Per fer una anàlisi realista del tema dels nous pressupostos cal partir de tres consideracions prèvies

En primer lloc estem, en aquests moments, en un procés de negociació respecte als diners destinats a fer funcionar la CAC ( Comunitat Autònoma de Catalunya) tal com l’estableix l’Estatut d’Autonomia mutilat pel TC,amb totes les funcions retallades i sotmeses al FLA i al deute espanyol i els seus interessos corresponents. Estem negociant, doncs, sobre la base d’una miserable autonomia econòmica basada en l’espoliació permanent, dia rere dia, mes rere més dels diners que surten de tots els catalans i ja no tornen, uns 16.000 milions d’euros l’any. Menystenir aquesta dada ens allunya de veure quin és l’enemic veritable –l’Estat Espanyol- i ens fa perdre temps i energies de cara a impulsar la ruptura amb aquest Estat i la situació d’espoliació. Per dir-ho amb paraules del poeta ens estem barallant per les molles quan la batalla és pel pa sencer.

En segon lloc tampoc no és bo ni realista no partir de la dada que els tributs propis de la CAC representen el 1’1% del que recapta la Generalitat entre els tributs cedits compartits (el 50 de l’IRPF, el 50% de l’IVA recaptat, alguns impostos especials) i els tributs cedits totalment (transmissions patrimonials, successions, patrimoni, joc, i altres). La CAC només disposa de certes competències normatives pel que fa a un 58% del total d’ingressos tributaris. I només un 13 % dels ingressos tributaris són efectivament recaptats per la Generalitat; la Generalitat no recapta directament cap dels impostos compartits ni els impostos sobre el patrimoni. Altre cop ens trobem amb una disputa per les molles  i un menysteniment de la necessitat del pa sencer.

En tercer lloc és bo recordar el context polític del que provenim: aconseguir que el president Mas dimitís no ens va garantir que igualment plegués el seu partit de l’hegemonia en el Parlament i el govern, perquè el nou president continua sent del partit de Mas; en canvi, varem haver de acceptar un acord amb Junts xSí en què l’objectiu era ‹‹garantir l’estabilitat parlamentària i enfortir l’acció de govern durant aquesta legislatura›› i , en aquest sentit, la CUP es comprometia a ‹‹no votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l’esmentada estabilitat››  Després d’aquest acord  no és gens estrany que l’esmena a la totalitat dels pressupostos 2015-2016  i, per tant el seu bloqueig i l’alineament amb els grups parlamentaris contraris al procés, fos interpretat com un trencament de l’acord esmentat. De tot plegat, segons el meu parer, la CUP no n’ha tret guanys polítics importants ni per a les classes populars ni per a la pròpia CUP: la pròrroga del pressupost ens va deixar amb els pressupostos dels odiats Mas, Boi Ruiz, Mas Collell i companyia (despesa per habitant de 2033€ al mateix nivell del 2004, augment zero en salut i del 0’4 % en educació i un miserable pla especial per polítiques socials de 100 M€) i ens va allunyar d’uns pressupostos més socials; la força de negociació de la CUP respecte als nous pressupostos 2016-2017 ha quedat sensiblement afeblida i socialment – malgrat que és cert que els mitjans de comunicació han jugat un paper molt brut- les posicions de la CUP han perdut molta credibilitat entre la gent en general i els nostres votants en particular. La pèrdua de prestigi no afecta únicament el grup parlamentari, ni algunes persones en concret sinó que perjudica i desgasta directament la dura feina del dia a dia de les assemblees locals i compromet negativament la base social i popular de l’independentisme.

Conclusió: sigui com sigui el pressupost 2016-2017 segur que serà millor que el prorrogat del 2015 i no pot ser tractat de la mateixa manera: de moment no s’ha bloquejat el seu debat en admetre el grup parlamentari de la CUP la seva entrada en tràmit parlamentari; queda pendent una etapa de negociacions dures que pivota sobre el que s’ha batejat com “les tres erres”: ruptura,  reversió de retallades, redistribució de la riquesa. La ruptura ha de tenir la seva concreció en el referèndum sobre la independència que serà decididament una prova de la força de la insubmissió general a què ha arribat la societat catalana: el pressupost té una partida explícita pel referèndum, segurament destinada a atraure les ires dels unionistes i el TC, però, de fet, totes les partides del pressupost han d’estar impregnades d’aquesta filosofia referendària. De la reversió de retallades, les més importants són les d’educació i sanitat i, per aquest motiu la mobilització d’aquests sectors en aquests moments és important. De la redistribució de la riquesa cal dir que queda molt progressista i irrefutable defensar que els qui més tenen aportin més però cal tenir en compte que en el sistema fiscal espanyol vigent hi ha un gran desequilibri entre l’aportació tributària que fan les rendes del treball i les del capital. La Generalitat no té competències tributàries sobre les rendes del capital i així se li escapen l’impost de societats, les gravacions sobre les socimis o fons d’inversió diversos. Es fa difícil, en aquesta situació de disputar-se les engrunes, que l’objectiu “que paguin els rics” pugui tenir una implementació real, però com que els catalans, segons diu la dita “de les pedres en fan pans”, segur que es poden trobar marges per plantejar seriosament tant la reversió d’algunes retallades com la construcció d’una renda mínima garantida que eviti els nivells de pobresa escandalosos que s’estan estenent. Decidir com es vesteix o desvesteix un sant per vestir-ne o desvestir-ne un altre serà, segurament molt dolorós però inevitable.

Els pressupostos 2016-2017 són una gran batalla política que està i estarà plena de gestos destinats a la galeria, farcits de retòrica pseudoprogressista, però en definitiva el que ens cal en aquest moment és no perdre de vista que el que volem no és una batalla autonomista per les molles sinó una batalla pel pa sencer de la independència política i el progrés social. Tornar a la casella de sortida del no als pressupostos és allunyar-nos d’aquest objectiu i és encetar una via incerta per a la ruptura i la construcció de la República Catalana Independent. seria, en canvi, un regal immens per a l’unionisme que està desitjant aquesta ensopegada com a única sortida a la crisi de l’estat espanyol.