Fa dos dies el líder del Partit Popular a Catalunya feia broma a Twitter amb possible agressió a un rival polític. La piulada era cridanera sobretot perquè provenia d’un dirigent de primera línia d’un partit polític que ha sigut sempre molt curós a l’hora de denunciar qualsevol amenaça o agressió contra els seus càrrecs i militants i ha criticat qualsevol actitud que entengués que en podia suposar una burla o una reducció de la gravetat del problema. Començant pel mateix Albiol, que va convertir un ninot amb la seva efígie que una comissió de festes de la ciutat pretenia cremar amb tota una polèmica política.
La piulada va tenir una ràpida resposta a la xarxa –on milers d’internautes van mostrar el seu desacord- i la CUP va demanar a la Fiscalia que obrís diligències per un possible delicte d’odi. La majoria de mitjans en català van fer-se ressò de la polèmica i també de la resposta de Garcia Albiol, que literalment acusava els crítics de «no entendre la ironia» i de «voler treure rèdit polític» del tuit.
En canvi la notícia és pràcticament impossible de trobar a mitjans en castellà. La Vanguardia i El Mundo es limiten a reproduir el teletip d’Europa Press a l’edició digital sense donar-li massa importància. El Periódico és l’únic que en fa una explicació una mica més elaborada. La resta res de res. El programa de La Sexta El Intermedio va fer una broma sobre Garcia Albiol i un moc però evitant qualsevol referència a la piulada i El País només ofereix la notícia en la versió en català de l’edició digital. La resta ni tan sols això.
La cobertura no és comparable amb els acudits a Twitter del regidor madrileny Guillermo Zapata, que han mogut rius de tinta i tres processos judicials. Ni tampoc el linxament mediàtic i virtual al qual va sotmetre’s a antitaurins anònims –a vegades fins i tot de dubtosa credibilitat– per alegrar-se per la mort de toreros.
O en un cas encara més proper en el temps i la geografia. El 4 d’octubre el programa Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio preguntava als seus seguidors de Twitter si estaven disposats a «impedir físicament que jutgin Mas, Ortega i Rigau». La piulada va suposar una allau de crítiques a l’emissora –inclosa petició del PP per a què intervingués la Fiscalia- i titulars on s’interpretava que la pregunta era una crida a la mobilització o fins a la violència: «Catalunya Ràdio crida a defensar físicament Artur Mas», «El PP acusa Catalunya Ràdio d’incitar amb un tuit a la violència» o «Els jutges catalans esclaten contra Catalunya Ràdio». Fins i tot diaris com El Periódico i La Vanguardia van enfocar la notícia adjectivant el tuit de «polèmic», una consideració que sembla que no tenia la piulada d’Albiol.
Potser aquest cas és l’inici d’una nova tendència mediàtica que desterra per sempre el clickbaiting polític, buscant les notícies fàcils construïdes a partir de suposades polèmiques de Twitter. O ans al contrari acaba sent la demostració que darrere aquesta actuació periodística hi ha una clara tendència ideològica que magnifica unes polèmiques i en silencia les altres.