Estàvem a una passa del Paradís, aquí a Mallorca i al món, i començàrem a caminar-la plegats. Vaig conèixer una persona que no només era la bona gent que rebrostava d'aquells pobles que havien patit l'acarnissament feixista, sinó que hi incorporava de manera decidida, tot allò que del món servís per a fer més autèntica, real i solidària tal manera de ser. 

En Macià era un hippy, un pacifista, en un sentit per a mi molt autèntic de la paraula. Dins la bandolera de caçador, ell que mai va pegar un tir ni va caçar cap ocell, agenda, llibres, convocatòries, idees, documents, la cartera, potser tabac...però sobretot desig de fer, de riure i de viure...”tot lo món és món, llevat de Montuïri que és la capital del món”. 

Jo he vist com en Macià alegrava la vida per allà on passava. “Padrecito ianqui”, l'anomenava un pobret malalt mental que passejava pels carrers de Palacagüína. En Macià, rossenc i amb texanes, feliç i fent feliç a la gent del poble i del camp, cooperativistes de la Nicaragua Sandinista. Nombroses converses i anècdotes em venen al cap sense espai ni temps per contar aquí. 

Hi havia un lloc, unes terres agrícoles i forestals que encara hi són, que la Revolució havia conquerit i deixat en mans de les famílies pageses que sempre l'havien treballada, per allà hi passava un riu que de manera cíclica es desbordava i deixava en res les collites que als seus costats s'hi sembrava. Allò significava fam, desnutrició, sobretot infantil, patiment i mort. Com a col·laboradors d'una ong mallorquina anomenada Pro-Sud, hi viatjarem un llunyà mes de maig del 89, superant la sorpresa i admiració per tot allò que contemplàvem i “platicàvem”, posarem les mans a la feina i ajudarem a construir un pou, a l'antiga, i més amunt, sobre un turó, un safareig. Des de Mallorca hi duguérem una bomba mecànica que pujà l'aigua des del pou al dipòsit i així de cop i volta els pagesos d'aquella cooperativa començaren a poder regar i cultivar grans extensions de terres, abans de secà. L'agraïment d'aquella gent camperola de mans de call dur va ser gran, i molt més i sobretot quan varen saber que en Macià havia estat detingut uns mesos després i condemnat a presó per un llarg període de cinc anys. Com podia ser que una persona tan alegre, solidària, conscient i sincera pogués ser empresonada? A l'escola i institut del poble es varen fer representacions teatrals de la visita d'en Macià, que eren divertides, alegres, on hi incorporaven petites anècdotes de la presència de l'amic, però també s'hi feia esment a la solidaritat, la lluita i en el patiment personal que aquesta comporta, aquella gent ho coneixia bé això. Les dones i els homes que formaven part d'aquella cooperativa i altres dels voltants, es reunien sovint i en qualcuna de les seves assemblees fins i tot s'exposava la idea, tan infantil com volgueu, però tan humana i solidària, de com fer per alliberar en Macià de la presó. Entre els objectes personals den Macià, segur que hi ha nombroses cartes, dibuixos, camisetes, gorres i objectes diversos que aquella gent, com a mostra d'agraïment, li varen fer arribar.

Hi ha persones que tenen el que s'anomena “carisma”. Jo no sé perquè ni ben bé què significa això, però sens dubte en Macià tenia qualque cosa que de cop, en una primera presència i al llarg de la relació sabia mantenir quelcom d'amic, de proper, de bo, de sincer. No exager. N'hi ha d'altres que per més que ens hi esforcem no assolim aquesta facilitat d'empatia, de franca comunicació.

Quan vaig assistir al comiat de la gent amiga al cementiri de Montuïri, vaig poder comprovar, una vegada més, que al llarg dels anys aquesta capacitat d'estima i comunicació que en Macià provocava restava intacta. Personalment sent viva i emocionada a les meves mans la darrera estreta que em va fer. Una abraçada, Titi.