La Crida versus independentisme: un mur de contenciů al servei de l'autonomisme

Aquest article sobre els desencontres entre La Crida a la Solidaritat i l'independentisme combatiu recull la informació sobre aquesta plataforma cívia del llibre Terra Lliure, punt de partida. Una biografia autoritzada (1979-1995), publicat per Edicions del 1979.

08/09/2016 MemÚria histÚrica
Als anys vuitanta, i especialment durant l'any 1985, es va aguditzar el conflicte latent des del 1983 entre la Crida i l’independentisme. Fins aleshores l'independentisme combatiu havia criticat la tebiesa d'aquesta plataforma cívica davant el poder autonòmic i davant els partits polítics parlamentaris, però no s'havien donat xo.

El fracàs de gran acte a la Monumental organitzat per la Crida a la Solidaritat (24 de juny de 1983) havia significat la fi d’un model. Fins aleshores, la Crida era una plataforma cívica unitària formada per entitats però que comptava alhora amb el suport de la majoria de partits polítics parlamentaris, cosa que a la pràctica la hi supeditava, com s’havia pogut comprovar amb la discussió sobre l'eslògan que havia d’encapçalar la manifestació contra la LOHPA, ja que CiU va impedir que hi figurés la paraula autodeterminació. En aquesta etapa que es va cloure a la fi de 1983, la Crida era, fonamentalment, una plataforma que organitzava actes massius contra els atacs a la llengua, la cultura i la nació catalanes.

Després de dues assembles d'aquesta plataforma, la cinquena i la sisena, que es van celebrar durant la segon semestre de 1983, hi va haver un replantejament que va portar que de mica en mica la Crida difuminés el seu caràcter exclusivament cívic i es plantegés esdevenir un moviment polític.

Des del punt vista organitzatiu, després de l'abandonament d'algunes entitats més directament vinculades a CiU, la Crida va continuar sent una organització basada nominalment en les entitats que en formaven part, però a la pràctica n’hi va prevaldre una, el CIEMEN. Alhora es va anar estructurant de mica en mica en diferents comissions o plataformes que abastaven diferents fronts de lluita (ecologista, internacional, antirepressiu, llengua...)[1]. Aquesta estructuració, doncs, responia més a la d’un moviment polític i de pressió que no pas a la d'una plataforma cívica.

Tots aquests canvis organitzatius van anar acompanyats d'una línia d'acció que privilegiava les accions espectaculars (accions mediàtiques, que comptaven amb  un seguiment favorable des dels mitjans catalans, especialment TV3) en lloc dels actes massius.

En aquesta nova etapa la Crida es va desvincular aparentment dels partits polítics. Ara bé, encara que CiU no ja no la podia controlar directament, ho feia indirectament a través del suport mediàtic i econòmic (subvencionant associacions que desviaven cap a la Crida els diners rebuts). Per això, malgrat que el moviment cívic de mica en mica va radicalitzar el seu discurs nacional (usant primer el terme autodeterminació i a partir de 1986 independència), va tenir molta cura a no enfrontar-se al poder autonòmic i les seves polítiques.

En un moment d'expansió de l'independentisme alguns sectors del catalanisme conservador devien considerar útil una organització que hi competia i sobre la qual tenien un cert control per molt que fos indirecte.

Així doncs, la col·lisió amb l’independentisme va augmentar no només per la qüestió de la lluita armada, sinó per les ambigüitats de la Crida i tracte de favor que rebia en aquesta nova etapa des del poder autonòmic i des d'alguns mitjans de comunicació.

Mur de contenció vs independentisme de combat

Va ser en aquest context que a l’estiu del 1985 l’MDT va definir la Crida com un «mur de contenció de l’independentisme»[2]. Dos mesos més tard, el presoner i dirigent de Terra Lliure Jaume Fernàndez Calvet l’acusava «de contener el movimiento independentista catalán»[3]. Entre el 19 de desembre del mateix any i el 13 de febrer de 1986, la revista El Llamp va publicar quatre articles sota el títol «I ara... una de savis», en què el pres Carles Sastre intentava analitzar amb detall el contenciós entre l’independentisme i la Crida. Entre d’altres coses, hi afirmava:

Sobretot, el que fa que la relació Crida-independentisme sigui conflictiva, és que de fet es mouen en el mateix terrer social, i com deia un general de la Guàrdia Civil, del que es tracta no és d'ocupar el terrer, sinó de controlar-ne l'ús; com aclaria el mateix general, això és més fàcil que ho entenguin els mariners, ja que ells no ocupen, sinó que es limiten a controlar l'ús de les aigües; a hores d'ara la pugna es planteja en aquests termes, i d'aquí arrenquen les sospites per part de l'indepedentisme envers la Crida i que aquesta, en no delimitar on acaba el «cívic» i comença el «polític», en no aprofundir en allò de les dues estratègies, és un element de confusió que pot fer obstruccionisme per compte d'algú altre, i crec que cal plantejar les coses així perquè les aclareixi, a qui correspongui.[4]

