Parteixo de la convicció que fer o no fer el referèndum d’autodeterminació i, evidentment, guanyar-lo està a les nostres mans més que mai, i que tot dependrà de la nostra determinació, de la nostra capacitat d’organització i mobilització i de que aquesta capacitat es demostri el més àmplia, unitària i persistent possible al llarg i ample de tot el territori de la nació. (i dic “nació” conscientment referint-me a tots els Països Catalans, perquè l’empenta cap al referèndum a Catalunya-Principat ha de ser com els terratrèmols que tenen el seu epicentre però moltes rèpliques que es van produint a l’entorn de l’epicentre i al llarg del temps); que el terratrèmol polític que representarà la convocatòria del referèndum ja s’està produint és una evidència: tenim tremolors dels unionistes i lava que escupen els tribunals espanyols, tenim, per fi!,una posició ferma política de la majoria parlamentària independentista al Parlament de la CAC, que semblava fins ara una majoria una mica acoquinada, com si no es cregués que era efectivament i aritmèticament una majoria; la posició d’escoltar el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries però només escoltar-lo i prendre’l com això que és: un dictamen no vinculant, està en la bona via d’actuar amb fermesa i tenir consciència del poder de ruptura que els hem donat amb els nostres vots. Forma part d’aquestes rèpliques de terratrèmol la bona sintonia que en molts aspectes polítics importants –la defensa de la llengua, el rebuig a un finançament espoliador, la vindicació de la necessitat d’unes infrastructures que relliguin els territoris, la suma de les potències culturals, el reconeixement i el rebuig d’una situació sistèmica de corrupció intolerable a tots els nostres Països (com ho demostra l’inestimable i actual Atles de la corrupció, el frau i la impunitat als Països Catalans)... Fora del Principat i, sense que es faci massa soroll, s’està notant un efecte de simpatia envers la nova situació política que pot esdevenir-se a Catalunya; que aquesta simpatia s’organitzi i s’evidenciï més o menys també és la nostra responsabilitat.

He dit i repeteixo que la bona marxa d’aquesta ruptura referendària està a les nostres mans: ara no és hora d’anar fent el ploramiques i posant pegues perquè no ens agradi tal o qual company de viatge: aquest viatge l’hem de fer entre tots, els que sumem a les esquerres independentistes i tenim projectes de poder popular i els que són més conservadors i “processistes” i treballen també pel referèndum i la Catalunya independent; ara s’imposa treballar per un projecte que ha de ser il·lusionant i engrescador per a tots els sectors, al mateix temps que assenyat i fruït d’una reflexió serena i sòlida; ja he dit més d’un cop que si veiem una cosa com impossible, probablement la convertim en impossible i al revés si veiem que amb el nostre esforç és pot fer possible una cosa difícil probablement estem obrint el camí perquè sigui possible.

És realment important que al mateix temps que la justícia espanyola es revenja dels milions de catalans que vam anar a votar el 9 N i castiga per això el President, la Vicepresidenta, la consellera d’Ensenyament i el conseller de la Presidència d’aleshores, i ara es vol - castigant la Presidència i part de la Mesa del Parlament-  revenjar-se dels vots que vam emetre el 27 S i que van donar –tant si agrada com si no- una majoria parlamentària a l’independentisme , és políticament important, repeteixo, que aquesta majoria parlamentària no hagi entrat en el joc de l’oposició, el seu filibusterisme i la seva actitud lamentable i covarda d’amagar-se sota les faldilles del PP-PSOE-C’S i del TC de l’Estat. Sembla que això d’anar amb el lliri a la mà, això d’haver-se gairebé cregut que el 27 S no vam guanyar (com ha insistit i insisteix encara tota l’artilleria del grup Godó i el seus amos i lobis catalano-espanyols), afortunadament s’ha acabat.

Una altra cosa és que tota aquesta trajectòria política del Parlament de la CAC revela que estem arribant al límit d’allò que legalment permet una estructura - l’Autonomia, el Govern autonòmic i el Parlament corresponent - que emana de la Constitució espanyola i hi està sotmesa; i la Constitució espanyola diu el que diu “que és una monarquia que només admet una sola sobirania i que només existeix políticament el poble espanyol... etc., etc. ) als catalans ni se’ls vol ni se’ls espera a no ser que siguin subjectes espanyols sotmesos a pagar i callar; hem d’admetre que l’Autonomia i els seus instruments no són políticament vàlids per tirar endavant, tots sols, un referèndum amb tots els ets i uts i, sobretot, les conseqüències d’aquest referèndum, si, com és molt possible, triomfa el Sí. Ja a partir d’ara ha d’activar-se una estructura política que no depengui de la Constitució espanyola, que s’impliqui en la convocatòria i celebració del referèndum i que demostri a la comunitat internacional que la nostra acció política ja està fora dels límits constitucionals espanyols; es tracta que l’Assemblea de Càrrecs Electes ja funcioni abans del referèndum amb l’encàrrec de donar validesa a la ruptura amb la Constitució Espanyola davant la comunitat internacional i deixar de jugar al gat i la rata buscant escletxes a la Constitució per a un impossible referèndum pactat. La negociació de les conseqüències del referèndum, fins i tot abans de la seva imminent celebració, vindran sumant un conjunt de circumstàncies en què comptaran els moviment de la majoria parlamentària de la CAC, i, per tant de les organitzacions polítiques objecte de la repressió judicial, l’activació de l’Assemblea de Càrrecs Electes, l’acció de tot el conjunt municipalista i, sobretot, l’organització i mobilització de tot el conjunt del moviment popular organitzat: ANC, Òmnium Cultural, sindicats, moviments per la pau, per la municipalització i reivindicació de l’aigua, moviments de lluita de les dones per la igualtat i per revertir el patriarcat, moviments en favor de la llengües nacionals (català i aranès i llengua de signes), moviments en defensa del treball a la terra i a les empreses i cooperatives, moviments contra la corrupció, moviments per un habitatge digne i per una renda mínima garantida... Tot això comptarà abans i després del referèndum, encara que després del referèndum prendrà molta importància

la inserció de totes aquestes lluites en la consolidació de la independència i la construcció de la República, és a dir en el procés constituent.