A l’espera que es facin explícites les disposicions administratives de govern propi –allò que anomenem estructures d’estat– i, sobretot, la llei de transitorietat parlamentària i de com se’n farà viable la legalitat –allò que anomenem el pas de la llei a la llei i que ha d’incloure el referèndum d’autodeterminació–, la realitat política i social s’ha començat a instal·lar en una via accelerada de conflicte que inclou obertament la via repressiva.
Arran de la victòria electoral del PP en les eleccions generals, l’operació de diàleg encomanada a Enric Millo i encapçalada per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría no ha fet sinó confirmar que la solució del govern espanyol respecte del problema territorial amb Catalunya és amagar-se darrere de la llei com a raó última de la innegociable raó d’estat i negar rotundament la possibilitat de pactar la convocatòria d’un referèndum.
I ho fa en l’aberració de considerar, amb la llei a la mà, la legitimitat d’actes democràtics –ho va ser escrupolosament la consulta del 9N– com a actes de delicte sediciós i aplicar-los la legalitat vigent encara que sigui contra el parer dels lletrats de l’estat a Catalunya. Cap perspectiva més, si no fos perquè tot aquest procés contra el Procés va acompanyat de l’estratègia constant, deliberada o opaca, d’obrir vies d’aigua entre els defensors del sobiranisme i les seves contradiccions.
Aquesta estratègia es manifesta més intensament en cada un dels episodis en què la majoria independentista s’exposa irremissiblement a haver de renovar la representativitat parlamentària. En aquest sentit, l’aprovació dels Pressupostos amb la CUP, fent servir les paraules del president Puigdemont, han sigut una altra “prova d’estrès” del bloc sobiranista que, un cop superada, ha dissipat la possibilitat d’una convocatòria d’eleccions anticipades i la consegüent i més que possible dispersió de les forces sobiranistes en un retorn a la lògica autonomista un cop fora dels marges del full de ruta que comparteixen. A més a més, tant la posada en escena a Europa de les pretensions del govern de Junts pel Sí, que han donat visibilitat al conflicte, com el Pacte Nacional pel Referèndum, que ha renovat la transversalitat de l’aspiració referendària catalana, han permès fer més visible la voluntat sobiranista.
El fracàs de la “gran esperança blanca” que el poder de l’estat havia posat en la interrupció brusca del full de ruta independentista (és a dir, el que podria haver representat la no aprovació del referèndum i la convocatòria de noves eleccions autonòmiques) ha fet redoblar els esforços de l’estat espanyol i de les organitzacions unionistes per menystenir la via política de la negociació i passar de ple a la intensificació d’una ofensiva repressiva.
Obert, doncs, aquest moment de repressió, l’única possibilitat de resposta és oferir resistència, convertir el moviment independentista que hem construït en un sòlid bloc resistent. D’una banda, fent una crida a tots els demòcrates a comprometre’s en el referèndum i garantir-hi la màxima participació, per veure-hi, en el resultat, el retrat més fiable de les aspiracions sobiranes de la societat catalana. I, de l’altra, des de l’opció del “sí” a la independència en aquest referèndum, instant tots els actors que hi estan a favor a desplegar una estratègia unitària que en faci visible el compromís i la determinació, sense oblidar, una vegada més, la mobilització al carrer, el rerefons imprescindible per mostrar-nos i mostrar al món que aspirem a la república.
No per evident, està de més recalcar-ho: en l’estadi més visible, el moment present, el judici del 9-N i dels seus responsables polítics, és el punt de partida d’una confrontació creixent entre dues visions: la juridicorepressiva del govern de l’estat i la visió politicoreferendària del govern de la Generalitat i de la majoria dels seus representants parlamentaris, i també, sobretot, d’una part important de la ciutadania, que s’expressa tant a través de les institucions i organitzacions socials de tot tipus com en actes públics al carrer.
Hem de ser conscients, però, que caldrà que la mobilització sigui permanent i que l’organització sigui encara més forta i efectiva. Convindrà, per exemple, que arreu del territori el nou període de resistència faci possible incorporar al moviment tothom que estigui disposat a defensar la República catalana que estem ajudant a néixer.
La mobilització i l’organització que ens han portat fins aquí ens han d’ajudar a recórrer la part del camí que sabem que serà ara més i més decisiva.
Drassanes per la República Catalana
Febrer de 2017