Sastre hi abordava també el paper dels mèdia en aquest contenciós, ja que el comportament d’alguns d’aquests mitjans permetia a la Crida capitalitzar la feina de l’independentisme:

Sovint s'usa en contra nostra l'argument de l'eficàcia. Ser eficaç en termes comparatius, «ser més eficaç que», vol dir disposar dels mitjans i el rodatge, i ens manquen ambdós elements. Un moviment jove que sobreviu gràcies només a l'esforç dels seus militants, que pateix un bloqueig sistemàtic dels mitjans de comunicació, no pot ser «competitiu», i ni falta que ens fa entrar en competències tipus Henkei-Camp (fabricants ben coneguts de detergents). El tema dels mitjans de comunicació, el tractament que aquests fan, és un punt de fricció important entre la Crida i l'independentisme, sobretot en el full parroquial de CiU[5]. La Crida capitalitza l'esforç d'altres, i per qui no ho tingui clar que llegeixi les cròniques del judici del dia 24 de novembre[6] a l'Audiencia Nacional: seria d'agrair -no de la part de l'Avui, que té la seva política molt ben definida- per part de la Crida un esforç per tal que això no succeeixi, evitant així crispacions innecessàries. L'argument de l'eficàcia per se, és un argument conservador, passa per alt la consideració fonamental -d'eficàcia al servei de què- i dóna a entendre que hi ha igualtat de condicions, i això mentre la burgesia controli diners i recursos és una fal·làcia. De tota manera el que seria més preocupant fóra un bon tractament periodístic, seria senyal que no molestem i que, per tant, hauríem errat el camí.[7]

El pres polític català, però, anava més enllà en la seva anàlisi i, reprenent algunes idees que Lluís. V. Aracil havia esbossat al llibre Dir la realitat en analitzar el discurs del regionalisme català, considerava la Crida hereva ideològicament del nacionalisme tradicionalista:

El que sí que crec que pot establir un criteri de diferenciació entre l'independentisme i la Crida seria el llast de l'herència del nacionalisme tradicionalista, o fins i tot seria millor dir obertament del regionalisme; em refereixo concretament al «nos-tots», peça clau del torresibagisme. Ja hi ha un savi que ho ha explicat pefectament, però per als no avisats en faré cinc cèntims: és aquesta nostredat anònima i enlloc aclarida, que tant pot servir d'anunci d'una caixa d'estalvis, d'un diari o d'un viatge; està en oposició al «nos-altres», que implica que no tots som el mateix, que hi ha diverses posicions i interessos fins i tot oposats, encara que puguem parlar el mateix idioma, la qual cosa no necessàriament vol dir que ens entenguem. El «nos-tots» és un element ideològic de primer ordre, molt estès, que institucionalitza la confusió i l'ambigüitat, que no et permet mai entrar a qüestionar el com es fan les coses ni qui les dirigeix i se n'aprofita, és allò del «tots» iguals però uns més que els altres, «tots» som fills de Déu, les classes socials estan abolides per decret, «tots» cal que fem sempre un esforç darrere l'altre, i ho dic amb to mig irònic, perquè és l'única manera de prendre-s'ho. La Crida està hipotecada pel «nos-tots» i l'independentisme se n'està sortint com pot. Això explica, en part, l'èxit de la Crida en ploure sobre mullat.»[8]

Un dels punts de fricció entre la Crida i l'independentisme combatiu es va donar arran de les detencions d'independentistes acusats de formar part de Terra Lliure a les dues bandes de l'Albera, detinguts que van ser torturats a comissaria mentre va durar la llarga incomunicació a què van ser sotmesos. Aquestes detencions van anar seguides d'una important resposta mobilitzadora, amb manifestacions a Alcanar, Perpinyà, i la protesta a Barcelona convocada pels CSPC, MDT, IPC, PSAN i MEN que es va convertir en talls de carrers i enfrontaments amb la policia, que van col·lapsar el trànsit del centre de Barcelona, i que El Periódico va titular en portada “Brotes de guerrilla urbana en Barcelona”, amb una fotografia a primera plana amb joves que, encaputxats i amb rocs, havien aturat i creuat un autobús al centre de Barcelona. Era el primer cop, des de la instauració del règim borbònic, que els joves independentistes incorporats al moviment es mostraven plenament organitzats al carrer quan hi havia mobilitzacions i enfrontaments amb les forces d'ocupació.

