El mot populista.

S’ha posat de moda. Polítics i mitjans de suposada comunicació han anat introduint, com qui no vol, el terme populista, generalment per definir governants de Veneçuela, Cuba o Bolívia i per definir de manera negativa tots aquells i aquelles que es puguin adscriure a moviments contra les elits, aquí, a la gran Europa. 

D’aquesta manera, buscar el vot de les classes populars o bé vendre la idea que les classes menys afavorides s’han de protegir, són discursos associats al populisme. Populisme també és segons la seva definició, el predomini dels plantejaments emocionals sobre els plantejaments racionals, la mobilització social, el lideratge carismàtic, una economia imprevisible, l’oportunisme...

Del populisme al realisme màgic.

Un cop analitzada la seva definició, sorprèn si més no, que sent una tendència política que pretén atraure les classes populars, sigui utilitzada per polítics i mitjans per definir al rival polític. Si la democràcia es basa a intentar convèncer els electors (que en la seva majoria són classes populars), quin argument cínic pot dur a un grup polític a auto excloure’s de la definició de populista, però al seu torn, robant legitimitat al rival, atraure els electors cap a les teves posicions “autèntiques”  titllant el rival de populista?

Pinta i retalla, escull un polític o mitjà... i juga. 

Defensar corrents ideològics que sostenen la reivindicació del rol de l’Estat com a defensor dels interessos generals, utilitzar una retòrica nacionalista, tenir un lideratge fort i carismàtic...

Partint de la base que els partits grans i alguns no tan grans, tenen contractats grups de professionals dels estudis d’opinió, cercant conèixer que voldria l’elector per així prometre-ho en campanya d’una manera retòrica i encoberta i que tots ells s’embolcallen en banderes depenent de quin espai polític intenten ocupar, sembla obvi que cap d’ells queda lliure de la definició de populista i per aquest motiu, haurien de deixar de donar lliçons d’autenticitat. 

Rebutjar la corrupció dels polítics professionals i sentir desconfiança de les institucions públiques existents, no haurien de ser característiques de la definició del populisme. El que hauria de ser considerat populisme és pretendre que la corrupció sigui quelcom acceptat en l’interior dels ciutadans resignats i que a sobre, aplaudeixin cegament institucions governades per lladres, cacics i d’altres elements en corruptela constant. 

Populistos

Polítics apel·lant al teu racisme, velles glòries presidencials donant suport al candidat del canvi perquè no hi hagi canvi, elits donant-se la mà en congressos de misèria en nom dels miserables, mitjans de comunicació imposant models de vida...Autobusos amb entrepà pagat per anar a mobilitzacions minoritàries...Candidats perfectament estudiats...Crida a sentiments i emocions per no entrar a argumentar xifra per xifra...Banderes que es vegin des de l’altra punta de l’Estat, futbol i circ...

I si algú es mou i no ho accepta, la llengua punitiva del ventríloc el titllarà de populista. Populista. Populista...