La vella Europa torna a estar contenta d'haver-se conegut. Després de fer-se públics els resultats de les eleccions legislatives holandeses, a les capitals de la Unió han respirat alleugerits. Segons ells, amants d'allò políticament correcte, s'ha barrat el pas a la ultradreta i la xenofòbia ha estat derrotada.

Sens dubte, aquest és un discurs simplista. Massa fàcil i... erroni. El discurs panxacontent que fan aquells que encara no volen ser conscients de la pedregada que s'aproxima. Aquells que, com els nens petits, es tapen els ulls i es pensen que no els veuen. Recorden fa uns pocs mesos, quan a les eleccions presidencials austríaques el candidat de l'extrema dreta va perdre davant del seu rival ecologista? Tots a saltar i a ballar –i alegria!- perquè aquell individu, Norbert Hofer, representant del populista FPÖ (Partit Liberal d'Àustria), tot just havia passat del 46% dels vots!



Si el fet que l'extrema dreta austríaca tregui el 46% dels vots i que l'extrema dreta holandesa del Partit de la Llibertat (sic) sigui, a partir d'avui, el segon grup del seu parlament és motiu d'alegria, celebració i cofoisme és per fer-nos-ho mirar. Que cada vegada més els partits de la dreta tradicional (i en el cas francès, per exemple, fins i tot alguns sectors del Partit Socialista) adoptin postulats fins fa uns anys patrimoni dels extremistes, també és una dada que ens hauria de fer reflexionar

Deixem d'enganyar-nos. El cert és que a Holanda no s'ha barrat el pas a l'extrema dreta, que ha tret uns molt bons resultats. En tot cas, la societat holandesa ha barrat el pas a la socialdemocràcia que representa l'abans poderós Partit Laborista, que ha passat de 38 diputats a 9. Això sí que és una patacada i una desautorització en tota regla.

A l'altra banda de l'espectre, cal destacar la important pujada dels Verds, que aconsegueixen multiplicar per 4 el seu nombre de diputats i, amb 16 escons, es converteixen en una de les principals forces del tradicionalment fragmentat espectre polític holandès. Ells han estat capaços de recollir els vots desencantats amb la vella política laborista i d'engrescar àmplies capes de la població més jove. I aquesta sí que és una bona notícia.

Després d'Holanda ve França (i uns mesos més tard, Alemanya). I una altra vegada tornarem a creuar els dits i aguantarem la respiració mentre comptem els vots de Marine Le Pen. I quan a la segona volta sigui derrotada (amb els seus millors resultats, tot sigui dit), tornarem a sospirar satisfets i tornarem a fer veure que, malgrat que tenim molls els turmells, encara no hem vist que el vaixell europeu fa aigua per totes bandes.