«L'esquerra catalana té un problema i aquest problema es diu Joan Coscubiela». La frase no és meva ni de cap hiperventilat armat amb un perillós perfil de Twitter, sinó de Manuel Delgado, destacat comunista català. La sentència ve a to perquè declaració rere declaració, sembla evident que l'esquerra caviar, la dels sindicalistes membres del consell assessor d'Endesa a 900€ nets la reunió, no se senten gaire còmodes amb la situació política actual que es viu a Catalunya. Tal és la magnitud de la tragèdia que, fa pocs dies, Coscubiela va haver de córrer a contradir el seu company de candidatura, Josep Nuet, després que aquest últim posés el crit al cel en saber que l'havien exclòs de la querella contra Carme Forcadell per motius purament ideològics. Entre aquests dos mons, el de l'honradesa de Nuet en situar-se al costat del represaliat i el de la miopia de Coscubiela capaç d'intentar fer-nos creure que la justícia espanyola no actua sota pulsions polítiques, hi ha un abisme. Tot un espectre de sensibilitats que intenten anar de la mà mentre es posen el dit a l'ull. Un amalgama ideològic que més d'hora o més tard haurà de triar entre tricornis o Forcadell.
No cal dir que aquest no és només un problema de Coscubiela sinó que ell n'és només un perfecte exemple. Aquest problema el té bona part de l'esquerra catalana que va ser part activa del pacte del 78 i que des de llavors no ha fet més que vendre's al millor postor fins que ha quedat literalment en perill d'extinció dissolta en una sopa de sigles. És la mateixa esquerra que ha manat a Barcelona des dels anys de la transició i que ara té la barra de fotografiar-se retirant les mateixes plaques franquistes que no ha tingut els nassos de tocar fins avui, tot i estar governant la ciutat quasi ininterrompudament durant els últims quaranta anys. És l'esquerra que fa de mariachi del statu quo —definició de l'exdiputat d'ICV-EUiA David Companyon— que considera liquidat el referèndum i el Govern que l'impulsa i que prefereix situar-se al costat del vencedor que de l'oprimit.
M'encisa veure com a mesura que s'acosta el xoc entre la legalitat espanyola i la catalana, aquells que deien defensar el referèndum com a única via possible per resoldre el conflicte, s'escuden en la legalitat —espanyola, per descomptat— per esclafar la legitimitat d'un poble que vol ser amo del seu destí. Els mateixos que mostraven ufanosa i solitària la paraula «referèndum» al Parlament de Catalunya el dia que la cambra aprovava la resolució independentista el 9 de novembre de 2015, poc més d'un any després reclamen eleccions per seguir rebolcant-se entre els fangars autonòmics a l'espera d'un canvi a l'Estat que mai no es produeix. Curiosament la seva claredat amb la defensa del dret a l'autodeterminació és inversament proporcional en la mesura que s'acosta la possibilitat real de fer un referèndum. Com més propera és la ruptura més gran és la genuflexió.
«El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres» deia Antonio Gramsci. És en aquest precís moment entre dos mons, dues legalitats i dues cosmovisions, que el panorama polític va situant-se en dos grans blocs a banda i banda del Parlament i que va molt més enllà del fet nacional: partidaris de la democràcia o partidaris d'una Constitució sorgida del xantatge d'una dictadura. No hi ha espai per a aquells que volen salvar-se de la tria fent d'àrbitre, perquè l'únic àrbitre, agradi o no, han de ser les urnes del dia del referèndum.
Així doncs, Coscubiela no és el problema. Coscubiela és només el símptoma d'una esquerra de plastilina. És el resultat d'haver acceptat monarquia en lloc de república i totes les conseqüències derivades de la mordassa del 78. Escudar-se en la legalitat quan la partida duu les normes de joc del vencedor és refotudament pervers. És el mateix que acceptar la legalitat del Decret de Nova Planta de Felip V, imposat per les armes amb el dret de conquesta, per sobre de les legítimes i legals Constitucions catalanes un llunyà 1714. No sigui que per això la data els hi fa tanta nosa. Quan el nou món gramscià neixi i la boira de les tenebres s'escampi, potser llavors algú descobrirà que no era una esquerra, sinó una estafa. L'estafa catalana.
