No voldria encetar un debat teològic sobre la possibilitat o no que la Moreneta intercedeixi en la defensa de la República Catalana. Ho dic pel regust místic de la victòria del Barça del proppassat 8 de març. Sense ànims de menystenir a totes aquelles persones que, de bona fe, van dipositar la seva esperança en la intercessió divina i que, consegüentment, van complir la prometença de posar el seu ciri a Montserrat, cal que tinguem clar que aquella espectacular remuntada va ser, ni més ni menys, que a les mans –o més ben dit als peus– dels jugadors del Futbol Club Barcelona. I no és banal l’aclariment, ja que fruit d’aquella gesta esportiva que, certament, va tenir l’efecte d’insuflar una mica d’optimisme nacional, com sol passar en aquests casos, hi ha un rerefons que pot minar els nostres destins creient justament que el futur és una realitat donada que, en gran mesura, no podem modificar amb el nostre propi esforç.
Doncs bé, tinguem-ho ben present: defensar la República Catalana és a les nostres mans i no a les d’altri. No és en mans de la Moreneta, ni de cap altra divinitat, però tampoc és en mans de la Unió Europea, ni de l’OTAN, ni de cap superpotència mundial. Ni encara menys en mans dels Estats espanyol i francès. La República Catalana serà, únicament, si els catalans i les catalanes estem disposats a fer-la ser. I això significa creure en la República i en la nostra capacitat per fer-la realitat amb el nostre propi esforç. No cal dir que si esperem passivament que ho faci algú altre, la República Catalana no deixarà de ser un somni mil·lenarista, una utopia que alimenti les nostres esperances en aquest món terrenal, com qualsevol altra creença irracional. Això, sense anar més lluny, és el que ens volen fer creure els unionistes quan asseguren que l’acompliment de la nostra voluntat democràtica és una aporia, un somni irrealitzable que, fins i tot, va en contra de l’ordre natural i de les lleis de la física (que asseguren que emanen de la Constitució del 1978).
Cal somiar –deia Lenin– però amb la condició de creure en els nostres somnis. D’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia. Perquè no només en tindrem prou amb la voluntat que, tanmateix, ha de ser ferma i convençuda: necessitarem tots els nostres esforços, els de les nostres mans i els de totes les nostres extremitats, per tal de fer realitat la República Catalana i, paral·lelament, defensar-la amb la mateixa determinació. La història està plena d’exemples que mostren com una nació és, en primer terme, la que ha de cobrir tots els flancs de la seva pròpia defensa. El poble català mateix hauria de ser un dels més conscients d’això, tenint en compte els fets històrics des del segle XVIII fins a la nostra contemporaneïtat. Ni els Àustries, ni Napoleó, ni els aliats occidentals, ni ningú, va acudir a la nostra “salvació”. I no em refereixo als pobles, evidentment, els quals sí que van deixar l’empremta solidària de l’internacionalisme durant els anys 30. Em refereixo als Estats.
I ho dic perquè, sovint, especialment des de l’esfera conservadora de l’independentisme, s’apel·la a la necessitat d’agradar a l’exterior. Que si hem d’agradar a la Unió Europea, que si hem d’agradar a l’OTAN, que si hem d’agradar a les grans corporacions multinacionals i als inversors estrangers. Ja en parlarem d’això, no era propi de la dreta allò de “primer la independència i després ja ho veurem?” És lícit que el PDECAT advoqui per l’OTAN, per l’UE i els seus aliats, com Israel o els EUA. No ho nego. D’altres creiem en un futur de sobirania, sense cadenes externes, alhora que detestarem formar part del projecte imperialista que sembra la guerra i la misèria arreu del món. Però, fins i tot per a nosaltres, i això inclou al conjunt de l’independentisme i tot l’àmbit polític nacionalment autrocentrat, hi ha una cosa prèvia: saber (ara ja no dic creure) que el futur de la nació, la República Catalana i la seva defensa, és a les nostres mans. I a les de ningú més.
“Sí que haurem d’agradar” –al·legaran–, ja que és una condició insalvable ser reconeguts com Estat per la comunitat internacional. Però el que aquí vull dir és que, sobretot, cal que ens reconeguem nosaltres mateixos. I reconèixer-nos significa saber que som nosaltres els únics dipositaris del nostre destí, el fonament necessari i el requisit indispensable per ser, però sobretot per persistir i per esdevenir. De la mateixa manera que, malgrat l’ocupació francoespanyola durant més de tres segles, els catalans i les catalanes hem aconseguit persistir únicament gràcies als nostres propis esforços, en sentit diametralment oposat als esforços dels Estats opressors, ara que tenim la majoria social que ens permetrà fer possible esdevenir la República, hem de dipositar els nostres esforços més conscients per defensar-la fins al final. I això vol dir, també, ser el que vulguem ser, no per agradar a ningú, sinó per esdevenir allò més semblantment exacte a la voluntat democràtica del poble català.
Amb això no vull dir que hàgim d’ignorar el món que ens envolta, tot el contrari. Per poder-nos presentar al món, per poder esdevenir un actor que, segons el criteri de cada projecte polític, pugui agradar més o menys als altres, en tot cas, cal ser conscients de nosaltres mateixos, ser els primers que ens reconeguem. Estic convençut que no hi ha cap independentista que, des de la seva particular perspectiva ideològica, no persegueixi una societat més pròspera, més justa i més democràtica. Busquem, doncs, en aquesta fase històrica, la necessària unitat sense fissures per assolir l’objectiu fonamental: esdevenir un Estat veritablement sobirà, capaç d’enfortir l’economia nacional, progressar cap a la justícia social i cap a una democràcia sense conservants ni colorants. Fem arribar fins al màxim exponent la nostra voluntat de ser, sense complexos, i presentem-nos davant del món com una sòlida realitat inqüestionable. Aquesta és la millor defensa que podem oferir a la República que està apunt de néixer.
