Un dels debats col·laterals del llarg i esgotador, però necessari, debat sobre els pressupostos de la Generalitat de dalt és la repercussió que aquests poden tenir en l’eixamplament de la base social del sí en el futur referèndum. Segons alguna teoria, que els pressupostos siguin més socials (en la mesura que reverteixin retallades i privatitzacions, que incrementin el grau de progressivitat fiscal... ) ha d’ajudar a construir una majoria social favorable a la independència, en la mesura que un canvi de tendència respecte a l’evolució de les polítiques pressupostàries d’anys anteriors   ens aproparà sectors de les classes populars fins ara reticents a un trencament amb l’estat ocupant. Ja em permetreu que ho posi en dubte.

Una breu puntualització prèvia, per a evitar males interpretacions: per compromís polític, per necessitat social i al marge d’hipotètiques repercussions referendàries, la CUP ha de collar el Govern fins l’últim moment i fins allà on sigui possible, per a millorar al màxim els pressupostos en tots i cadascun dels capítols. Dit això, tornem als dubtes. Quin és el marge entre els pressupostos presentats pel govern i uns de suficientment socials per a convèncer reticents? Incrementar uns quants centenars de milions la despesa dels sistemes públics de salut, d’ensenyament, serveis socials, etc..., en detriment d’altres partides menys necessàries i de l’augment de la recaptació, mitjançant impostos a les rendes més altes, hauria d’evidenciar quin és el model de país que vol l’esquerra independentista en contraposició al que defensen sectors polítics gens proclius a vincular independència a canvis socials. Aquest esbós de país, traçat més tènuement del què caldria per les limitacions del pressupost d’ingressos, potser podria tenir l’efecte colateral de fer virar cap a l’esquerra independentistes convençuts però per què hauria de fer decidir cap al sí els dubtosos dels beneficis de la independència? Al cap i a la fi aquestes millores s’haurien produït en el marc de la negociació d’uns pressupostos legalment autonòmics. Un reticent encara en podria fer la lectura contrària: veieu com dins d’Espanya hi ha marge de millora, sense cap necessitat d’independències que no duen enlloc...

Significa això que no hem d’aprofitar la negociació pressupostària i els resultats positius que se’n derivin per a fer pedagogia independentista? És clar que se n’ha de fer. I en diferents direccions. La primera denunciant les més que probables suspensions que puguin arribar des de l’Estat i els seus apèndixs judicials, així com les patides els darrers anys. El principal mèrit de l’enorme creixement de l’independentisme dels darrers anys en aquest (tros de) país és de l’Estat espanyol. Per tant no hem de restar-li protagonisme sinó que cal difondre al màxim les seves actuacions, evidenciant-les als ulls dels seus afectats. Si l’Estat s’ha carregat lleis com la de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica, per posar només un dels exemples més escandalosos, per quin motiu encara hi ha reticents a la independència entre els sectors directament afectats per la seva suspensió? I entre els sectors organitzats que es mostren públicament partidaris de les mesures incloses a la llei?

Un altre camp de batalla que, incomprensiblement, l’esquerra independentista ha deixat en mans de sectors conservadors és el de l’espoli fiscal. No sé si per acomplexament davant del discurs de l’esquerra sucursalista, que sempre ha considerat “de dretes” qüestionar el model hispanocèntric de “solidaritat” imposat per l’Estat-sangonera espanyol, hem tendit a no donar a aquest tema la rellevància que hauria de tenir en el discurs públic, i més en moments i debats com els actuals. En lloc de denunciar amb fermesa l’espoli fiscal a que l’Estat espanyol sotmet els Països Catalans –perquè és un fenomen nacional: els Països Catalans són negats o posats en dubte per molts dels seus habitants però compten amb el reconeixement unànime dels ministres espanyols d’hisenda- tendim a limitar el discurs a la denúncia de l’evasió i el frau fiscal, que alguns càlculs xifren en quantitats similars a les de l’espoli espanyol, com si fos incompatible denunciar alhora ambdós robatoris. El discurs hauria de ser molt senzill: tots i cadascun dels euros que han tributat (o que haurien d’haver tributat) tots i cadascun dels habitants d’aquest (tros de) país haurien d’estar inclosos en els pressupostos de les nostres institucions. Qualsevol altre destí d’aquests calés -es digui Espanya, Suïssa o les Bahames- suposa una disminució dels pressupostos públics de les institucions catalanes i, en conseqüència, una pèrdua de serveis que perjudica principalment a les classes populars.

Els encara reticents a la ruptura amb l’estat potser poden posar en dubte que la República catalana sigui més eficaç en la lluita contra la corrupció i el frau fiscal –tot i que un procés constituent els obre la possibilitat a aportar també mesures en aquest camp- però és de calaix que la independència acabarà amb l’espoli espanyol. En el cals concret de la Catalunya ara presumptament autònoma aquestes xifres se situen al voltant dels 16.000 milions d’euros anuals. Comparem aquesta xifra amb les del projecte de pressupostos de la Generalitat del 2017: Salut 8.806 milions; Ensenyament 4.821 milions; Treball, afers socials i família 2.872 milions; total 34.029 milions. Un reticent a trencar amb l’estat deixarà de ser-ho perquè aconseguim moure uns quants milions entre partides i, en canvi, se li’n fotrà la possibilitat de poder disposar de gairebé un cinquanta per cent més de recursos?

Posats a comparar xifres, aquests dies s’ha fet molta cagarel·la amb la Marató de TV3. Amb l’esforç i la col·laboració de moltíssima gent s’han recaptat 8.490.607€. Com deia més amunt, el dèficit fiscal del marc geogràfic de la Marató és d’uns 16.000 milions d’euros anuals o, el què és el mateix, uns 44 milions diaris. Dit d’una altra manera, en aquest tros de país fem cinc maratons i mitja cada dia, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, només pel privilegi de disposar del DNI espanyol a la butxaca. Si aquestes xifres no serveixen per a esvair reticències potser cal dedicar unes quantes maratons a la recerca i el tractament de la síndrome d’Estocolm.