Introducció al llibre “La Història m’absoldrà”
Aquest llibre no és un text sobre el castrisme, i tampoc pretén ser una descripció de la vida i obra de Fidel Castro, ni de l’evolució del règim cubà. És simplement, i més precisament, una aproximació a un episodi concret, succeït l’any 1953, on hi ha el germen del procés revolucionari que va portar a l’ensorrament d’una poderosa i cruel dictadura l’any 1959.
La figura de Fidel Castro i el règim polític que aquest líder va contribuir poderosament a instaurar no es poden tractar en una obra d’una extensió breu perquè un estudi de caràcter global demanaria abordar alhora l’anàlisi de la conjuntura política americana i mundial per a entendre’n, tant la seva repercussió, com la seva perennitat. Però la lectura d’aquest llibret sí que pot aportar una idea prou completa de l’empenta revolucionària que va fer que un moviment encapçalat per un grapat de joves rebels assolís la victòria, en un termini curt d’anys.
La Història m'absoldrà és el text del discurs que Fidel Castro va pronunciar en la seva pròpia defensa l’any 1953, havent estat detingut i acusat de l’assalt a la caserna Moncada de Santiago, el 20 de juliol d’aquell mateix any. En aquest text Fidel Castro argumenta, fonamentant-se en la Constitució de Cuba del 1940, sobre el rebuig als abusos de la dictadura i el dret inalienable a la revolta contra la tirania amb el suport del poble cubà; i sobre la legitimitat de la seva acció tot posant a la llum les injustícies del règim dictatorial de Batista que havia derogat aquella Constitució aprovada democràticament.
Al llarg d’aquestes pàgines podreu llegir, en primer lloc, els raonaments que el portaren a assumir la seva pròpia defensa i les dificultats que va trobar en la seva activitat com a defensor, tot descrivint alhora les sessions precedents del judici, la inconsistència de les acusacions de la fiscalia i les calúmnies de la dictadura. Tot seguit Castro aborda la descripció dels fets jutjats, des del punt de vista militar, remarcant el paper de les forces armades cubanes sota la dictadura i valorant la intenció que hi havia en l’atac i el suport social que havia rebut l’acció, i la situació social del poble cubà. Entrant en l’aspecte dels continguts polítics exposa aleshores ‘les cinc lleis’ que resumeixen el programa del moviment revolucionari tot fonamentant-se en la constitució cubana del 1940, insistint en diferents aspectes tràgics de la situació social del poble cubà, la inspiració de l’heroisme que ha estat present històricament en les lluites del poble i els crims de la dictadura, per a acabar proposant les mesures necessàries de depuració de l’aparell de l’estat, les polítiques contra l’atur etc.
En el seu discurs, Fidel Castro no escatima cap detall de les greus atrocitats comeses per l’aparell repressiu de la dictadura. Argumenta especialment de quina banda es troba situat el dret, tot recordant la necessària independència del poder judicial i analitzant també diferents aspectes del poder polític i, concretament, els partits del règim dictatorial. I mostra que, en conseqüència, contra un règim cruel com el que descriu és lícit lluitar per tots els mitjans.
La legitimitat de la lluita o dret de resistència, com l’anomena, és tot seguit reforçada pel recurs a l’esmentada Constitució de Cuba de l’any 1940 i a diferents autoritats històriques universals i fent referència també a la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. En el darrer al·legat apel·la a l’obligació moral que emana del fet de ser cubà, tot concloent la seva defensa amb la insistència sobre la plena legitimant la revolta.
Aquest text és un magnífic resum dels objectius que movien la revolució cubana, fonamentats en la consciència nacional i popular, hereva de la lluita per la independència d’Espanya que, a la fi del segle precedent, havia emprès el líder cubà d’origen valencià José Martí. El gruix de l’argumentació es basa en les idees de la solidaritat i la igualtat social que havien de prevaler entre els seus compatriotes cubans. Castro fa referència a qüestions punyents com l’escandalosa xifra de més d'un milió de desocupats (en un país que tenia aleshores una població de poc més de sis milions d’habitants), als greus problemes d’habitatge i al fet que més de la meitat de les millors terres de l'illa es trobessin en mans de companyies estrangeres (en particular dels Estats Units d’Amèrica) i a la precarietat dels contractes dels agricultors. Esmenta també l’elevat índex d'analfabetisme i la manca de protecció contra malalties endèmiques etc.
Per a entendre la incidència d’aquest text que presentem i algunes referències que hi apareixen, cal aportar algunes dades històriques molt generals, relatives sobretot als anys precedents. La independència de Cuba respecte d’Espanya, s’aconsegueix l’any 1902, després de la rendició espanyola del 1898 i la retirada dels Estats Units. La rendició espanyola era el resultat d’una guerra revolucionària iniciada el 24 de febrer de l’any 1895. Com a precedents cal assenyalar la ‘guerra dels 10 anys’, del 10 de novembre de l’any 1868 a l’any 1978, i el cruel afusellament de vuit estudiants innocents el 24 de novembre del 1871. En la guerra d’independència destacaria la figura de José Martí com a organitzador de la revolta i heroi mort en combat, tot un exemple revolucionari que influiria fortament en l’ànim de Fidel Castro i el seu entorn. Com tants altres líders revolucionaris cubans José Martí tenia cognom català (son pare era nascut al barri actual de Campanar, a la ciutat de València, quan aquesta població era un municipi de la rodalia de la ciutat). En aquest aspecte concret, el cas de José Martí i altres companys del mateix origen era sens dubte, un reflex de les repercussions del sentiment de rebel·lia de les classes populars dels Països Catalans de l’època, que es revifava a la diàspora, en un context especialment favorable.
