva.
De les peces que cadascú va posar a cada un dels plats de la balança en podem parlar, però no em semblen la part més important. Són coneguts, els hem fet públics. I mirant enrere certament el que em marca és el que he explicat: el camí recorregut i la manera de fer-ho, tan d’acord a com volem que sigui el país pel que lluitem.
En canvi, sí que em sembla imprescindible posar les llums llargues, abastar en tota la seva amplitud l’escenari que ara se’ns obre i proclamar que, per fi, s’acaba el procés tal i com l’hem conegut fins ara. I que la seva data de defunció és, sense cap mena de dubte, la propera tardor.
Aquest proper mes de setembre en què hem de celebrar el referèndum vinculant i no subordinat, com a punt culminant de l’aposta per la ruptura que ha fet de forma majoritària la nostra societat. És cert que l’estat espanyol posarà en marxa tots els mecanismes al seu abast per impedir-ho, però també és cert que si ho aconsegueix, i només en aquest cas, tenim eines alternatives de ruptura com ara la DUI.
En tot cas i faci el que faci, en aquest punt de la partida la democràcia ha guanyat i l’estat espanyol ha perdut. Ha perdut si impedeix la celebració del referèndum amb una ofensiva repressora que caldrà contestar amb una onada de solidaritat al carrer, com hem fet fins ara, però que sense cap mena de dubte caldrà intensificar. Perd la seva credibilitat democràtica davant tot el món. I no tinguem cap dubte que l’estat activarà tots els mecanismes repressius al seu abast, que són molts, i que haurem de fer-los front si volem avançar. Només cal veure què opina l’editor del primer diari d’Espanya per entendre que per l’estat i la seva maquinària, la repressió més dura ja està més que justificada.
I l’estat també ha perdut si finalment celebrem el nostre referèndum. I el guanyem.
Aquesta és per nosaltres la única alternativa possible. O ruptura o ruptura. Fi del procés. Perquè davant qualsevol altre escenari, davant una rendició autonomista, la cup ha de forçar l’acabament de la legislatura. Està a les nostres mans acabar amb el procés purament institucional i estic convençuda que aquesta és la raó darrera que ens ha mogut a molts a prendre la decisió d’apostar pel sí amb la llei de pressupostos.
Cal doncs que des de ja comencem a repensar la lluita independentista deslligada del processime. Que abandonem els despatxos de negociar, traiem el focus del terreny institucional, i treballem al carrer per guanyar el referèndum en una campanya que emplaci els sectors més populars perquè se sumin a la República que volem construir.
El referèndum el guanyarem a l’àrea metropolitana, el guanyarem si convencem Ripollet i convencem Santa Coloma i convencem Barcelona que els valors de la nova república són més ecologistes i més feministes i defensen la justícia, la llibertat, la dignitat i l’equitat. Si els convencem que no estem canviant banderes. I si els assegurem, evidentment, que una vegada guanyem el referèndum farem efectiu un procés constituent d’arrel popular que fonamenti una república de base social i democràtica que garanteixi els drets de les persones.
Perquè sense aquest procés constituent de base popular tornaran als despatxos, ara a negociar una constitució, i seran quatre els que decidiran per tots nosaltres i sense cap garantia que la transformació sigui real.
D’altra banda, el tauler de joc que ens marca la celebració del referèndum aquest setembre –posar urnes i votar- ens permet encabir-hi molts actors, tots aquells que defensen postulats democràtics i el trencament amb el règim del 78. Molts segurament preferirien seguir amb el joc etern que els permetia nedar i guardar la roba. Però això ara ja no és possible. Facin joc, senyors, la partida ha començat. Estan en joc els nostres drets.
Toca així sortir al carrer, mobilitzar-se, treballar pel sí, activar el procés constituent. La nostra eina més potent la tenim a la nostra arrel, al municipalisme, on donem exemple de lluita per tots aquells valors que volem per la nova república.
Centrem aquí el focus de les nostres energies. Sumem i convencem.
A la consecució de l’escenari que fins ara he descrit, i que d’altra manera hagués quedat incert, afegiré dues raons per aprovar els pressupostos tot i la vinculació arbitrària que Junts pel Sí n’ha fet amb el referèndum, tot evidenciant les seves prioritats.
Una, que per fer política, cal que la gent que t’envolta t’entengui. No n’hi ha prou amb tenir raó, te l’han de donar. I en aquest sentit la majoria del país no hagués entès que no donéssim l’oportunitat d’intentar-ho, tot i què això impliqués l’aprovació d’uns pressupostos que no compartim en absolut: no responen a les necessitats del moment, no reflecteixen el gir a l’esquerra que està fent la societat catalana i ni tan sols exploren els límits de l’actual sistema autonòmic. No són els nostres pressupostos. A alguns els vam llançar a la paperera de la història, a alguns ens faran votar uns pressupostos que rebutgem.
I dos, hem vingut aquí a fer tot el possible perquè l’escenari de ruptura s’esdevingui. A partir d’ara, i passi el que passi, tenim el convenciment que hem fet tot el que estava a les nostres mans. Si hi ha elements que estaven desitjant tenir una excusa per no convocar el referèndum, serà responsabilitat seva no fer-ho.
El nostre paper continua sent el de condicionar i pressionar perquè no es faci cap concessió en el camí cap a la ruptura i cap a la fi del procés tal i com l’hem conegut fins ara.
Arriba el moment que la veritable protagonista de la ruptura agafi el relleu a les institucions: la societat. Hem de ser tots i totes conscients que ja no hi cap marxa enrere, que és necessari el nostre paper actiu en resistir l’embat a què ens sotmetrà l’estat espanyol. Ara toca guanyar o perdre, no hi haurà presoners. Si perdem tocarà reconstruir, com van fer els que ens han precedit. I si guanyem està a les nostres mans construir la República Catalana com a única oportunitat de canvi social possible.
Pilar Castillejo és exdiputada de la CUP i tinent d’alcaldia a Ripollet per ‘Decidim Ripollet’