Després d'aquestes mobilitzacions de suport a Terra Lliure durant el gener, la Crida a la Solidaritat va convocar, el 15 de febrer, una "manifestació silenciosa" contra la tortura, una qüestió que durant un mes va ser un dels eixos del debat polític un cop els detinguts, alliberats o no, van poder explicar el seu calvari a les dependències de la policia espanyola. L’independentisme va interpretar la convocatòria tardana de la Crida com un gest oportunista, ja que aquesta plataforma cívica no havia participat en les mobilitzacions anteriors de suport als represaliats.[9] Tanmateix, l’independentisme va assistir a la manifestació de la Crida amb la intenció de polititzar-la. Durant la manifestació va aparèixer un grup d'encaputxats amb una banderola amb el logotip de Terra Lliure, un fet que va estroncar la intenció de la Crida de convocar una protesta despolitizada, basada només en elements humanitaris, i que posava sobre la taula el conflicte existent. Aquesta imatge dels encaputxats amb la banderola amb el logo de l’organització clandestina es va difondre molt aviat a través de enganxines, fanzines i cartells.

De fet, durant les detencions, la Comissió Antirrepressiva de la Crida va actuar de manera oportunista al marge dels CSPC i va intentar acaparar protagonisme mediàticament, cosa que va aconseguir gràcies a diaris com l’Avui o, fins i tot, El País. Aquesta actitud va generar noves tensions entre la Crida i l’independentisme. Així, en un full volant d’IPC repartit a la manifestació 24 de gener de 1985, es criticava durament la plataforma cívica: «És en aquest context que alguns grups com la Crida a la Solidaritat, jugant de manera ben poc honesta amb les detencions i tortures d'independentistes han volgut fer-se un nom oblidant (volgudament?) de denunciar els responsables polítics (CDC, PSOE, etc.) i oblidant també d'explicar les raons polítiques de la lluita dels patriotes torturats». Posteriorment, al Lluita 115-116 (abril de 1985), IPC es dirigia a la Crida en els termes següents:

«Malgrat tot, pensem que actuacions tan incorrectes com la citada podrien ser corregides en un futur si hi hagués voluntat política per part de la Crida (és a dir, si és que pot arribar a tenir voluntat política pròpia, i a no dependre, com fins ara, de la «conveniència» de l'autonomisme). Nosaltres creiem que aquest canvi d'actitud davant Ia repressió sobre l'independentisme s'hauria de reflectir de manera pràctica en els següents punts:

-Que la Crida es coordini amb els CSPC, que són els qui han de portar el pes de la defensa política dels represaliats (sense que això vulgui dir que Ia Crida perdi entitat pròpia o hagi de definir-se com a independentista, però almenys el que ha de fer és no obstaculitzar i rivalitzar amb la lluita antirepressiva que menin els independentistes a través dels CSPC).

-Que la Crida assumeixi els independentistes represaliats com el que són i que no intenti de desfigurar-los políticament anomenant-los «nacionalistes» o amb qualsevol altre subterfugi.

-Que la Crida denunciï la repressió en tota la seva globalitat, no es limiti a fer una «solidaritat de llagrimeta», és a dir, que ha de denunciar i oposar-se a la llei antiterrorista (i no només a la tortura que n'és un aspecte fragmentari) desemmascarant als qui l'han feta possible (CDC, PSOE etc.).»

Durant els mesos posteriors es van viure molts altres xocs entre La Crida i l'independentisme combatiu, que se sentia parasitat per la "plataforma cívica" potenciada des del govern autonòmic i els mitjans.

 El 23 d’abril de 1985 una manifestació convocada per l’MDT no va poder ni iniciar-se, ja que els policies antiavalot van carregar de manera violenta contra els manifestats a les Rambles. L’atac salvatge de la policia va provocar nombrosos ferits i la ràpida resposta dels joves independentistes, que van repel·lir l’agressió amb llançament d’objectes i barricades. Durant tot el vespre es van reproduir xocs entre manifestants i la policia. De nou, es va posar de manifest que La Crida jugava el paper de mur de contenció de l'independentisme: els dirigents de la Crida, amb Àngel Colom al capdavant, criminalitzaven aquell mateix dia en un acte al paraninf de la Universitat de Barcelona i en els dies posteriors els joves independentistes que havien plantat cara a les forces d'ocupació durant el Sant Jordi.

