Falten poc més de 90 dies perquè el «run-run» de Colau compleixi dos anys de mandat a l'Ajuntament de Barcelona. Aquell maig del 2015 l'esperit de Can Vies incendiava els carrers de Sants, i Trias deia adéu al seu mediocre regnat. Una legislatura que només serà recordada com una pausa entre les vora quatre dècades en què el PSC, de la mà d'ICV, han convertit la Casa de la Vila en la seva menjadora particular.

Durant aquests quasi dos anys d'alcaldia de Barcelona en Comú —amb el PSC de Collboni al costat— la ciutat no ha canviat gaire. La capital del país segueix perdent qualitat de vida i sobretot allò que la va fer gran: la seva autenticitat. El que sí que ha girat com un mitjó en aquests dos anys ha estat la percepció dels problemes dels seus habitants. El baròmetre municipal de desembre donava una dada alarmant: l'11,7% dels enquestats assenyalava el turisme com el segon problema més gran de la ciutat, només per sota de l'atur. El turisme ferotge lligat a una gentrificació galopant és alimentat per un model Barcelona ideat pels mateixos que ara governen amb els comuns i que diuen combatre'l. Un model de ciutat que substitueix, indefectiblement, les classes subalternes per empresaris d'èxit, estrelles culturals que poden permetre's lofts milionaris i especuladors voraços vinguts d'arreu del món. En aquests dos anys, el preu del lloguer de l'habitatge ha arribat a cotes més altes que les d'abans de la crisi. El petit comerç recula i la ciutat s'ha convertit a marxes forçades en una gran franquícia marca blanca del millor postor. Algunes de les promeses, com la d'adhesió a l'AMI, a tocar dels dos anys després d'haver-les fet, no s'han complert.

Mentrestant, part de l'oposició de la ciutat segueix bramant amb el Franco del Born i oblidant que a Trias li va faltar poc per dedicar-li un carrer al feixista Samaranch. Amb tant de soroll, amb aquesta cridòria, és quan els palmeros de Colau, per terra mar i Twitter, troben l'excusa perfecta per titllar de lacai convergent qualsevol que s'atreveix a qüestionar la política municipal. Ni un bri d'autocrítica, ni una miserable disculpa, ni tan sols per haver-se gastat de les butxaques dels contribuents 180.000 € per col·locar una estàtua del dictador davant del Born, creant, amb nocturnitat i traïdoria, un conflicte cultural que pretenia encobrir memòries, ignorant sobiranament que, per a molts, el problema no era l'acció artística sinó el lloc i les maneres. D'aquell fet en van treure el resultat esperat de distreure l'atenció per dilatar el que algun dia hauran de reconèixer: que canviar Barcelona, més enllà d'estèrils mesures estètiques, no es pot fer amb la màgia del «run-run» sinó amb fermesa, ruptura de model i la complicitat dels seus habitants. Després de 21 mesos d'assaltar el poder, Barcelona no només no ha canviat gaire, sinó que a més, sembla que ha deixat de banda el carrer.

Quan l'esquerra responsable del pacte constitucional va agafar les regnes de l'alcaldia l'any 79, no van ser pocs els líders veïnals de la transició que van acabar reconvertits en pragmàtics consellers de districte o tècnics panxacontents de sous astronòmics. Esperem que els que han mogut els moviments socials durant els últims 15 anys a la ciutat i que van veure en Barcelona en Comú una legítima finestra d'oportunitat, recordin la lliçó, perquè el primer símptoma que la història podria repetir-se és que a la ciutat ja ningú protesta —permeteu-me exagerar, lògicament, hi ha manifestacions cada setmana— i quan algú s'atreveix a prendre els carrers és tractat de sectari anarcocupaire o d'agent pagat pel PEDcat. No hi ha ni mea culpa, ni gama de grisos, ni tampoc marge de maniobra. L'Ajuntament ho fa tot bé i qui s'atreveix a qüestionar-lo és un cadell de la dreta nacionalista. Perquè és clar, per sobre de Colau hi ha una administració que es diu Generalitat que és qui realment talla el bacallà. Ai las!, aquells que critiquen els que tenen Madrid com a boc expiatori dels seus mals, també diuen, quan els hi convé i escudant-se en el Govern, el no-tot-és-culpa-de-Colau. És el que té el maniqueisme: només és bo quan s'aplica als altres.

Pintar una ciutat de bons i dolents com a únic recurs per dissimular la seva impotència no sembla que sigui la sortida més intel·ligent. Només així s'entén que l'Ajuntament hagi permès, a quatre dies del xou del Born, instal·lar una exposició efímera feta amb carros de supermercat sobre el Fossar de les Moreres, sabedors d'una polèmica assegurada. No cal ser independentista per entendre que un espai de memòria on s'hi recorda gent que va deixar-hi la pell per la llibertat —així, en singular— no hauria de ser mai un espai de mercadeig sota cap excusa, tampoc aprofitant-se d'uns estudiants de Belles Arts. Ara, sí que cal ser un cretí de campionat per dir, borratxo de despotisme, que si no vols que es pixin al fossar facis tu de sometent. Amb tanta indigència mental no em queda altra cosa que esquinçar-me les cordes vocals cantant Ciutat Podrida, esperant que, més d'hora que tard, se'n vagi tot a la merda.