"L'obesitat és capitalisme. Si som revolucionaris, hem de rebutjar l'obesitat"

En la meua recerca incansable per acceptar la diferència i tolerar tots els físics, m'he trobat amb arguments d'allò més diversos que neguen la gordofòbia o la ignoren completament. No podien faltar els dels companys de lluita que creuen tenir el do de la veritat absoluta. "El feminisme està bé, però companyes no us oblideu d'estar belles", sembla que diuen.

Segurament el seu discurs tinga una mica de preocupació real i veracitat. No puc negar les conseqüències directes del fast food en una societat de consum que no es nodreix sinó que engoleix coses plenes de productes nocius per a la salut, que busca el plaer immediat i el sedentarisme en tots els seus nivells, físics i mentals. Podríem debatre llargament sobre això i no em quedaria més que reconèixer que és una realitat. Ara bé, això és excusa per invisibilitzar la persecució contra els cossos grassos especialment si són de dones? La resposta és clara, no.

L'exemple més il·lustratiu de l'aliança "obesitat-capitalisme" el trobem als Estats Units, on es calcula que aproximadament un 41,7 milions d'homes i un 46,1 milions de dones són obesos (1). Un dels factors socials que influeix en aquestes xifres, és l'estatus econòmic. Els aliments pocs saludables i excessivament calòrics són molt barats, enfront dels aliments saludables, com verdures fresques i fruites, que no pot adquirir la població amb un nivell adquisitiu baix. A més existeixen els anomenats deserts alimentaris: "segons un informe dirigit al Congrés dels Estats Units pel Servei d'Investigacions Econòmiques del Departament d'Agricultura, prop de 2,3 milions de persones (un 2,2% del total de llars dels Estats Units) viuen a més d'una milla (1,6 km) d'un supermercat i no tenen automòbil propi". "En estudis realitzats s'ha trobat que en els districtes més rics es troben fins a tres vegades més supermercats que en els més pobres"(2).

Davant d'aquesta realitat, es fa negoci amb la idea oposada, "primesa-capitalisme", tota una maquinària milionària de frustracions (3): els centres d'estètica, la roba de moda, les revistes, la publicitat, les clíniques de nutrició i altres inversions que promouen un cànon de bellesa a seguir i que va molt més enllà del discurs de la salut per a convertir-se en un mercat i una forma de control social. La cirurgia estètica és un producte de consum més: la facturació dels centres mèdics especialitzats a l'estat espanyol en l'any 2016 és de 1.470 milions d'euros (10,1% més que el 2015)(4).

En el cas de la dona, aquesta forma de control social -pràcticament el 50% de les dones ha fet dieta enfront d'un terç dels homes (5)- es tradueix en la imposició d’una primesa que la mostra com un ésser fràgil i eternament menor d'edat. L'heteropatriarcat disfressat de 90-60-90 i de barretes de cereals, la feminitat en uns leggins cenyits i uns talons alts. Qualsevol esquema fora d'aquests paràmetres trenca la norma heteropatriarcal i es situa com a subjecte no apte dins del binarisme generat per aquest sistema (3). La bellesa -o el fals discurs del benestar: segons l'OCU la majoria de dietes no tenen valors nutricionals (6)- s'ha fet servir com a arma de dominació contra la dona, mer objecte decoratiu que ha de respondre sempre al desig masculí. "Una cultura obsessionada amb la primesa femenina no està obsessionada amb la bellesa de les dones. Està obsessionada amb l'obediència d'aquestes. La dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones: una població tranquil·lament bona és una població dòcil", que diu Naomi Wolf.

La violència simbòlica que exerceixen els mitjans de comunicació és rebuda de manera invisible (7). Els anuncis sobre cremes miraculoses generen la idea que una dona gran manca d'atractiu, i la forma de recuperar aquesta atenció social ha de ser la de mantenir-se el major temps possible jove. Aquest tipus de missatges calen en tota la ciutadania de la mateixa manera que calen els missatges gordofòbics. El cos gras és un cos defectuós, caduc i inservible, com el cos de les persones grans. Aquests cossos han de ser modificats, alterats, insultats, rebutjats per perseguir un ideal de salut / bellesa que ens allunye de la nostra realitat corporal i l'auto-acceptació. L'auto-odi com a campanya de desgast: un estudi de la Societat Espanyola per l'Estudi de l'Obesitat a l'any 2014 mostra que un 76% de les dones no estan contentes amb el seu pes (8).

Existeix darrere de missatges suposadament benintencionats de companys càrrega patriarcal? Com he dit, segurament hi haja un component de preocupació real, però també, i no es pot negar, un component d'heteropatriarcat. És l'amic revolucionari igual de contundent amb la salut dels seus companys homes? No, perquè la realitat és que l'amic revolucionari anticapitalista segurament no mesure igual les dones que els homes, fent una clara diferència segons el gènere de les persones, situant l'home en una posició de privilegi on no és qüestionat ni valorat pel seu físic com les dones.

D'altra part, i com es diu a la pàgina Stop Gordofobia, el discurs teòricament anticapitalista contra l'obesitat és un discurs contradictori: la pobresa és causa del capitalisme, algú argumentaria contra les persones pobres, els culpabilitzem des d'una postura d'esquerres? Doncs, per què fer-ho amb la gent grossa?

Quan el conjunt de la societat comparteix unes preferències estètiques, trencar amb aquestes idees és una tasca àrdua, més si això suposa reconèixer els propis privilegis i renunciar-hi. Totes i tots estem influenciats pel discurs del sistema dominant, però no podem acceptar ni normalitzar allò que sona a intolerància. Perquè la gordofòbia és això, és pressió estètica, és masclisme i prejudicis. Quan obrim el debat entorn a la gordofòbia, estaria bé ampliar mires i anar més enllà del discurs revolucionari antiobesitat, analitzant el que en realitat s'està denunciant des d'una perspectiva feminista i anticapitalista: ningú té dret a jutjar els altres per la seua aparença física, ningú té dret a imposar què és o no atractiu, tots i totes som subjectes amb poder de decisió, tots i totes comptem, les dones som més que les nostres mesures i no hem vingut ací per a agradar el personal i sobre tot, parlar de salut no hauria de ser pretext per poder seguir exercint discriminació contra ningú.

(1) http://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/04/160401_salud_paises_mas_obesos_lb 
(2) http://www.foodispower.org/es/desiertos-alimentarios/ 
(3) https://www.riotandroll.com/single-post/2015/07/29/Gordofobia-el-peso-del-capital 
(4) http://cronicaglobal.elespanol.com/ecoonomia/social-ecoonomia/cuanto-genera-la-cirugia-estetica-en-espana_66840_102.html 
(5) http://www.medicinatv.com/reportajes/quien-se-libra-de-la-dieta-1417 
(6) www.capital.es/2015/06/16/el-negocio-de-las-dietas 
(7) www.pikaramagazine.com/2013/12/belleza-a-tu-manera 
(8) http://www.20minutos.es/noticia/2057106/0/encuesta/peso/mujeres/