Per la seva banda, Fidel Castro, neix el 13 d’agost de 1926 a Birán, a l’antiga província d’Orient (Oriente), focus històric de revoltes populars. A causa de la seva intel·ligència prematura, els seus pares van decidir d'enviar-lo a estudiar a Santiago de Cuba a l'edat de sis anys, amb la seva germana i tutora. (Cal recordar aquí que, durant aquests anys tingué lloc l’alçament popular, amb el suport de l’exèrcit, de l’any 1933, que va enderrocar el president Machado, una revolta que fou tot seguit traïda pel cop d’estat encapçalat per Fulgencio Batista, el qual mantindria la seva influència fins a l’any 1945). Després de passar Fidel uns anys de penúria ingressa l’any 1939 en un col·legi de jesuïtes a Santiago mateix, i l’any 1945 es matricula a la Universitat de l'Havana per a estudiar dret, on es gradua l’any 1950. El seu temps d’estudi (1945-1950) és intens i s’arriba a matricular de tres carreres (dret, dret diplomàtic i ciències socials). Es prepara a fons amb la intenció d'obtenir una beca per a estudiar a Europa o als EUA. També és el seu període de maduració política com a representant dels estudiants i membre del Comité Pro Democracia Dominicana (del qual fou president), promovent accions contra el dictador dominicà Rafael Trujillo. Concretament participa en la invasió de Cayo Confites que l’any 1947 seria interceptada i no reeixiria, en un episodi del qual Fidel Castro sortí il·lès per ben poc. Essent ja advocat, l’any 1952 fou candidat al parlament cubà pel Partido Ortodoxo per a les eleccions del 1953, però el cop d'estat del general Fulgencio Batista del 10 de març d’aquell mateix any va enderrocar el govern de Carlos Prio i va impedir que es poguessin convocar les eleccions.
Aquest és el panorama amb què s’enfrontà el jove Castro. És lògic que aquest cop -que trobà el suport del govern dels EUA- encengués un sentiment de revolta en l’ànim de Fidel, que va utilitzar els seus contactes com a universitari i membre del jovent del Partit Ortodox per aglutinar un grup de joves que protagonitzarien el futur assalt a la caserna Moncada de Santiago. És aleshores que, el 26 de juliol de 1953 a l’edat de 26 anys, encapçala un grup de 165 joves que intenten enderrocar la dictadura de Fulgencio Batista assaltant la caserna Moncada de la ciutat de Santiago.
És en aquest context que cal situar el discurs que presentem. Sabem que, tot seguit i de resultes de l’assalt, fou jutjat i condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per 15 anys de presó; i finalment fou amnistiat l’any 1955. Tot seguit s’exilia a Mèxic, on funda el moviment “26 de julio” i prepara la invasió de Cuba. El desembre del 1956, al capdavant de 82 homes, desembarca a la província d’Orient de l’illa, i després de patir moltes baixes, uns quants aconsegueixen refugiar-se a Sierra Maestra. Sota la direcció de Fidel, com a comandant en cap, els barbuts -nom que reben de part del poble cubà- emprenen una lluita de guerrilles que rep un suport popular progressiu fins que l’1 de gener del 1959 el dictador fuig de Cuba i, 7 dies després, Fidel Castro i els seus entren victoriosos a l’Havana.
Cal remarcar d’una manera especial que, sense la base política i ideològica de l’al·legat de Fidel Castro en defensa pròpia i del moviment, en el seu judici de l’any 1953, aquesta victòria després de tan sols cinc anys, no es podria entendre. Les bases dels seus principis són extremament clares i les exposa d’una manera tan transparent que avui podem llegir aquestes pàgines com a una veritable lliçó del que pot ser una pràctica revolucionària conseqüent en un context de forta opressió: el seu fonament és una ferma confiança en el poble, un sentit especialment aguditzat de la justícia i la convicció absoluta de la legitimitat de la lluita contra el poder imposat. Sobre aquestes bases desenvolupa una proposta d’acumulació de forces de caràcter nacional-popular (tot el poble unit contra la dictadura), una estratègia que l’haurà de portar, al cap de pocs anys, a la victòria.
Les repercussions d’aquests fets assoliran els anys posteriors una incidència important a escala internacional. Amb el clam final de ‘La Història m’absoldrà!’, llançat davant el tribunal que l’havia de condemnar, Fidel Castro clou el seu al·legat. És evident que la Història no sols haurà absolt el singular acusat dels crims que el tribunal de la dictadura li imputava sinó que li reconeixerà la força d’unes idees que han revolucionat milers i milers de persones arreu del món i han inspirat les múltiples lluites d’alliberament popular que s’han anat desplegant d’ençà d’aquest memorable discurs.
Carles Castellanos i Llorens
(novembre de 2016)