 L'Operació Àngel Colom

Pocs mesos després, el 1987 va aparèixer la “Crida Nacional a ERC”, un manifest signat per un centenar de persones encapçalades pel que fins aleshores havia estat el dirigent visible de la Crida, Àngel Colom, junt a altres polítics provinents de Nacionalistes d'Esquerra com Josep-Lluís Carod-Rovira. A partir d'aquesta iniciativa es va aconseguir dinamitzar el vell partit, que a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 va obtenir 6 escons. El 18 i 19 de novembre de 1989 la nova ERC va escollir una nova direcció que va assumir com a objectiu polític la independència de Catalunya.

L'operació d'Àngel Colom va truncar els tímids intents que l'independentisme havia realitzat en el front de lluita institucional, tant des de l'AMEI i les Candidatures d'Unitat Popular a nivell local com des de la candidatura de Catalunya Lliure, impulsada pel PSAN el juny de 1989 (una coalició entre l’MDT-Front Patriòtic i els continuadors de les sigles del FNC), que a les eleccions europees d'aquell any havien obtingut 19.586 vots.

Vist amb perspectiva, ERC apareixia com un instrument per evitar la incidència electoral de les dues famílies que havien dinamitzat l'independentisme combatiu, que just abans d'aquesta refundació del vell partit republicà ja preparaven el desplegament de la lluita institucional.

Pocs anys després, el juliol de 1991, en el context de l'anunci de la dissolució de IV Assemblea de Terra Lliure que es va integrar a ERC, els presos d'aquesta organització (pertanyents a la III Assemblea) recordaven el paper de la Crida i de l'Àngel Colom com a agent de la desmobilització del grup armat: “El Sr. Colom ha estat i és un home de palla del Sr. Jordi Pujol, al qual li fa la feina bruta aprofitant el poc que li resta d’integritat política”. El pronòstic, com s'ha vist amb els anys, no podia ser més encertat.

 



[1] El primer trimestre de 1985, la Crida es va arribar a plantejar de crear una Comissió Universitària, que òbviament competiria amb l’AEIU, organització de la qual formaven part membres de la Crida (vegeu el número 15 de la publicació Crida. Fulls d’informació i coordinació de la Crida a la Solidaritat).

[2] Vegeu El País del dia 17 d’agost de 1985.

[3] Vegeu El País del dia 24 d’octubre de 1985.

[4] «I ara... una de savis (II)», publicat a la revista El Llamp el 16 de gener de 1986.

[5] Amb aquesta denominació era conegut el diari Avui en alguns cercles independentistes.

[6] La data és equivocada, ja que el judici a Carles Sastre i Montserrat Tarragó pel cas Bultó es va celebrar el 24 d’octubre. La crítica de Sastre es refereix al fet que en la crònica del judici, el corresponsal de l’Avui, Jordi Bosch, no hi feia cap referència a la campanya i la presència dels CSPC i, en canvi, hi destacava el paper de la Crida, que a més aprofitava l’avinentesa per fer proselitisme a la capital espanyola: «Amb motiu d’aquest judici es traslladaren a Madrid un nombrós grup de membres de la Crida. Alguns dels seus dirigents aprofitaren l’estada a la capital de l’Estat per a celebrar una conferència de premsa en què explicaren el significat d’aquest moviment i els seus objectius.» (Avui, 25-10-1985)

[7] Ibídem.

[8] “I ara... una de savis (IV)”, publicat a la revista El Llamp el 13 de febrer de 1986.

[9] Al número 24 del Clam (març-abril de 1984), els CSPC ja havien criticat els plantejaments de la Plataforma Antirepressiva de la Crida quan es va presentar públicament el 9 de març de 1984: «Nosaltres, que estem lluitant contra la repressió des d'una perspectiva de defensa política de l’independentisme i que estem disposats a denunciar tot tipus de repressió política, pensem que benvinguda sigui tota tasca antirepressiva. Nosaltres assistírem a l'esmentada presentació, i el col·loqui final ens permeté adonar-nos que la perspectiva de la lluita antirepressiva de la Crida és molt lluny de la nostra perspectiva. En poques paraules, la plataforma antirepressiva de la Crida es planteja la lluita antirepressiva en termes de defensa de les llibertats democràtiques i, per a nosaltres, això és un plantejament políticament, erroni, perquè la democràcia espanyola només pot ser aquesta que estem vivint: no n'hi ha d'altra. En una situació política com la que vivim només té sentit una lluita antirepressiva en termes de defensa política o de denúncia política de la repressió que genera la lluita contra l'Estat. El problema no són les llibertats democràtiques, el problema, senyors, és l’Estat espanyol.  Ara bé, comprenem que una lluita antirepressiva d'aquest tipus és molt més compromesa i molt més dura.»